ERC: 80 anys de pujar i baixar

BarcelonaL'obra de l'historiador Joan B. Culla Esquerra Republicana de Catalunya. 1931-2012. Una història política (La Campana) suposa un ambiciós i meticulós recull de la trajectòria de l'octogenari partit, en especial de les últimes dècades. Una època marcada pels lideratges discutits, les convulsions internes i els alts i baixos electorals que reuneix un gruix d'anècdotes que ajuden a explicar i amanir una història ja apassionant. "L'única conclusió possible [del llibre] és el caràcter proteic d'ERC, la seva capacitat de mutar en una situació canviant", reconeix Culla.

1. Recomposició

Entre el front d'esquerres i la UDC més progressista

Tot i arribar a la Transició amb una militància escassa i dividida, ERC no va participar del joc de fusions -excepte una coalició amb el maoista PT el 1977-, tot i que no van faltar pretendents. D'una banda, va rebutjar participar en un front d'esquerres per la negativa a aliar-se amb el PSOE i per l'hostilitat al marxisme, i, de l'altra, va ser temptada per CiU. De fet, qui més la va intentar seduir va ser Unió -amb qui ara les picabaralles són constants-, amb "la direcció més progressista de la seva història", que volia una "federació de centreesquerra nacionalista".

2. Equidistància

Gestos públics de distanciament de CiU des de dins del Govern

ERC va votar Jordi Pujol com a president el 1980 a canvi que ja llavors reformés l'Estatut. No ho va fer, però ERC va entrar amb un conseller al Govern el 1984. Per distanciar-se d'una CiU amb majoria absoluta, difonia a bastament quan votava en un sentit diferent al Parlament i carregava contra el paper de Miquel Roca, a qui acusava de voler ser ministre.

3. Joventuts Puigcercós fa trencar Hortalà i Colom

Les JERC, amb molta autonomia i més radicalitat ideològica, han estat un maldecap per a la cúpula d'ERC. El 1989, a més, van fer esclatar un conflicte quan van demanar una subvenció a la Generalitat amb què van contractar el seu líder, Joan Puigcercós, a nom d'ERC a esquena de la direcció. Allò va culminar amb el trencament entre el secretari general, Joan Hortalà, i el crític Àngel Colom, que va fer costat a les JERC.

4. Escissions

La porta de sortida s'ha obert com a mínim vuit vegades

L'únic relleu tranquil a ERC ha estat el de Puigcercós pel vigent líder, Oriol Junqueras. Els anteriors han estat traumàtics i han provocat fins a vuit importants escissions dels foragitats o dels que no s'han pogut imposar, des dels renovadors de principis dels 80 fins al Reagrupament de Joan Carretero i l'Esquerra Independentista d'Uriel Bertran.

5. Municipis

Fins a 73 ajuntaments fan un preludi de l'AMI

Per evitar que la febre de les independències bàltiques decaigués i per tensionar CiU i el PSC, ERC va presentar el 1991 mocions als ajuntaments a favor del dret a la independència de Catalunya. Abans que les cúpules dels altres partits s'hi oposessin de ple, va aconseguir que se n'aprovessin en 73 consistoris, cosa que suposa un pròleg modest del que ara és l'Associació de Munipis per la Independència.

6. Internacionalisme

Uns referents antagònics: de la Lliga Nord al Sinn Féin

La disparitat ideològica de les successives direccions d'ERC es va traduir en unes relacions internacionals incoherents, ja que el partit no s'ha trobat mai enquadrat en una internacional forta com la socialista, la comunista o la liberal. Així, en l'etapa d'Hortalà, ERC es va emmirallar en el Partit Republicà d'Itàlia, de centreesquerra. Posteriorment Colom va abraçar el referent de la Lliga Nord, conservadora, i els seus successors es van emmirallar en el Sinn Féin, nítidament d'esquerres.

7. Claudicació

La Caixa frena una campanya contra els peatges

La realpolitik va colpejar fort ERC quan el 1999 va impulsar una campanya contra els peatges en què carregaven contra la concessionària Acesa (ara Abertis). "Amb La Caixa hem topat!", devien pensar els dirigents quan van rebre un avís d'embargament de la seu per part de l'entitat -principal accionista de l'empresa-. Per no prendre mal, ERC va pactar la retirada de la campanya.

8. Incansable

Carles Bonet, el crític permanent que va plantar cara a Junqueras

Si un crític ha marcat les últimes dues dècades ha estat Carles Bonet. El 1995 va disputar amb resultats molt dignes el lideratge del partit a Colom, a qui un any després va ajudar a descavalcar. Des de llavors, ha estat senador i s'ha alineat sobretot amb Josep-Lluís Carod-Rovira. Després va ser crític amb Puigcercós i l'únic que li va discutir la presidència a Junqueras, però sense els avals necessaris per presentar-s'hi.

9. Supervivents

La tercera via de Ridao, Huguet i Portabella no es retira

El tàndem Carod-Puigcercós va superar el de Colom-Rahola gràcies al suport d'última hora dels colomistes conversos de la Tercera Via, liderats per Jordi Portabella, Josep Huguet i JoanRidao. Són dels pocs que es mantenen en la política activa d'ERC com a regidor a Barcelona, president de la Fundació Josep Irla i membre del Consell de Garanties Estatutàries, respectivament.

10. Responsabilitat

El no més difícil, a l'Estatut, l'Eurotractat i el finançament

Els tripartits van dificultar els posicionaments més radicals d'ERC. Així, els carodistes van intentar suavitzar el rebuig a la Constitució Europea el 2004 i quasi tota la cúpula refusava el 2006 fer campanya contra l'Estatut, però la militància es va imposar. El 2009 van donar suport al finançament del tripartit amb divisió a la direcció: l'actual nucli dur de Junqueras s'hi va oposar.