Carles Puigdemont: “S'ha d'acabar amb la confusió que nosaltres mateixos hem generat”

BarcelonaL’expresident Carles Puigdemont (Amer, 1962) explica el seu octubre del 2017, després de publicar M’explico (La Campana), tot just quan comença a impulsar un nou partit.

Aquest llibre està fet amb una metodologia especial.

La metodologia és una de les grans aportacions del treball. Aquest és un retrat fet amb paraula viva, són instantànies preses en aquell moment, i una darrere l’altra fan una narració que no té tesi, sinó que la tesi li posa el lector, és el lector que ha d’arribar a les seves pròpies conclusions. Si vol agafar només una instantània d’un dia en què estava molt enfadat o que les coses anaven d’una manera determinada, arribarà a unes conclusions equivocades. S’hi poden veure les contradiccions, les febleses, els dubtes. Mai no ens podrem fer a la idea del que va representar el procés que s’inicia el 2016.

Per què no podem?

Perquè la veritat no la té ningú, jo tampoc, l’explicació del Procés ens toca a tots. Jo puc aportar la perspectiva de la presidència en primera línia. Les decisions estan fetes també d’emocions, de circumstàncies, i cal que això sigui explicat perquè, si no, s’obre el terreny dels malentesos i de tot tipus de drames -i alguns han circulat-, que pel bé de la història s’han d’explicar bé.

Vostè es va sentir sol?

Hi ha moments que això és així i no me n’he volgut amagar. Però no és un retret sinó un plany davant unes circumstàncies inevitables, perquè hi ha moments que la responsabilitat és només meva.

Parla de molts incendis interns. Per què hi són, les baralles?

Pretendre que en la unitat no hi hagi diferencies és absurd i, fins i tot, antinatural. [El 2017] vam aconseguir derrotar la divisió, perquè si no no haguéssim fet l’1-O.

¿El 27 d’Octubre és el resultat de la desunió?

La desunió va afectar molt, però la decisió clau perquè no convoqués les eleccions és la covardia de l’estat espanyol. Si hagués acceptat les condicions, hauria convocat eleccions: retirada del 155 explícit, retirada dels policies, l’alliberament dels Jordis i l’aixecament de la intervenció de les finances de la Generalitat.

Es va sentir enganyat perquè l’Estat no es va prendre seriosament la negociació. El 4 d’octubre, quan contesta al discurs del rei del 3-O, li diu “Així no”. Però també li està dient que d’una altra manera sí.

Recordo molt bé aquell moment, vaig incorporar aquesta frase a darrera hora perquè em semblava que calia enviar un missatge que permetés aquesta interpretació que vostè ha donat. Sempre vaig intentar mantenir la monarquia al marge de la querella partidista, perquè creia que el rol d’un cap d’estat era de conciliació. Apostava perquè fos una part de la solució. És evident que el 3-O frustra del tot aquestes esperances i es converteix en el cap suprem del problema. Felip VI va triar la pitjor de les vies i el meu missatge expressava una decepció.

Tenia necessitat de dir la seva veritat, diu. ¿Creu que s’estava imposant el relat d’una altra veritat?

Hi ha hagut un intent de construir una narrativa sobre la presidència de la Generalitat i, especialment, sobre el que ha vingut després en què hi havia el risc que es consolidessin veritables falsedats sobre el que havíem fet. Per exemple, sobre la meva decisió d’anar a l’exili: no és una fuga, no és deixar a l’estacada la gent, té un sentit polític. Aquí hi havia un corrent de narració que deia que jo defugia responsabilitats, que vivia a cos de rei [...]. És tot una falsedat. I la gent em demana explicacions. Em pregunten: ¿vas anar amagat en un maleter?, ¿vas passar per Marsella agafant un avió?, ¿vas deixar que ningú sabés res? Això s’ha dit. Hi ha participat d’una manera molt activa la caverna espanyola per construir un personatge que no existeix.

¿La presó o l’exili és un argument d’autoritat per fer política?

És un argument moral. Perquè una persona que està a la presó tres anys, no només paga un preu molt alt per un exercici democràtic de les seves idees, sinó que també dona una perspectiva que pot ser útil. Al costat d’això és evident que tant a l’exili com a la presó tens unes limitacions que les reconec. Si diem que són presos polítics és perquè fan política i hem de fer política. No tindria sentit reivindicar-los com a presos polítics però demanar-los que deixin de fer política. La presó és una eina de combat com l’exili.

¿Ha de demanar perdó per alguna cosa? Pel “si guanyo, tornaré”?

Tinc raons per demanar perdó i no només raons polítiques. Però sobre el que em planteja vaig dir que tornaria a Catalunya com a president de la Generalitat si el Parlament m’investia. Ho teníem tot a punt per si era el 30 de gener. Sabíem com anar al Palau de la Generalitat un cop el Parlament m’hagués investit telemàticament i prendre possessió del càrrec i plantejar la lluita que hauria considerat oportuna des de la presidència. Va ser un dia molt trist per a mi el 30 de gener.

Què és el que no ha perdonat?

Tots perdonem. Oblidar els responsables de les càrregues policials no, com la del col·legi de les meves filles.

Qui és el seu adversari polític?

L’Estat. Un sistema en el qual el rei és el vèrtex, amb un aparell judicial, el sistema mediàtic, econòmic, el de partits, que han construït una manera de relacionar-se amb el dissident que consisteix en neutralitzar-lo de la forma que sigui.

¿És insultant que seus d’empreses catalanes no hagin tornat?

Si no han tornat a la seva seu social és que ja no deuen ser catalanes, perquè deuen ser empreses d’allà on tenen la seu social. Ja s’ho faran amb la seva consciència. El cas és que van ser soldats voluntaris o forçats d’una estratègia que el que volia era perjudicar no només els independentistes, volia i vol perjudicar tots els catalans.

¿Té alguna esperança en la taula de diàleg amb Pedro Sánchez?

No soc dels que perd mai l’esperança, però el principi de realitat ens diu que la Catalunya de després de la primera taula de diàleg té menys competències i recursos que la Catalunya d’abans de la taula de diàleg. ¿És un instrument que serveix per avançar? No puc pensar que la taula de diàleg serà la solució perquè ara està molt lluny de ser-ho.

¿L’independentisme pot superar el 50% en les pròximes eleccions?

El suport que té l’independentisme a Catalunya és molt superior que el que tenen altres causes que donem per guanyadores. L’independentisme és majoritari i està molt cohesionat per votar sobre la independència. També ens hem de preguntar si amb el 50% canvia alguna cosa. ¿L’Estat dirà que val la pena que ens asseiem a taula i negociem? I la UE? Aquests tres anys han estat una oportunitat colossal per a l’Estat per demostrar que tenia una alternativa a la independència i que ens pot acomodar. Ha fet el contrari.

¿És bo que Oriol Junqueras digui que no pactarà amb el PSC?

És una bona noticia que l’Oriol Junqueras pugui opinar amb llibertat i tingui l’oportunitat de fer-ho. Dit això, esclar que és bo que l’independentisme no s’obri a fer governs no independentistes.

Avui engega el partit de JxCat.

Ha sigut més lent i complicat del que volíem, em vaig proposar que cap espai se sentís exclòs i això demana temps perquè hi ha moltes sensibilitats. Ara ja és irreversible. La gent ja ha votat en cinc ocasions JxCat, però ara ha de funcionar més organitzadament, hem d’acabar amb la confusió que reconec que nosaltres mateixos hem generat.

Trencaran amb el PDECat?

Hi ha molta gent del PDECat que s’ha incorporat a JxCat, començant per mi mateix. La nostra voluntat és de màxima integració de tota la gent que vulgui i que, vingui d’on vingui, tingui exactament els mateixos drets. L’espai que representava CDC ha sigut un espai essencial en la construcció de Catalunya i té una tradició reconeguda. Ara bé, la federació no està sobre la taula.

El PDECat diu que vostè ha girat a l’esquerra.

Soc socialdemòcrata i per això era a CDC. Dir ara que farem un partit que només serà d’esquerres és poc rigorós, com dir també que aquest és un espai convergent, si és una idea de menysteniment. És un espai que va des del liberalisme fins a la socialdemocràcia i part de l’esquerra catalana.

¿Està a favor o en contra de l’impost de successions?

És un impost que té una part d’injustícia, això ho reconeix tothom, però desmarcar el debat impositiu del dèficit fiscal no és just.

Vostè vol sumar, però ha perdut el PNC pel camí i potser el PDECat.

Vaig dir que a JxCat era benvingut tothom, inclosa la gent que ha decidit ara amb tots els meus respectes fundar el PNC. M’alegra saber que el seu objectiu és la república catalana i, per tant, som aliats tots des del PNC a la CUP. A mi no m’hi sobra ningú en aquest costat de la trinxera. Al contrari, ens falta més gent que hi sigui per buscar un vot més centrat per la dreta i amb un altra estratègia perfectament legítima.

Jordi Sànchez va dir que JxCat no usarà els drets electorals de CDC.

Sí, volem començar de zero, fins i tot assumint aquest risc. Espero que no ens jugui a la contra i que s’entengui que si és un actor tan potent que té representació política en moltes institucions, el fet de no tenir drets electorals no sigui un hàndicap.

Serà cap de llista a les eleccions?

La decisió la prendran els militants.

Quan se’n va a l’exili la seva dona li pregunta, com heu pogut fer un 1-O tan brillant i no tenir res a punt ara?

No teníem preparada una estratègia de violència per respondre a la violència de l’Estat. Teníem preparada una estratègia de transició democràtica i un procés de negociació.

¿S’ha vist mai tornant com Tarradellas a Barcelona envoltat d’un milió de persones?

Tarradellas primer va passar per Madrid i jo no m’he vist així. Tots tenim rols i a mi em toca fer durant un temps el que estic fent. Esclar que m’agradaria tornar i, si pogués, fer-ho com un home lliure per anar a prendre contacte amb la meva gent. Però aplicant el principi de realisme això ara mateix no pot entrar en cap pla ni a curt ni a mitjà termini.