ERC-Junts: la gènesi d'una crisi inevitable

BarcelonaA la crisi entre ERC i Junts que posa en risc la continuïtat del Govern encara li queda el capítol final, però si s’ha arribat fins a aquest punt de tensió ha sigut per una sèrie de desavinences que han anat minant la relació. Sis episodis, que repassem a continuació i que ajuden a entendre per què l’executiu està al límit del trencament. És la gènesi d’una crisi inevitable.

Un dels grans punts de fricció ha estat que ERC i Junts s’acusen mútuament d’incomplir el pacte d’investidura que van firmar el 17 de maig del 2021. És difícil dirimir qui té raó. El problema de fons és que els dos partits van estar encallats negociant durant més de tres mesos i que, davant el risc d’anar a eleccions, van acabar tancant de pressa un document de 46 pàgines ple d'inconcrecions. Per exemple, s’hi diu que Junts li dona “una oportunitat” a la taula de diàleg i que treballarà “lleialment” perquè funcioni, però no es precisa què vol dir exactament això. ERC accepta que si la taula no funciona caldrà explorar un nou “embat democràtic”, però també sense concrecions. Per acabar-ho de complicar, ERC havia firmat en paral·lel un pacte d’investidura amb la CUP que entra en contradicció en alguns punts amb l’acord amb Junts. Per exemple, els cupaires acceptaven donar dos anys de marge a la taula de diàleg, cosa que no sortia enlloc en l’altre document. O també que l'"embat democràtic" fos de manera "prioritària" un referèndum, malgrat que en el pacte ERC-JxCat s'assegura que l'1-O només es pot substituir per una consulta pactada.

L’armistici entre ERC i Junts sobre la idoneïtat de la taula de diàleg no va durar ni quatre mesos. El setembre de l’any passat va arribar el moment de convocar-la i va esclatar la primera gran crisi d’aquest Govern. Aragonès volia que els integrants de la part catalana tinguessin tots el rang de consellers per donar-li la màxima solemnitat –a la part espanyola només hi van ministres–, mentre que Junts volia portar-hi també altres perfils, com ara els expresos polítics o membres del partit. Així s'havia fet la primera reunió de la taula de diàleg amb el president, Quim Torra. Ningú va donar el seu braç a tòrcer i la mesa es va reprendre sense Junts i amb la part catalana debilitada per l’embolic. Al document del 17 de maig on els dos partits van pactar la investidura no s’hi diu per enlloc qui ha de formar part d’aquest instrument de negociació, però Aragonès va assegurar que tenia un “acord verbal” amb Junts perquè fossin només consellers, cosa que JxCat nega. El resultat és que en la negociació amb el govern espanyol, la Generalitat només està representada per membres d'ERC. I Junts demana liquidar-la immediatament.

El resultat electoral del 14 de febrer del 2021 va portar els partits independentistes a proclamar que eren "el 52%", però el cert és que aquesta majoria només es va articular en la investidura de Pere Aragonès. En el seu primer repte, els pressupostos, es va esberlar per la negativa de la CUP a donar-hi suport, i això va provocar una gran tensió entre Esquerra i Junts sobre qui havia de ser l’altre soci. Els republicans van situar En Comú Podem com l’aliat preferent, mentre que Junts ho rebutjava fins al punt que hi havia alguns sectors oberts a prorrogar els comptes si no es pactaven amb l’esquerra anticapitalista. Així, els de Laura Borràs van decidir no negociar amb els de Jéssica Albiach i que fos ERC qui pactés amb els comuns –malgrat que Economia pilotada per Jaume Giró continuava fent tots els documents i monitoritzant les converses a distància–. La solució final va ser el suport dels republicans als pressupostos d’Ada Colau a Barcelona a canvi dels comptes al Parlament, mentre que JxCat va marcar distàncies.

L’acord de govern entre ERC i Junts no reflectia una única estratègia independentista, sinó que el que feia era reconèixer que n’hi havia dues: la del diàleg per part dels republicans i la de la “confrontació” amb l’Estat per part dels de Laura Borràs. El pacte era que durant la legislatura s’intentarien conjugar. Tanmateix, els socis de govern no han arribat a cap consens –ni han aconseguit crear l’espai per parlar-ne amb els altres actors independentistes– i, de fet, la distància estratègica no ha fet més que augmentar. ERC ha aprofundit en la col·laboració amb el govern espanyol, mentre que JxCat ha endurit el seu discurs fins al punt de plantejar-se sortir del Govern. Amb el comandament de Laura Borràs i Jordi Turull a partir del congrés del juliol, Junts assegura que el cinquè aniversari de l’1-O ha de ser un “punt d’inflexió” i que la taula de diàleg s’ha de donar per liquidada ja aquesta tardor. Un calendari que topa directament amb el d’ERC: espera fruits en la “desjudicialització” abans que s'acabi l’any i també en el rumb fixat per la conferència nacional del març: "La millor confrontació democràtica és la taula de negociació".

Des de l’inici del mandat que els partits independentistes sabien que Laura Borràs s’enfrontava a la causa de la Institució de les Lletres Catalanes i que el reglament del Parlament marca la suspensió dels diputats que s’enfrontin a un judici oral per delictes de corrupció. Tanmateix, no van arribar a cap acord per afrontar el cas i el xoc es va produir al juliol: ERC es va unir al PSC i la CUP per desbancar Borràs de la presidència, una decisió que va enervar els sectors més afins a la presidenta de Junts, que també creuen que el Govern no avança cap a la independència i defensen que el partit no pot seguir el Govern de Pere Aragonès. La situació ha empitjorat amb la gestió posterior a la suspensió: si bé ERC vol que Junts proposi un substitut per a Borràs, el partit de la presidenta suspesa vol mantenir la interinitat per evidenciar el que consideren una situació injusta provocada per la mesa. L'últim capítol ha estat el cessament per part de Vergés de quatre dels sis assessors de Borràs en contra de la seva voluntat.

Un dels grans problemes dels dos socis de govern és que la seva relació no va començar aquesta legislatura, sinó que porten una motxilla plena de desavinences i picabaralles del passat. Aquesta circumstància no ajuda quan la tensió esclata en el present. Qui millor exemplifica aquesta qüestió és, d'una banda, el president d’ERC, Oriol Junqueras, i, de l’altra, l’expresident Carles Puigdemont. Malgrat que van fer l’esforç de veure’s les cares quan el primer va sortir de la presó, la relació no ha millorat. A la pràctica, tots dos s’han convertit en l’ariet dels seus respectius per atacar l’altre. Junqueras ha assumit en les últimes setmanes el rol d’endurir el to contra Junts quan ha calgut: fa una setmana va vincular el seu soci de govern amb el PSC i va acusar els dos partits de “tapar-se la corrupció” durant dècades. Puigdemont també va afilar els ganivets contra ERC per haver criticat la manifestació de l’ANC per la Diada. “Han estigmatitzat la manifestació i n’han boicotejat la participació. Han fracassat”, va dir.