ERC estripa les cartes en la negociació amb Junts i sacseja el tauler polític
El gest d’ahir d’Esquerra d’estripar les cartes en la negociació amb Junts pot ser dues coses: el preàmbul d’un acord o un moviment de fons que pot alterar els equilibris del tauler polític català a curt termini. Els pròxims dies tindrem la resposta.
No és cap secret que a ERC sempre hi ha hagut ganes d’emancipar-se del món postconvergent, amb el qual ha mantingut una relació complicada que en els últims anys ha esdevingut tòxica. Tot i així, Aragonès i els seus s’havien resistit fins ara a fer el pas. Què ha canviat? Doncs la roda de premsa de divendres de Jordi Sànchez. A Calàbria hi van veure un Tarradellas de manual, és a dir, un intent de traspassar-los la pressió i abocar-los a una negociació agònica en què Junts tingués la paella pel mànec.
Era una vella pel·lícula coneguda. Parafrasejant Gary Lineker, la política catalana és un partit d’onze contra onze on sempre guanya Convergència, i ara Junts, que és qui ha heretat el seu ADN guanyador. ERC vol trencar amb això apostant pel govern en solitari. És una aposta no exempta de riscos, però que si funciona haurà canviat per sempre el mapa polític català.
L’altre jugador de la partida és Junts i el seu secretari general, Jordi Sànchez. Fins ahir Sànchez era qui dominava el tempo de la negociació amb un objectiu molt concret: treure’n el màxim rèdit en termes de quotes de poder i obligar ERC a compartir -i, per tant, a cedir en punts fonamentals- la seva estratègia de resolució del conflicte. Sànchez pensava que el temps anava a favor seu perquè ERC no s’atreviria a fer el que va fer ahir. Ara, però, li han canviat el guió i és ell el que juga pressionat. Junts estava unit en l’estratègia d’aconseguir el màxim en la negociació, però no ho estarà si al final han de quedar fora del Govern. Algunes lleis de la política són tan immutables com les de la física, com la que marca que tot espai de poder que s’abandona és ocupat per un altre. Unes noves eleccions també farien aflorar diferències internes en Junts. Per tant, si Sànchez vol mantenir el seu lideratge, ha de reaccionar ràpid i contraofertar a ERC.
L’escenari de cisma a dins de l’independentisme revifa les opcions dels comuns i del PSC de jugar un paper decisiu en la política catalana. Els comuns tenen ara l’oportunitat d’apuntalar el divorci ERC-Junts sumant-se a l’acord dels republicans amb la CUP (Albiach ja va dir que el veia bé). I el PSC pot entrar en la geometria variable d’ERC si hi ha govern en solitari. Illa no és gens partidari d’ajudar els republicans, perquè vol construir una alternativa a l’independentisme, però paradoxalment al PSOE sí que li pot convenir ajudar Aragonès.
El PSC es trobaria en la mateixa situació que quan governava CiU. A Felipe González no li interessava molestar Pujol perquè necessitava els seus vots al Congrés. Però així com ERC sembla decidida a emancipar-se de Junts, no està clar que Illa ho vulgui fer del PSOE.
Amb tot preparat per a la roda de premsa en què Pere Aragonès havia de certificar que optava a fer un govern en solitari, un veí de la seu d’ERC va considerar que era un bon moment per començar a fer obres a casa. La conseqüència, el soroll dels trepants i els martells sobreposant-se al discurs del vicepresident del Govern.Potser una metàfora que per a la investidura encara haurà de picar molta pedra.
EL DETALL
Una de les protagonistes col·laterals d’aquesta campanya a Madrid ha sigut Alícia Sánchez-Camacho. L’exlíder del PP a Catalunya anava a les llistes amb Isabel Díaz Ayuso, i ha fet campanya activa a les xarxes, on ha deixat constància del seu dia a dia frenètic. Tan frenètic que totes les fotos que ha penjat al seu compte de Twitter -amb Toni Cantó, Andrea Levy o militants de base- han sortit mogudes.