Xavier Domènech: “¿En nom de qui va parlar el rei el 3 d’Octubre?”

Xavier Domènech i Sampere (Sabadell, 1974) ja no és el polític que va de bòlit i mal dormit, sinó que es permet el luxe de seure a escriure una monografia sobre l’estat espanyol i la plurinacionalitat: Un haz de naciones (Península, 2020), com una resposta a la necessitat gairebé biològica de metabolitzar tot el que ha viscut a primera línia política. El llibre li ha quedat fresc perquè hi combina la teoria professoral amb la pràctica política i fins i tot alguna tafaneria (“El dia que em vaig sentir més a prop d’estar parlant amb l’Estat va ser amb Felip VI”). La conclusió del llibre és que “hi ha tres grans alternatives: una sortida autoritària, un nou pacte fundacional o la independència de Catalunya”. Domènech va ser candidat d’En Comú Podem, i va guanyar les generals a Catalunya: “Soc historiador, català i catalanista i, per tant, aquesta història no m’és aliena”. Quan li demano que tregui la bola de vidre, aventura que “el govern espanyol pot durar, tot i que hi haurà un conflicte entre el que representen Nadia Calviño i Pablo Iglesias” i que si Sánchez es decanta cap a Cs “serà molt difícil sostenir aquest govern”. També veu “impossible un govern on hi pugui haver ERC i el PSC”.

Per què després del 155, els presos i els exilis (per tant, després d’una victòria), l’Estat no fa cap oferta a Catalunya?

Perquè l’estat espanyol està en una posició de debilitat. En termes de legitimitat de la monarquia i del sistema, l’Estat té avaries profundes. No vol dir que l’independentisme estigui fort, però fins i tot dirigents del PP tenien bastant clar que no es podia mantenir indefinidament la repressió sense erosionar el sistema.

Doncs han fet 9 presos polítics, exiliats i un munt de processats.

Però, més enllà d’això, Espanya té un problema molt greu: si una Constitució no la pots reformar mai, acaba morint-se perquè es buida de contingut. I si mai hi ha una reforma, serà impossible si no hi ha un pacte previ amb el sobiranisme català. Tothom sap que un referèndum sobre la reforma de la Constitució a Catalunya, i segurament a Euskadi també, es convertiria en un referèndum sobre la independència. El 2010, amb la sentència de l’Estatut, es pensen que només es carreguen Catalunya, però fan saltar pels aires tot l’estat autonòmic. A vegades un pot estar mort i no saber-ho. Miri, per llei, el finançament autonòmic havia d’estar renovat el 2014 i som el 2020 i encara no s’ha afrontat la reforma. Per què? Perquè Catalunya ha sortit de l’àmbit de negociació clàssica, i quan Catalunya surt, tot s’enfonsa.

O sigui, ¿l’estat autonòmic és mort i no ho sap?

És el que hem vist amb el covid-19, que el govern espanyol ha governat a cop de decret, no es feia respectant l’arquitectura de l’estat autonòmic.

Però, pel que em diu, l’Estat encara no té cap incentiu per negociar amb Catalunya.

Una cosa és com actua un govern i una de diferent és com actuen diversos aparells de l’Estat. No fa gaire Jordi Sànchez va dir que ni tan sols el govern del PP els volia a la presó, però que una part de l’Estat sí. I això està molt poc estudiat: quina és la ideologia dels servidors de l’Estat? A qui pretenen servir?

Digui-m’ho vostè, que ha estat a Madrid com a diputat.

En el context de la sentència del judici del Procés, dies després de les protestes de Barcelona, s’inaugura l’any judicial militar i el president del CGPJ, Carlos Lesmes, fa un discurs en què cita Sòfocles i diu que “un estat on quedin impunes la insolència i la llibertat de fer-ho tot, acaba enfonsant-se a l’abisme”. I diu que això és el que passa a Catalunya, on una minoria està “encegada per la irracionalitat”.

Judicatura i exèrcit, doncs. I el rei?

Herrero de Miñón, pare de la Constitució, conservador, que és una gota de lucidesa en el desert intel·lectual espanyol, defensava la monarquia plurinacional. De fet, a Podem deien que la gran construcció de legitimitat del regnat de Felip VI seria la construcció de la plurinacionalitat. Però per a mi i per a molta gent, la dinastia borbònica és centralisme. El que representa el 1714 i els Borbons a Espanya és això i no pot ser una altra cosa. Fins i tot a Girona hi havia connexions fortes entre el que representava l’alcaldia i la monarquia, però Felip VI va triar fer el discurs del 3. I la pregunta és: ¿en nom de qui va parlar el rei, el 3 d’Octubre? El PSOE va intentar que no el fes o que el canviés, i fins i tot Rajoy estava en desacord que es fes el discurs. Per tant, si el principal partit de l’oposició no volia que es fes el discurs i el govern d’Espanya tampoc no ho volia... ¿en nom de qui parlava el rei? Doncs en nom d’aquesta idea de l’estat profund, d’uns servidors de l’estat que es creuen que ells són l’estat i els altres no. És l’estat profund el que el porta a fer un discurs que el marcarà. Serà molt difícil que en surti.

Alguns creuen que no, que després del discurs del 3 d’Octubre Espanya es va omplir de banderes espanyoles.

Sí, això és cert. Però també és cert que a les enquestes (quan se’n fan), la monarquia està caient a tot arreu.

Ara el rei té un problema greu que és el seu pare, Joan Carles I.

A Espanya no hi havia monàrquics, hi havia joancarlistes. Però a partir del 2011 la monarquia cau en picat: Urdangarin, la infanta, l’elefant de Botswana, Corinna... I el 2013 ja pensen en l’abdicació per fer relegitimar la Corona. Tenen pressa per fer una successió rapidíssima del rei, perquè a les europees del 2014 el bipartidisme treu menys del 50% dels vots, i cal assegurar l’aforament de Joan Carles i Sofia, i per assegurar-lo agafen una altra llei orgànica que està en tràmit en aquell moment, la de la funció pública, i la modifiquen dient que es modifica la llei general del poder judicial i ara els reis emèrits són aforats, perquè no els puguin jutjar. Tot això esperant que el nou rei es legitimarà. I ha passat tot el contrari. Per tant, aquí hi ha una avaria profunda.

O sigui que en aquest paquet de qui és l’Estat cal posar-hi el PP i el PSOE.

A Rubalcaba li van dir que havia de fer possible la successió, i no hi ha partit més monàrquic des del 78 fins ara que el PSOE, més que el PP. Vox i Ciutadans estan encantats amb el rei, però Aznar no, i de fet el casament de la seva filla va ser com de cap d’estat.

I Podem?

L’entrada al Congrés de Podem i les confluències va acabar amb el bipartidisme i va canviar l’agenda política de l’Estat. Potser vam pecar d’il·lusos amb allò d’“asaltar los cielos ”, perquè la força va ser enorme però no tan enorme per solucionar-ho tot d’un sol cop. I aquí l’acceleració és complicada, perquè a Podem encara no hi ha una construcció de la imatge de la república i del que significa. La república pot ser un horitzó d’esperança per a molta gent. La gran por que tenen és que només es vegi com una batalla del passat, més que del futur. Artur Mas sempre deia que ell preferia “estat” a “república” pel record que la gent gran encara tenia de la Segona República com a prèvia de la Guerra Civil.

En el tema de la plurinacionalitat, ¿Podem és un aliat dels independentistes? Perquè el màxim que vaig sentir fa anys és que hi hauria un ministre de la plurinacionalitat, que havia de ser vostè, i no se n’ha parlat més.

Si hi ha hagut un aliat a favor del dret a decidir és Podem. Poc abans de l’1 d’Octubre ens inventem la idea de l’assemblea de càrrecs, que en parlem amb Puigdemont i Junqueras, per arrossegar el PSOE, però no ho aconseguim, i la fem a Saragossa, on ens van encerclar els fatxes, que majoritàriament eren policies fora de servei, i ens van tirar pedres. Aquell era un tema que electoralment feia patir Podem i allà es va demostrar que l’apel·lació a la plurinacionalitat no era una pura operació de laboratori. El PSOE va passar-se tot l’estiu dient que no votaria mai el 155 i de cop talla tota comunicació, i en aquell sopar a casa de Pere Portabella, a l’agost, on vostè també hi era, Puigdemont es troba a soles amb Pedro Sánchez, i li ofereix que si presenta una moció de censura, ell la vota... Hi ha un moment que Sánchez anuncia que demanarà la reprovació de Soraya, però a partir del 3 d’Octubre es torna a disciplinar. Per tant, si hi ha algun aliat dels sobiranismes a l’Estat, no només del català, per a mi és molt evident que és Podem. I més ara, que la idea que la desconnexió era possible ha fracassat històricament. Només trobant aliats a Espanya es podrà modificar la relació amb l’estat espanyol. Una part de l’independentisme s’ha construït sobre la idea que Espanya és irrecuperable i aquestes actituds d’incomprensió no ajuden.

Home, però si a Sánchez li han dit de traïdor en amunt només pel fet de pactar amb Podem...

El Pablo deia que el govern espanyol seria un govern progressista i plurinacional. I cal admetre que no és plurinacional, el govern, però l’aliança que l’ha fet possible sí. I crec en aquesta majoria del Congrés que l’ha fet possible. I penso que tot això haurà d’anar cap a un moment constituent.

Vostè es va trobar unes quantes vegades amb Felip VI en aquelles rondes d’investidura de Rajoy. Com va anar?

Parlàvem de Catalunya, evidentment, i del dret a decidir, i de seguida saltàvem a Escòcia i al Quebec. Estava molt ben informat. I hi ha un moment que ell em planteja que el problema és la sobirania, o sigui, que la mera concessió del referèndum era un reconeixement de la sobirania de Catalunya, més enllà del resultat. I jo li vaig dir: “Cap problema, fem el referèndum a tot Espanya, perquè el que internacionalment tindrà rellevància política és el que surti a Catalunya”. Potser a Londres podien dir que el referèndum no era el reconeixement del dret a l’autodeterminació d’Escòcia, però si l’hi pregunta a un escocès, li dirà que sí. En resolució de conflictes cal buscar sortides així.

També cita una conversa amb Soraya Sáenz de Santamaría.

Una dona brillant, però molt advocada de l’Estat. De fet, l’1 d’Octubre funciona perquè s’enfronten dues cultures polítiques: l’estat espanyol funciona com un estat i la societat catalana com un estat civil. L’1 d’Octubre es construeix pel teixit social i l’estat espanyol no sap llegir-ho, i es pensa fins al final que no hi haurà urnes perquè està vigilant coses que vigilarien si això ho haguessin fet ells.

¿No considera que el gran tapat del projecte espanyol és que l’han reduït a Madrid?

Ara ho comencen a veure: el final de l’estat autonòmic serà Madrid. Per què apareixen diputats provincials, com Teruel Existe? Perquè la monopolització del discurs de la nació espanyola des de l’elit madrilenya ha fet que molts espanyols diguin que aquest discurs d’Espanya no els representa, és l’Espanya vaciada. I està provocant problemes greus al PP i al PSOE, que volen ser nacionals espanyols, i provoca una tensió creixent entre el govern de l’Estat i les elits madrilenyes. Miri com les manifestacions contra l’estat d’alarma es produeixen al barri de Salamanca de Madrid i no aquí.

¿Veu l’independentisme obtenint més del 50% dels vots?

Ara no ho sé, a la llarga sí. Hi ha un tema clau: la socialització de l’1 d’Octubre. Aquí hi ha una generació que quan creixi ho portarà a dintre.

Xavier Domènech i Sampere (Sabadell, 1974) ja no és el polític que va de bòlit i mal dormit, sinó que es permet el luxe de seure a escriure una monografia sobre l’estat espanyol i la plurinacionalitat: Un haz de naciones (Península, 2020), com una resposta a la necessitat gairebé biològica de metabolitzar tot el que ha viscut a primera línia política. El llibre li ha quedat fresc perquè hi combina la teoria professoral amb la pràctica política i fins i tot alguna tafaneria (“El dia que em vaig sentir més a prop d’estar parlant amb l’Estat va ser amb Felip VI”). La conclusió del llibre és que “hi ha tres grans alternatives: una sortida autoritària, un nou pacte fundacional o la independència de Catalunya”. Domènech va ser candidat d’En Comú Podem, i va guanyar les generals a Catalunya: “Soc historiador, català i catalanista i, per tant, aquesta història no m’és aliena”. Quan li demano que tregui la bola de vidre, aventura que “el govern espanyol pot durar, tot i que hi haurà un conflicte entre el que representen Nadia Calviño i Pablo Iglesias” i que si Sánchez es decanta cap a Cs “serà molt difícil sostenir aquest govern”. També veu “impossible un govern on hi pugui haver ERC i el PSC”.