Lluís Llach: “S’han fet un cop d’estat jurídic. El 78 l’acabarà de matar el Suprem el dia de la sentència”

El dia que va seure davant el jutge Marchena al Tribunal Suprem, Lluís Llach i Grande (Verges, 1948) es va definir com a "homosexual, independentista i aspirant a ciutadà del món". Durant un temps ha presidit un grup de nom impronunciable, el Consell Assessor per a l'Impuls d'un Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, cosa que l'ha portat a passar-se mesos escoltant gent per tot el país. Ha passat l'agost al Senegal ("El francesos tenen una parula que va molt bé que és dépayser, sortir de la rutina, trencar els esquemes, i a mi això em funciona. El que passa és que torno i al cap de quatre dies ja et tornes a embarrancar, perquè el cos és vell i has de veure molta gent").

Al Senegal ha comprovat que la biblioteca que va obrir permet a molts joves estudiar asseguts en una cadira, concentrats i amb accés a internet. Està acabant una nova novel·la, un thriller a l'Edat Mitjana. "Té per tema la dèria de poder per controlar la informació. A l'Edat Mitjana, l'Església dominava la informació a través de la confessió i sabia el que no sabia ningú sobre pecats de reines i interessos de la noblesa". Ara, tot això ho sap Google. El cos pot ser vell. El cervell no para.

Al juliol vau presentar les conclusions del Debat Constituent. Com les resumiries?

Teníem l’encàrrec de donar a la gent la possibilitat d’opinar sobre quin país voldria, què volem ser, com volem ser i qui volem ser. La part més efectiva es desenvoluparà a partir del novembre, un cop creada l’estructurada per comarques, per entitats, per locals, per poder-se reunir. I tot això, portar-ho al Parlament.

¿Com l’has trobat el país durant aquests mesos de reunions?

Cansat. Gent decebuda però que, acte seguit, diu: “Sí, però què? Anem-hi”. És espectacular, encara no en som conscients, hi ha hagut un canvi de xip. Malgrat que la gent pugui estar empipada, quan li dius “¿Hi anem o no hi anem?”, responen “Anem-hi”. La gent hi és. La gent vol unitat, encara que després voti el que sigui, no entén per què els partits no es poden posar d’acord.

I quan t’ho pregunten a tu, que has fet una immersió temporal al Parlament, els ho saps explicar?

El que he vist és que la vida dels partits i del mateix sistema democràtic quasi sempre porta a l’enfrontament com a forma de subsistència política. Això és normal fins a cert punt, però passa que l’enfrontament és tan fort que fa que als polítics els sigui molt difícil renunciar a les lluites per l’hegemonia. Són mecanismes del mateix sistema. Jo me n’adonava al Parlament, on gent que sentia molt propera havia de marcar això tan lleig de dir, que és el paquet. Tot ho fas per defensar uns interessos col·lectius, però la confrontació és quasi més important que els objectius. I aquesta cosa, que sembla banal, s’acaba convertint en una mena de comportament obligat. I he de dir que a Junts pel Sí, en contra d’aquestes històries dels ganivets que passaven volant... doncs no. I potser va ser gràcies a dues persones, una de les quals és a la presó i l’altra a l’exili: la Marta Rovira i el Jordi Turull. Cosien i cosien junts. Ells intentaven que les cúpules i el Parlament anessin junts. I aquí és on els independents fèiem la nostra feina, amb el Germà Bel, que és un cervell que ens anava bé per posar-nos en qüestió contínuament, el Josep Maria Forné, que és un home de pau, l’Oriol Amat,...

Doncs ara els dos gran partits semblen Separats pel Sí.

Anar a les eleccions separats és possible que doni més vots, però en el fons estàs entrant en la matemàtica de la competència. En canvi, Junts pel Sí potser no vam tenir tots els vots que hauríem volgut, però estàvem compromesos amb un bon programa electoral. Quan toca governar o fer lleis, anar separats no és bo perquè cada acord costa molts sacrificis.

Ara ha fet dos anys del 6 i 7 de setembre. Quin record tens d’aquelles dues jornades?

Jo vaig trobar una agressió per part dels diputats unionistes bestial. Se’ns va insultar, se’ns va dir de tot, sigui dit de passada. I l’heroïcitat de la Carme Forcadell, que va ser agredida d’una manera que no he vist mai enlloc. Però resulta que el que vam fer era legal, i la gent oblida que no se’ns va donar una altra solució. Tots els camins van estar tancats, se’ns obligava a fer-ho d’una manera que potser no era la més estètica, ni potser ètica. Però era un compromís electoral.

A propòsit d’aquells dos dies, ¿entens que hi hagi gent que digui que, després d’haver abraçat la llengua i els símbols ells i els seus pares, ara han pensat “Si tot això era per deixar de ser espanyol, no m’interessa”? Javier Cercas ho va considerar una traïció.

Per favor... No ho entenc, és gent que sap història, que no és inculta i per tant sap que l’acte de voler ser Catalunya no és un acte ètnic ni identitari, sinó de participar en una col·lectivitat que entén la vida, la cultura, la vida d’una certa manera... Això, que ho diguin persones com el Cercas, o els paguen molt bé o jo no ho entenc. O tenen un problema d’identitat. O sigui, que s’ho facin mirar. Jo trobo que totes aquestes afirmacions demostren un etnicisme perillós, quan resulta que tot això ha canviat molt. De tant en tant hauríem de treure’ns el barret davant del Carod-Rovira, que no és sant de la meva devoció però que va portar el catalanisme a fer una obertura. I ara no podem fer-ho d’una altra manera. És que som així. Jo em dic Llach Grande perquè el meu avi era un policia de Madrid que va venir a reprimir aquí la Setmana Tràgica i es va enamorar d’una catalana que era de la Falange, sigui dit de passada. Tots vivim així i intentem resoldre les coses amb la conversa... Amb un debat constituent... Per favor. El senyors Junqueras, Romeva, Turull,... aquesta gent són els fanàtics? A mi em semblen uns altres els etnicistes. A mi m’ho semblen la senyora Arrimadas, el senyor Carrizosa. Jo soc partidari de... Estic xerrant massa.

Quin sentit té la Diada de dimecres que ve?

Reafirmar que, per molt que els empresonin, per molt que els drets democràtics de l’estat espanyol estiguin sota zero, si nosaltres hi som, el nostre projecte és viu i trobarà el camí. Venen unes injustícies que no ens hem d’empassar de cap manera, hem de demostrar que som molts. Aquest és el missatge més potent que podrem donar. I de cara a la sentència, crec que tenim l’obligació de dir al món, a nosaltres mateixos i a Espanya que per aquí no hi passem. Hem de fer, com diria en Martí i Pol, “un acte desmesurat que capgiri la història”. No pot ser que, amb el passat que hem tingut, puguem acceptar una ignomínia d’aquesta magnitud, un cop d’estat jurídic com el que s’està fent. Que no em vinguin amb punyetes, el dia 3 d’octubre del 2017 el rei va donar les instruccions. El poder polític executiu va fer el 155. La policia va fer la seva feina repressiva, i el braç jurídic va agafar el seu rol. Tot això és d’una gravetat democràtica d’una dimensió tal que l’11 de setembre hem de dir que no podem acceptar-ho.

Què en penses de contestar a la sentència amb eleccions anticipades a Catalunya?

L’argument de “¿Però com es pot pensar que votar és afeblir les institucions?” nosaltres l’hem utilitzat molt. El que passa és que jo no voldria que algú es pugui imaginar que la resposta a les sentències siguin unes eleccions. O sigui, que s’aigualís la resposta social a través d’unes eleccions. Aleshores, això em fa dir que no estic a favor de convocar eleccions. Punt. I ho dic així de claríssim perquè no vull que ningú es confongui. Les eleccions no són una resposta a la sentència, ni política ni social ni de cap mena. Ara, ¿que això aniria bé per definir hegemonies? Potser sí, però que s’esperin, per favor. Toca en un altre moment de la història.

Després de l’1 d’Octubre, Puigdemont va considerar la possibilitat de convocar eleccions com a resposta a l’agressió de l’Estat.

No, no. Era una altra ocasió. El Molt Honorable president Carles Puigdemont proposava eleccions perquè no s’atrevia a fer la independència, que és un altre tema. No fotem. Ara, en canvi, proposar unes eleccions en comptes d’una resposta social em sembla que és una irresponsabilitat política, perquè no és una resposta política a la condemna. Al revés: és una derivada de l’energia que ha de tenir la resposta a la condemna. Jo no dic que no sigui important anar a eleccions, però potser en un altre moment que no coincideixi amb la resposta social massiva que hi ha d’haver. I tot allò que la pugui afeblir, de moment no ho accepto. Ara bé, estic a favor de fer eleccions quan calgui.

¿Creus que seria millor que investissin Pedro Sánchez per estalviar-nos el risc d’una victòria de la dreta i la ultradreta en unes eventuals eleccions repetides?

És evident que un cop d’estat de Pedro Sánchez no serà com els altres.

Cop d’estat?

Sí. Jo crec que s’han fet un cop d’estat jurídic. Una de les conseqüències de la sentència del Tribunal Suprem és que lligarà de mans i peus la vida política autonòmica de les nacions que conformen l’estat espanyol per tota la vida, i per tant ja no caldrà que facin res. M’explico? Si fer el que ha fet en Jordi Sànchez, el Jordi Cuixart, l’Oriol Junqueras, és condemnable i això és la sentència d’un Suprem, que estableix jurisprudència, és un cop d’estat, el 78 s’ha acabat. Ells diuen que el defensen. No: el 78 l’acabarà de matar el Suprem el dia de la sentència. Ja fa temps que l’estan matant. Perquè la Constitució del 78 no és el que vivim, és el que ells han interpretat que deia la Constitució del 78.

I per tant és indiferent qui governi?

No, però al senyor Sánchez no li hem de regalar res. Ho ha de saber, que aquest país està disposat a patir el que sigui per defensar els seus drets, que s’ho guanyi. Ara, perquè sí, jo no.

Acabem. Has vist com una cançó en català de Rosalía s’ha fet viral a tot el món dient que “Només vull veure bitllets de cent”. Què en diu l’autor de “Fe no és esperar”?

[ Riu] Sí, no tenim res a veure, però jo estic molt content que aquesta noia hagi fet una cançó en català. La sento sovint a la ràdio del cotxe quan vaig a fer prèdiques, i té molta gràcia, trobo que és original. Ara bé, el seu sistema de valors no deu ser el meu, i ja està. Però a mi m’agrada molt que canti en català, i amb això del cumpleanys tampoc no ens hem d’estripar les vestidures i en canvi sí agrair que persones d’aquí que difícilment escoltarien una cançó en català, gràcies a ella l’està escoltant i en fa una llengua de modernitat.

Ella canta que només vol veure bitllets de cent. I tu, què vols veure?

Jo? Ostres, m’agradaria, primer, en un acte d’egoisme, ser una mica feliç als darrers anys després veure que aquest país pot ser el que vol ser, no més que això, que pot ser el que vol ser (les meves preferències són evidents). I amb això estirar la pota a poc a poc. I bé, tenir amics i tornar a ser el Lis aquell que vaig poder ser cinc o sis anys al Senegal i deixar de ser persona pública. Que la gent em mira pel carrer i em fan somriure, això m’agrada molt.