Rodríguez Zapatero: “Caldrà fer un acte de retrobament que recordi l’1-O, si no no es curaran les ferides”
L'expresident del govern espanyol diu que “la taula de diàleg és l'únic espai per a l'esperança”
BarcelonaPresident del govern espanyol entre el 2004 i el 2011, José Luís Rodriguez Zapatero (Valladolid, 1960) va encarar tots els tabús d’Espanya. Des de l’Estatut de Catalunya fins a la memòria històrica, el matrimoni homosexual, la retirada d’Iraq i la fi d’ETA.
Els resultats? Cadascú els jutjarà.
¿Podem dir que, amb la seva sentència sobre l’Estatut, el Tribunal Constitucional va posar la primera pedra del Procés?
Va ser un detonant, sens dubte. És una sentència de la qual vaig discrepar, tant per raons de fons com d’oportunitat històrica, perquè l’Estatut podria haver obert un temps de convivència. I, per tant, la lectura que es va fer de la sentència va obrir el Procés. Però, igual que no em va agradar la sentència, tampoc he compartit el Procés.
En què es va equivocar vostè?
Hi he reflexionat moltes vegades. Va ser una legislatura amb grans reformes, de lleis transformadores, del procés de pau a Euskadi, i en el cas de Catalunya només vaig abordar les demandes de les forces polítiques catalanes. Però crec que hauria d’haver fet un esforç més gran per sumar el PP, tot i que gairebé no hi va haver espai. La lliçó és que un procés de negociació entre el Parlament i el conjunt de l’Estat exigeix la participació del PP.
Però el PP té un pes a Catalunya i un altre al Congrés...
Esclar, però el nostre és un model federal que exigeix el pacte entre els dos Parlaments i després un referèndum. I el rebuig tan actiu del PP i el seu recurs al TC ens dona les claus del que va passar. La lliçó amarga és que, tot i que vam estar a prop, el procés no va culminar en un projecte d’estabilitat. La lliçó positiva és que si l’acord va ser possible llavors, també ho hauria de ser ara.
Molta gent interpreta a Catalunya que la sentència va violentar l’esperit de la Constitució.
La sentència va limitar, al meu parer de manera innecessària, el reconeixement de la identitat catalana. I això ha fet que tot el que tenia l’Estatut de pràctica federal hagi quedat en l’oblit. Sempre em produeix una certa nostàlgia, per exemple, el potencial de la bilateralitat. Hi ha, per tant, una tasca pendent aquí. Podem dir que després de l’error, entre cometes, de la sentència, va venir l’error polític del Procés. I ara som a la casella de sortida.
¿Com es pot dir que som a la casella de sortida si el 2007 només un 12% era independentista i ara es mou al voltant del 50%?
Aquesta és una lectura que sempre relativitzo perquè no pot ser que la posició independentista sigui tan canviant en tan poc temps. Crec que hi ha un independentisme que és de rebuig, en protesta per la sentència del TC. No nego que hi hagi una base independentista coherent, però no arriba a aquestes xifres.
¿L’independentisme creix perquè l’Estat no ha fet cap proposta?
La veritat és que quan el Procés es llança hi ha un bloqueig, una impossibilitat objectiva. Crec que ja passat un cert temps des que el Procés va tocar sostre i s’ha demostrat que és un viatge que no convé. Passa que l’independentisme no promou un model realment alternatiu a l’Espanya democràtica dins de la UE. Els independentistes estan a favor de l’euro, del pluralisme polític, a favor de l’estat del benestar... Escolti, si l’independentisme defensés un model confessional i la sortida de la UE, ho dic per provocar, tindria més suport intel·lectual.
Senyor Zapatero, ¿Catalunya és una nació?
Aquesta pregunta me l’esperava. Al meu parer, la solució que vam pactar a l’Estatut de 2006 era molt intel·ligent i respectuosa. Es reconeixia al preàmbul que el Parlament deia que Catalunya era una nació però des del punt de vista jurídic és una nacionalitat, que és el terme que recull la Constitució. L’acord va ser fruit d’una llarga tarda-nit a la Moncloa amb Artur Mas.
¿Creu que el resultat d’aquell pacte -deixar Mas a l’oposició- va accelerar el seu trànsit cap a l’independentisme?
He de dir que mai vaig veure en Artur Mas un independentista. Vam negociar, vam dialogar, vam conversar sobre moltíssims temes que afectaven el conjunt d’Espanya. A partir d’aquí, per què va canviar? En política de vegades es donen situacions competitives. I com que la sentència genera rebuig a Catalunya això fa que, com després s’ha vist, ERC guanyi posicions sobre CiU, o el que llavors era CiU i que ara em costa de recordar com es diuen després de diversos canvis... Però què és el que ens ensenya la història política? Que els millors productes que la política pot donar són fruit de l’acord i del pacte.
¿Però es donen les condicions de confiança i respecte mutu per establir una negociació?
Hi ha hagut algun senyal positiu, com és el compromís de crear una taula de diàleg. Bé, aquest és l’únic espai d’esperança que tenim. Cal que tothom faci una reflexió política, autocrítica, i que siguem capaços de mirar el llarg termini.
¿La negociació necessita un mediador extern com van utilitzar, per exemple, en el diàleg amb ETA?
No hi té res a veure, i la meva opinió és que a hores d’ara es pot portar aquest procés sense un mediador. El que sí que em sembla interessant és que la taula estigui oberta a les iniciatives, a les propostes de grups de reflexió, etc., perquè molt sovint la creativitat política pot ajudar. Si la taula està oberta a la societat tindrà més complicitats. Li dono importància, a aquesta taula, i, com sempre en democràcia, al procediment que s’hi pugui articular.
Quin ha de ser el procediment?
Un que inclogui la participació social. En una democràcia deliberativa, avançada i madura és molt important que el conjunt de la societat pugui traslladar les seves opinions.
I al final un referèndum?
Jo crec que els referèndums han de ser per ratificar grans acords. Fixi’s que en el cas de la societat catalana el referèndum divideix perquè els percentatges són del 40% o el 50%. Per això un estatus polític ha de tenir certa vocació de permanència, i això només pot ser fruit d’un acord. En un referèndum qui perd vol la revenja, una segona volta, com passa ara a Escòcia. En el cas de Quebec va passar i ja no s’ha tornat a fer cap referèndum ni es tornarà a fer. Per tant, l’experiència ens diu que no és el camí. Com gairebé sempre, el camí més virtuós és el més difícil, i en aquest cas el més difícil és arribar a un acord.
Però és que Catalunya va arribar a un acord. I el TC se’l va carregar. ¿Entén la frustració d’una part de la societat catalana?
Però és que la història està plena de frustracions i de moments difícils. I això no ens pot fer abdicar del principi que l’acord és el mètode racional i que cal tornar a començar. Fixi’s que l’hi diu un dels més afectats per la sentència. Jo vaig patir aquella sentència. És veritat que la vaig respectar, perquè crec en l’estat de dret, però crec més en la política a l’hora de construir una alternativa creativa que encaixi en la Constitució. I precisament per això és virtuós. Jo alabo les postures d’ERC i el PDECat que estan defensant aquesta taula de diàleg, on per descomptat es poden plantejar i debatre totes les qüestions, com s’ha de fer en democràcia, sense radicalismes.
¿Em pot explicar quin sentiment, quin estat d’ànim, va tenir l’1-O?
Doncs el d’una gran preocupació, una gran angoixa quan vaig començar a veure les imatges, que eren producte de tota una cadena d’errors. Fixi’s que en aquest moment tothom, si és sincer, es penedeix del que va passar. Tothom. No es pot portar la gent al límit, a un túnel sense sortida. I portar l’ús de la força a aquests límits per part del govern... Tots hem de fer un exercici d’autocrítica i, cosa que em sembla més important: està pendent encara alguna mena de retrobament que curi aquella ferida. Sempre que parlo amb algun dirigent actual li dic que caldrà fer un retrobament que recordi l’1-O perquè, si no, no curarem les ferides.
¿Ha tingut algun contacte amb els líders empresonats?
No, fa temps vaig tenir una brevíssima conversa amb Oriol Junqueras, però no hi he tingut cap contacte. Però les meves opinions són conegudes. Soc una persona que va dedicar bona part del seu projecte polític a entendre Catalunya. És una societat que admiro i que ha escrit les millors pàgines de l’Espanya democràtica: la seva voluntat europeista i modernitzadora, la seva profunda cultura. Jo crec que l’aprenentatge és conèixer allò que no coneixes a fons, i a mi encara em queda molt per aprendre de cultura catalana.
Senyor Zapatero, vostè és net d’un capità republicà afusellat just al començar la guerra i es defineix com un republicà institucionalista. Què vol dir això? És la quadratura del cercle?
El republicanisme és un moviment filosòfic, polític i ideològic que valora extraordinàriament el respecte a les institucions democràtiques, el valor de les regles, que concep el viure en comú a través de virtuts tan positives com el respecte a la llei, procurar el bé i sobretot permetre un debat ampli...
¿Aquest debat ampli ha de ser també sobre la monarquia?
El debat està sempre obert. En una democràcia no hi ha debat que no estigui obert, i en tots els països, com passa ara amb el racisme als EUA. El meu avi estimava la Constitució republicana, i la seva generació la va perdre, molts van perdre la vida i vam perdre la llibertat durant 40 anys. La generació del meu pare va fer la Constitució actual, que va representar un miracle...
¿I aquesta Constitució que va servir per als nostres pares serveix per als nostres fills o nets?
No, és veritat que les conquestes democràtiques moltes vegades es fan generacionalment, però hem de respectar els grans fonaments. Jo vaig fer la llei de memòria històrica i vam aprovar el matrimoni homosexual. Per què no ho havíem fet el 1990? Doncs perquè la democràcia és una promesa oberta, i no exclou cap debat. Ara bé, s’ha de tenir respecte pels procediments, i la institució monàrquica té un sòlid ancoratge en la Constitució. També li dic que jo he governat amb una prefectura de l’estat monàrquica i no he tingut cap impediment, perquè més enllà de les circumstàncies, que són desagradables i molt lamentables, el rei tenia respecte per la voluntat democràtica i pel paper merament representatiu que té.
¿Es va equivocar Felip VI amb el seu discurs del 3 d’Octubre?
Bé, jo crec que aquesta reflexió l’ha de fer la casa reial. Però sí que crec que és convenient que el rei tingui una posició i una actitud de màxima proximitat i comprensió del pluralisme d’identitats que és Espanya.
Durant la crisi del covid-19 hem tornat a veure una recentralització de competències...
Bé, és que el federalisme encara estem construint-lo. Hi ha una dada positiva, que és el nombre tan ampli de conferències de presidents, i sens dubte hem d’aprofundir en els mecanismes de cooperació. També m’agradaria fer un elogi al ministre de Sanitat, que és català. La seva proximitat i amabilitat, fins i tot amb els que li han dit de tot, per a mi està sent un feliç descobriment.
Parlem de Veneçuela. A vostè Juan Guaidó l’acusa d’estar del costat de Maduro.
Guaidó és un polític jove a qui de sobte van fer president virtual en una operació que no he entès mai. En el cas de Veneçuela, com en tots els conflictes greus que tenen un arrelament social fort, l’única solució és el diàleg, la negociació i l’acord. I no serà mai una sortida unilateral.
¿I els veneçolans podran aguantar fins que es trobi una solució?
És veritat que el poble veneçolà està demostrant una gran capacitat de suportar una situació molt difícil i no caure en el que seria un conflicte civil.