ERC i el risc de la "política contrària al propi interès"

MadridEn la seva columna de dissabte passat, dia 23, Andreu Mas-Colell assenyalava respecte d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) el següent: "Crec que els seus dirigents saben que abstenir-se i obrir una etapa de govern PSOE-Podem és ara el que convé a Catalunya, i a la mateixa ERC si aspira a anar augmentant la seva presència en zones tradicionalment socialistes". I, no obstant això, ni ell ni ningú, incloent-hi els principals negociadors, té idea del que acabarà passant. "Toquem fusta", conclou per conjurar el perill d'un no a la investidura de Pedro Sánchez.

La historiadora nord-americana Barbara W. Tuchman va dedicar el 1984 una obra precisament al que anomena "la recerca d'una política contrària al propi interès" (La marcha de la locura. De Troya a Vietnam, RBA Libros, 2013).

El llibre és contundent des del seu primer paràgraf.

Comença així: "Un fenomen notable al llarg de la història, tant és el lloc o el temps, és que els governs busquen polítiques contràries als seus propis interessos. Sembla que la humanitat es comporta pitjor a nivell de governs que en qualsevol altra activitat humana", assenyala.

I es fa diverses preguntes que constitueixen un test. "Per què, en aquesta esfera, la saviesa, que pot definir-se com l'exercici del raonament sobre la base de l'experiència, sentit comú i informació disponible, és menys eficaç i més frustrant del que hauria de ser? Per què els alts càrrecs sovint actuen en contra del que suggereixen la raó i l'interès propi? Per què el procés mental intel·ligent sembla tan sovint inoperant?"

I ara plantegem: com se sap des de fora, per exemple, quin és l'interès que convé a ERC i a Catalunya en el tema de la investidura?

La resposta a aquesta pregunta exigiria una avaluació del que va passar en aquells dies d'octubre del 2017 –el 25, 26 i 27–, però això és tabú. Cadascú fa el que ha de fer en el moment en què ho ha fet. I punt.

Tant el 10 d'octubre com el 27 d'octubre del 2017 els partits independentistes van impulsar una declaració unilateral d'independència que, segons han explicat després davant del magistrat Pablo Llarena, era, des de la seva concepció, purament simbòlica, sense conseqüències jurídiques. La primera vegada aquesta DUI es va suspendre a la recerca d'una negociació. I, encara que la segona es va mantenir, les seves conseqüències van ser inexistents.

I, ves per on, aquesta manera de procedir, probablement sense que els seus protagonistes i simpatitzants en siguin conscients, té, retrospectivament, una font: el Tribunal Constitucional.

Sí, tal com ho estan llegint. Perquè en la seva sentència sobre l'Estatut, el TC va mantenir l'afirmació al preàmbul que diu que "el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit de manera àmpliament majoritària [Catalunya com a nació]".

Però va afegir una crida a peu de pàgina en la qual s'afirma: "Aquesta referència del preàmbul de l'Estatut no té eficàcia jurídica interpretativa d'acord amb el fonament jurídic 12 de la sentència de Tribunal Constitucional 31/2010 de 28 de juny".

Però després de les explicacions que van donar en seu judicial diversos dirigents que van declarar la independència, no hi ha hagut una apreciació crítica, una veritable revisió.

Ara ERC està davant una disjuntiva: què ha de fer? El seu congrés nacional se celebra el 21 de desembre. No hi haurà valoració crítica. El seu objectiu és obtenir una taula de diàleg amb "quatre potes" potser per contrarestar el que sap que pot ser la tàctica de Carles Puigdemont per tornar a ERC aquestes 155 monedes de plata que el van fer fora el 26 d'octubre.

Barbara W. Tuchman adverteix: "Però tant és com semblin d'iguals dues alternatives, sempre hi ha llibertat d'elecció per canviar o desistir d'un curs contraproduent si el polític té el coratge moral per rectificar. No és una criatura destinada a esclatar pel capritx dels déus homèrics. No obstant això, reconèixer l'error, reduir les pèrdues, alterar el rumb, és l'opció més repugnant de govern".