Jordi Cuixart: “Qui pensi que trobarem una solució sense el PSC, s’equivoca”

Sant Joan De VilatorradaJordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975) apareix somrient al locutori. Durant la conversa parla de la no-violència i recorda la cita de Ciceró com un mantra: “Si jo no tinc por, tu no tens poder”. El president d’Òmnium es considera “una baula d’un procés col·lectiu d’emancipació nacional” que demana temps, i vincula la transformació personal amb la social. Cuixart explica que la presó és “una sèrie de portes que s’obren i tanquen davant teu sense que hi pintis res”, i per això està concentrat en el domini d’ell mateix i l’absència de rancúnia, inspirat per Gandhi.

Està a punt de complir dos anys en presó preventiva. Més enllà de les acusacions contra vostè, què opina d’aquest mecanisme?

L’ús abusiu i despòtic que es fa a l’Estat de la presó preventiva és la punta de l’iceberg d’una part del sistema judicial i penitenciari que s’acarnissa amb les classes més desafavorides de la nostra societat. Tant de bo la nostra presó servís per conscienciar la societat i aconseguir canvis profunds en la legislació.

¿“Ho tornarem a fer” significa que es tornaran a manifestar, que tornaran a fer un referèndum i que tornaran a desobeir lleis espanyoles?

Tenim tot el dret del món a manifestar la nostra disconformitat davant de les decisions dels poders de l’Estat, també del judicial. “Ho tornarem a fer” vol dir que mai renunciarem a les conquestes assolides com a societat i que tornarem a exercir cada dret que sigui condemnat. Inclòs el dret a defensar l’exercici del dret a l’autodeterminació. El judici té la voluntat de retallar drets i llibertats, i per això considero que hauria claudicat si no hagués reconegut els meus actes davant del Tribunal o hagués renunciat a assumir-ne les conseqüències, que ni de bon tros vol dir acceptar la legitimitat de cap condemna. No podíem haver fet una cosa diferent de la que vam fer. I l’Estat no podia haver actuat d’una manera diferent. Si no fóssim a la presó voldria dir que no hauríem fet el referèndum.

¿La desobediència l’ha d’exercir la societat civil o també hi ha d’haver desobediència institucional?

Gandhi deia que hi ha una llei superior a la qual han d’obeir tots els humans, i aquesta és la veu de la pròpia consciència. En qualsevol cas aquesta pregunta l’haurien de respondre aquells que lideren les institucions. L’acció no-violenta i la desobediència civil són instruments de la societat per transformar, millorar i enfortir la democràcia, per adaptar precisament les lleis a les necessitats socials, i demanen un elevat grau de conscienciació i compromís.

Què n’opina de la unilateralitat, un concepte que s’ha convertit en polèmic i en arma llancívola?

Unilateralitat, multilateralitat, bilateralitat... Som especialistes en el matís dels uns contra els altres, i per a mi no deixen de ser discussions refugi que s’utilitzen per no debatre sobre el fons de les qüestions: quin és el pròxim objectiu comú i què estem disposats a sacrificar? Plantegem què volem fer abans de com ho farem. La desorientació per la repressió és molt gran. El 2017 se’ns deia que no renunciaríem a res i ara no se’ns concreta què farem. Quin és el següent pas? Òmnium no ha de fer aquesta proposta. No volem entrar en el fragor de la batalla sinó ajudar a fer que les reunions hi siguin. Ningú té una proposta màgica i, si la té, no l’ha dit en els últims dos anys.

¿Es pot obligar a dialogar un govern espanyol, ja sigui del PP o del PSOE, que no hi està interessat?

L’obligació dels polítics, de tots, és dialogar i arribar a acords, per això els votem. Pedro Sánchez no només té por del diàleg sinó del simple fet d’escoltar. La marginació, per part del govern espanyol de torn, de la voluntat del 80% de la societat catalana és permanent, però no veig cap altra manera de revertir la situació que no sigui sent més i sobretot més determinats. La desobediència civil el que persegueix és fer inevitable la negociació, però cal ser conscients que el moment de diàleg i negociació entre les parts no sempre arriba quan una de les parts vol sinó quan les dues parts reconeixen que no tenen cap altra alternativa que els sigui més favorable.

El consens del 80% de què parla Òmnium inclou independentistes i no independentistes.

Treballem sempre per facilitar grans consensos de país, i amb aquest objectiu vam crear la plataforma Som el 80%, que acull una diversitat amplíssima de representants del món cultural, social i polític de Catalunya. Hem d’entendre que tot això va més enllà de partits i entitats sobiranistes. Estic segur que serem capaços d’implicar-hi les entitats del tercer sector, sindicats, patronals, col·legis professionals i també els comuns. A més, qui es pensi que hi haurà solució sense el PSC, que governa a l’Hospitalet, Santa Coloma i bona part del Baix Llobregat, s’equivoca. Nosaltres considerem el PSC entre els actors per a la construcció nacional.

La Diada d’enguany s’ha presentat polèmica, amb crítiques creuades entre l’ANC i partits polítics. ¿Entén aquestes tibantors?

Ens cal sentit de responsabilitat col·lectiva, que és el que va fer possible l’1-O, i tornar a sortir al carrer l’Onze de Setembre per donar una nova lliçó de dignitat. La protesta al carrer és una part imprescindible per a la conscienciació de la lluita no-violenta. Ningú té dret a dubtar de la capacitat de mobilització de la societat catalana, que no falla mai i, per tant, estic convençut que la Diada serà, de nou, una demostració de perseverança. L’Onze de Setembre demostrarem que la resposta social a la sentència serà majoritària. La mala notícia seria que la gent deixés de lluitar. Si això passés, la presó no tindria sentit.

Durant el judici els seus advocats han intentat desmuntar les acusacions, però vostè ha dit davant del jutge que no aspira a una reducció de pena. Per què?

L’única sentència acceptable és l’absolució. Una altra cosa és que, després de gairebé dos anys de presó i escoltant els arguments dels jutges per mantenir-nos en presó preventiva, em costa molt de veure-hi gaires probabilitats. Les acusacions són infundades, perquè tothom ja sap que sedició vol dir fer crides a la violència i rebel·lió vol dir repartir armes entre la població. Dit això, jo vaig entrar a la presó per defensar el dret a votar de tots els catalans i catalanes i que la seva decisió fos respectada, i aquesta continua sent la meva prioritat. Des d’Òmnium utilitzarem les condemnes com a palanca de transformació democràtica.

¿Vostè creu que en el moment actual unes eleccions al Parlament funcionarien com a resposta?

El que demanem a les forces polítiques és que la resposta sigui consensuada entre totes les parts. No entendríem que no es posessin d’acord. És obvi que lamentem les picabaralles que fan que la gent es desmotivi, però alhora també valorem els esforços de les últimes setmanes.

¿Confrontació amb l’Estat i diàleg són opcions contradictòries o complementàries?

Són debats estèrils, de vol gallinaci que no m’interessen gens. No conec cap sobiranista que renunciï al diàleg. I, alhora, estem obligats a mantenir de manera activa la nostra enèrgica oposició a la supressió de drets i llibertats que estem patint. I si això vol dir confrontació, doncs sí, tenim el deure de confrontar des de la no-violència aquells que vulneren drets fonamentals. El fet és que porto gairebé 700 dies de presó per haver cridat a la participació en una manifestació i en un referèndum i em demanen 17 anys de presó, i és Pedro Sánchez qui es nega a reunir-se amb mi.

Vostè considera que és a la presó per ser president d’Òmnium. Jordi Sànchez i Carme Forcadell van ser presidents de l’ANC. ¿Creu que els seus successors tornen a estar en el punt de mira?

No m’agrada gens especular, però és obvi que l’Estat s’ha proposat perseguir qualsevol tipus de dissidència política, i això posa tothom en el punt de mira. En el nostre cas hem patit escorcolls de la Guàrdia Civil, ens han segrestat milers de correus electrònics, s’han emportat ordinadors de la seu, ens han tancat pàgines web i confiscat material, i hem rebut multes de centenars de milers d’euros. S’ha fiscalitzat l’entitat de dalt a baix i en Marcel Mauri i treballadors i membres de la junta apareixen als informes policials com a objecte d’investigació. Ara, la grandesa del Procés és que això no va de persones. Fa quatre anys es parlava de la malaguanyada Muriel Casals, de Carme Forcadell, d’Artur Mas i de Josep Maria Vila d’Abadal; ara n’hi ha quatre de diferents i d’aquí quatre anys n’hi haurà uns altres quatre.

El president Torra ha reclamat que tothom, també els càrrecs del Govern, estigui disposat a assumir les conseqüències de la desobediència. També la presó? ¿Ajudaria el moviment independentista que hi hagués més presos polítics?

La presó o la repressió no poden ser cap topall en la defensa dels drets i llibertats. No ho van ser per als lluitadors antifranquistes que van patir les conseqüències de manera molt més dura que nosaltres i no ho poden ser ara. Dit això, i tot i que la presó pot ser també un altaveu de denúncia molt potent, trobaria absurd la decisió de dur a terme accions amb l’únic objectiu d’entrar a la presó.

¿Òmnium Cultural continua sent una entitat cultural? Ciutadans ha demanat al Govern que li retiri aquesta condició.

El 70% del nostre pressupost es destina directament a projectes de llengua, cultura, educació o cohesió social. Qui vulgui més detalls que vagi a la nostra web, on trobarà la memòria d’activitats de cada any i els comptes auditats, sense un cèntim de diners públics.

¿Parlar d’una generació per assolir la independència és més acurat que dir que s’aconseguiria en 18 mesos?

No m’agraden els retrets. Prefereixo posar en valor tots els aprenentatges adquirits des de l’inici de l’elaboració de l’Estatut del 2006 fins avui. Mai més res tornarà a ser igual, i res del que ha passat ha sigut en va, i possiblement era del tot inevitable. D’aquí uns anys ho veurem com una etapa de creixement imprescindible, i ara ens pertoca donar el millor de nosaltres mateixos.

Què dirà als seus fills, que creixen veient-lo a la presó?

Els diré que ells no sentin mai cap odi cap a ningú. Ni contra l’Estat, ni contra els fiscals i els jutges que em tenen a la presó.