ERC en el nou escenari dominat (aparentment) per Junts

BarcelonaQuan Teresa Jordà va anar a Madrid el dijous de la setmana passada va semblar que feia un Bildu, és a dir, que avançava el seu vot favorable al candidat que designés el PSOE a la mesa del Congrés perquè l’únic que li interessava és que l’òrgan de govern de la cambra no caigués en mans de la dreta i, per descomptat, tenir grup propi. I, a més, va deixar entendre que no li importava un rave el que fes Junts, que ells tenien una estratègia (la del diàleg i negociació amb el PSOE) i que pensaven ser coherents. Per un moment, doncs, va semblar que ERC actuava de forma veritablement autònoma (equivocada o no) i sense mirar de reüll el seu competidor pel lideratge en el camp independentista.

Diumenge 13, però, la secretària general, Marta Rovira, va apujar el preu dels seus vots per la mesa i va posar condicions de tipus polític, com l’ús del català a la cambra o la fi dels vetos a certs debats. Semblava que, un cop més, els republicans tenien por d’aparèixer com els pagafantes de Pedro Sánchez mentre Junts guardava silenci i copava així tots els titulars. “No pot semblar que els nostres vots són gratis”, deien. El partit assegura, però, que van traslladar les condicions polítiques al PSOE des del primer dia i que, per tant, no hi va haver cap canvi. En tot cas, l'episodi serveix per il·lustrar el dilema que afronta ERC de cara a aquest dijous i més enllà.

L’escenari que aquest dijous Francina Armengol sigui presidenta del Congrés amb els vots d’ERC però no els de Junts, que és el més probable si finalment el PSOE lliga el suport de la diputada de Coalició Canària, provoca mal de panxa a Calàbria i satisfacció a Waterloo. Els juntaires podran iniciar la cursa de la investidura sense haver mostrat les seves cartes i assenyalant els republicans com uns tebis que no saben aguantar la posició.

Aquest és el quadre vist de prop. Si aixequem la mirada, però, només hi ha dos escenaris possibles en un futur immediat: o Pedro Sánchez surt investit president o hi ha repetició de les eleccions. En el primer escenari, encara que Junts pugui tenir un protagonisme preponderant com a soci més imprevisible, s’estarà jugant la partida en el tauler que ja va dibuixar ERC la passada legislatura. Per tant, seria una victòria estratègica dels republicans haver arrossegat els juntaires al seu terreny, el del diàleg i la negociació.

En canvi, si hi ha una repetició electoral, el paradigma que haurà guanyat és el de Junts, i llavors caldrà esperar quin és el veredicte de la ciutadania, si premia el bloqueig o no. Si ERC hi participa d'aquesta estratègia, estarà jugant en el camp de l'adversari.

Competició amb Junts

El cas és que ERC ha de redefinir el seu paper en aquest nou escenari, que, aparentment, apareix dominat per Junts. Els republicans poden optar per fer el seu camí, a l’estil de Bildu, i afrontar-ne les conseqüències, o entrar en una competició amb Junts per veure qui tiba més la corda. En el segon cas, Junts està millor preparat, hi té menys a perdre que els republicans i, per tant, té les de guanyar. Sempre podran demanar un “ou dur” més, i la seva amenaça de trencar la baralla sempre serà més creïble. En realitat, ERC i Junts podrien actuar de manera coordinada i assajar una d’estratègia de poli bo i poli dolent a Madrid. Però la sofisticació no és la marca de la casa.

Tot això, esclar, si la legislatura no descarrila abans de començar aquest dijous al Congrés.