José Montilla: “El diàleg implicarà també parlar sobre la sentència”

BarcelonaL’expresident de la Generalitat José Montilla (2006-2010) no amaga que la sentència del judici de l’1-O ha estat dura, en una entrevista en què torna a fer una crida al diàleg i a abandonar la via unilateral per no dividir la societat catalana.

Estem en una situació de crisi sense precedents en els anys de democràcia a Catalunya. Quina és la seva sensació?

Segurament la que senten molts ciutadans: una certa desolació. Ara el que més impacta és la violència perquè això genera por. I més en un moment en què a Espanya hi ha un govern que està en funcions, amb les limitacions que representa, i en campanya electoral. I a Catalunya tenim un govern que no està gens cohesionat, que fa temps que no governa. El debat de dijous va ser molt simptomàtic.

Què vol dir?

El president de la Generalitat fa propostes que ni el seu grup coneixia i que són inviables i contradictòries. En determinats moments, els Mossos han sentit que el seu president no els fa costat, perquè va tardar un parell de dies a condemnar els fets violents, tot i que és obvi que s’havia de fer. La violència és condemnable vingui d’on vingui, i un governant ha de donar sempre suport als cossos i forces de seguretat de l’Estat i, especialment, a la seva policia. Una altra cosa és si després hi ha incidents que requereixen algun tipus d’investigació. Però d’entrada ho ha de fer per donar seguretat.

Creu que no dona seguretat?

La gent demana seguretat. Demana justícia, però demana seguretat. Estem amb un pressupost prorrogat de l’any 2017 i el país necessita un pressupost i necessita un govern que es dediqui a aquestes coses. Per fer activisme ja hi ha entitats. I també hem de sortir una mica del bucle de després de la sentència: esperem que hi hagi un govern a Espanya passades les eleccions que pugui entomar el problema i es comenci a parlar del tema de fons, de les relacions Catalunya-Espanya.

Què n’opina, de la sentència?

Es produeix després d’una presó preventiva que alguns vam considerar inadequada i excessiva. El judici sí que s’ha celebrat amb transparència i garanties, però malgrat que el delicte no ha sigut el de rebel·lió sinó el de sedició, la sentència ha sigut dura. Són molts anys per persona. Jo mateix vaig opinar fa temps que el delicte de rebel·lió difícilment era aplicable en aquest cas per la inexistència de violència. Les sentències es poden criticar, però cal acatar-les. Tampoc val el postureig del desacatament institucional. Per això entenc que hi hagi gent que es manifesti al carrer.

Els tribunals són la solució?

Cal retornar a la política per resoldre el problema de fons, que no es resol judicialment ni policialment. El gran error és especialment del govern de Mariano Rajoy, que va judicialitzar aquest contenciós, tot i que també tenen responsabilitat el govern de Catalunya i els grups parlamentaris que li van donar suport. Política vol dir diàleg, negociació i pacte, i és el que espero, malgrat que després de la sentència tot és una mica més difícil.

¿Com es torna a la política amb els líders socials i polítics de l’independentisme a la presó durant una dècada?

Bé, no hi estaran una dècada...

Però els han imposat penes d’entre nou i tretze anys.

El més important és la gestió d’aquesta sentència. Això dependrà, òbviament, de si hi ha voluntat de dialogar i també de deixar de banda la via unilateral. El president de la Generalitat diu “Ho tornarem a fer”, i això ho dificultarà. Necessitem persones a Catalunya i a Espanya que apostin pel diàleg. El diàleg implicarà també parlar de la sentència.

¿Atribueix la posició del president de la Generalitat al Parlament al postureig?

Parla de desobediència institucional davant de la sentència, i si fos coherent hauria d’obrir les presons demà perquè sortissin. Hi ha una part de postureig i una altra de legítimes conviccions. Parlo d’ell, no del Govern, perquè dijous al ple el que va quedar demostrat és que el Govern com a col·lectiu homogeni no existeix. No sé si existeixen dos governs o dos partits que estan al govern i que miren de marcar territori i de no quedar com els dolents. Així no podem funcionar.

¿Veu possibilitats que s’apliqui la Llei de Seguretat Nacional a Catalunya, o un 155? ¿Veu Pedro Sánchez a prop de prendre mesures d’aquesta magnitud?

Espero que no. Depèn del que passi a Catalunya. Però jo no veig el president del govern espanyol amb desitjos d’aplicar-les, tot el contrari. Del que es tracta és que es normalitzin les coses a Catalunya, perquè quan es posen en perill propietats privades, vides humanes... l’Estat tampoc pot mirar cap a una altra banda. La Llei de Seguretat Nacional no veig que sigui un instrument adequat per solucionar res del que avui està passant a Catalunya.

Què està disposat a fer el PSOE per tornar a la via del diàleg i la política?

Si Pedro Sánchez continua de president del govern espanyol perquè hi ha un resultat electoral i una majoria parlamentària que així ho possibilita, estarà en condicions de reconduir les coses.

Com?

Reprenent el diàleg que va quedar interromput, perquè no ha sigut un període gaire fàcil. No oblidem que després de les eleccions el govern no va poder aprovar pressupostos i va haver de convocar-ne de noves.

¿Falta coratge per entendre que a Catalunya hi ha un problema polític?

Segurament falta coratge. A la política, en els últims temps, són molt importants els moviments tàctics i el curt termini perquè hi ha moltes eleccions. I també per la societat mediàtica, en què tot és online. Això condiciona. A vegades s’ha de dir a la gent coses que no vol sentir i que poden comportar que siguis impopular i que, fins i tot, perdis unes eleccions.

Vostè, que va viure la sentència de l’Estatut, ¿entén que hi hagi hagut una transformació de molts catalanistes en independentistes?

Ho puc entendre però evidentment no ho comparteixo. El camí de la unilateralitat no porta enlloc. Porta a debilitar l’autogovern. ¿L’autogovern és més fort avui que el 2010 o més feble? És molt més feble. ¿La societat està més dividida ara que el 2010? Més dividida. ¿El prestigi del país, de les seves institucions, està reforçat després d’aquest Procés? En absolut. Alguns pensaven que hi havia una drecera, que es trobarien fora complicitats que després van veure que no existien. No hi ha dreceres. En un estat democràtic i de dret no hi ha dreceres, que ningú s’equivoqui. Cal ser pacient.

¿Veu una involució en la comprensió del que va ser la Constitució?

No, diria que en línies generals no. La societat espanyola és molt diferent de la de l’any 78.

No parlo de la societat sinó de l’esperit, de la interpretació de la Constitució per entendre què era Espanya.

En sectors de la societat espanyola sí que hi ha una involució. L’estat de les autonomies era vist amb més simpaties del que és vist ara, però el conjunt de llibertats, de drets, de deures, està molt més consolidat que l’any 78. Aleshores el que hi havia era més fair play entre les formacions polítiques. Hi havia més capacitat per fer coses conjuntament perquè érem molt conscients d’on veníem i on no volíem tornar, i menys Alianza Popular tots veníem de la lluita antifranquista.

¿Vol dir que com menys memòria hi ha, més irresponsabilitat o més centralisme?

Sí, perquè quan sents això que Espanya és una dictadura o que és com Turquia és que hi ha gent que no ha anat a Turquia. Els aconsellaria que hi anessin. El que no van conèixer és el que era la dictadura i com, perquè arribés la llibertat, hi va haver molta gent que va lluitar i molta gent que va perdre la vida, molta.

També hi ha constitucionalistes que consideren que la sentència contra l’Estatut va pervertir l’esperit de la Constitució.

En això es va anar enrere. Ni tan sols el TC actual ha desfet la sentència que va fer l’any 2010. I ho va fer en un context de lluita de la dreta espanyola contra el govern espanyol i contra el govern català. Hi ha una part de la dreta espanyola que és molt poc autonomista i a la qual el títol vuitè de la Constitució no li va acabar d’agradar. No estic dient tota la dreta, però hi ha una part d’aquesta dreta, més situada a Madrid, al gran Madrid que arriba a Toledo, Valladolid..., que pensa que l’Estat són ells i que d’Estat només n’hi ha un. Això és així, desgraciadament.

¿Només la dreta pensa que Madrid ha d’engolir la resta de l’Estat?

Crec que sí. Una altra cosa és que pot haver-hi gent que es reclama d’espais progressistes i que pensa això, també. Però són una absoluta minoria. Les resistències, el bloqueig que es va produir en la renovació del TC per possibilitar una determinada sentència el 2010, les van protagonitzar uns determinats personatges que tenen noms i cognoms, que van orquestrar aquella recusació d’un magistrat i el bloqueig de la renovació perquè es produís una determinada sentència i perquè es produís en un moment determinat, quan ja hi havia un desgast evident de la segona legislatura del govern de Zapatero.

¿Veu possible un govern del PSOE amb el suport del PP i Ciutadans?

Ho veig molt difícil, això. Però no ens hauria de sorprendre. A Alemanya estan governant democristians i socialdemòcrates. En altres països de la UE, també. A Espanya això és molt difícil precisament per aquesta característica que abans deia de la dreta espanyola. El PP, si guanya, demana que la resta de formacions polítiques, i especialment el segon partit, tinguin una actitud d’estat. De respecte, de responsabilitat. Però si són oposició, mai han tingut una actitud d’estat. Això dibuixa un escenari no precisament optimista.

N’hi ha que diuen que el que preferiria el PSOE és un acord precisament amb el PP per atacar “els grans desafiaments de l’Estat”, que serien econòmics i Catalunya.

Això no ho he sentit en cap acte ni en cap conversa de l’actual president del govern. I el president del PP, Pablo Casado, ha descartat un tipus d’acord d’aquestes característiques. La dreta espanyola, si alguna cosa té, és que la generositat política no figura en el seu ADN.

President, ¿ha anat a veure els presos polítics o els que vostè deu considerar polítics presos?

Sí, hi vaig anar fa un temps, sí.

A qui va veure?

En vaig veure uns quants un parell de vegades.

I com va anar?

Veure persones que tenen limitada la seva llibertat no és agradable. I més si són persones que coneixes, amb qui tens, al marge de les diferències polítiques, una relació personal i a qui aprecies o amb qui tens amistat. Cal empatitzar-hi perquè són persones que tenen famílies i cal pensar-hi també per entendre determinades coses. Em sento solidari amb ells i amb les seves famílies, especialment.

Què li recomanaria al president de la Generalitat davant d’aquesta situació endimoniada?

Garantir la pau i la convivència, tornar la confiança a la gent que té por. També reprendre el diàleg després de les eleccions, perquè ara és difícil. No hauria de tornar a repetir el mateix camí i els mateixos errors que ens han portat on ara som, però tampoc soc optimista.

Què li demana a Sánchez, si guanya les eleccions, en relació amb Catalunya?

Respecte a Catalunya, reprendre el diàleg, la negociació, el pacte. Restablir la normalitat en les relacions exigint respecte a l’estat de dret i practicant-lo, també, òbviament. Les dues coses.