Campuzano: "Hi ha un segrest emocional al PDECat que fa molt difícil la discussió"

BarcelonaDiputat al Congrés des del 1996, Carles Campuzano s’ha quedat aquest cop fora de les llistes de JxCat. Un fet que atribueix, en part, a les seves diferències estratègiques amb Carles Puigdemont.

Per què no ha repetit a la llista?

Probablement seria millor que això ho respongués qui ho ha decidit. És un fet objectiu que no som a les llistes els que crèiem que en aquesta pròxima legislatura a Madrid havíem de posar l’accent en evitar el govern de les dretes i en buscar una solució política al conflicte entre Catalunya i l’Estat amb els partits que van fer possible la moció de censura.

És per imposició de Puigdemont?

És evident que amb Puigdemont hem tingut i tenim discrepàncies polítiques en temes que no són menors. Probablement aquesta discrepància també explica aquesta no presència dels que hem defensat altres posicions.

I per què creu que Puigdemont ha pogut imposar-se de manera tan rotunda?

La meva impressió és que el món del PDECat està molt condicionat per l’impacte emocional que es deriva de la situació tan terriblement injusta del procés judicial en marxa. En aquest context, tenim pendents algunes discussions molt de fons sobre l’estratègia a seguir en els pròxims anys i l’anàlisi crítica dels errors que s’han produït durant tot aquest període.

“Molt condicionat” és un eufemisme per no dir segrestat emocionalment per l’exili i la presó?

Hi ha un segrest emocional que fa molt difícil la discussió. En algunes ocasions he pogut estar a la presó parlant amb el Josep Rull -que és un dels meus millors amics- sobre la discrepància que havíem tingut els mesos i dies previs al 27 d’octubre, i la discussió et costa a tu mateix perquè la situació és terriblement injusta.

¿I Rull i Turull ho veuen com vostè, o com Puigdemont?

L’hi haurien de contestar ells. Sí que constato, però, que algunes declaracions d’en Jordi Sànchez, cap de llista de JxCat, s’acosten molt a algunes idees que alguns hem expressat.

¿El que diu Borràs s’assembla al que diuen vostè o Sànchez?

A Laura Borràs jo li desitjo la màxima sort i encerts. Però també li dono un consell, que no es pot inhibir de donar respostes a les qüestions que es plantejaran al Congrés i que tenen a veure amb els interessos econòmics i socials de Catalunya. La inhibició en aquesta discussió o respon a la ingenuïtat o pot tenir un punt de frivolitat. Perquè si el sobiranisme oblida aquesta dimensió d’utilitat i eficàcia, seran uns altres els que intentaran ser útils i eficaços a la societat catalana.

¿S’ha d’investir Sánchez pel sol fet que no és ni Casado ni Rivera?

Crec que és molt evident que els nostres vots no poden facilitar un govern de dretes i han d’estar conformant una majoria alternativa. I en el context d’aquesta majoria, treballar per trobar la sortida política que el conflicte necessita. Els que defensen que com pitjor millor i que quan a Madrid més s’evidenciï que no hi ha solució més independentistes farem, fan mala política.

¿L’espai que vostès puguin representar, en mans de qui queda? ¿Està desapareixent o se’n va a ERC?

Tinc la impressió que existeix la demanda d’un sobiranisme tranquil, serè, que no renuncia a cap dels seus ideals però que té vocació de ser útil i eficaç i que defensa un determinat model de societat que no és exactament el d’ERC. I que si no som capaços des del PDECat de donar-hi resposta, algú oferirà un projecte d’aquest tipus. Tinc la convicció que en el PDECat hi ha discussions pendents, i que després d’aquest cicle electoral s’hauran d’obrir. Constato que hi ha gent de fora del partit i de dins que pregunta on és aquest sobiranisme útil, tranquil, eficaç, serè, que defensa un determinat model de societat.

I aquests què votaran, ara?

Doncs jo espero que els meus companys en la campanya electoral els donin bons motius per votar-los, perquè en són uns quants.

¿Diria que amb el món de Puigdemont el que els separa és una qüestió de velocitats?

No m’agrada mai jutjar el que pensen els altres. En la meva posició hi ha la idea que hem de tenir present, que és que hi ha alguns límits a l’hora de fer política i a l’hora de prendre decisions: que el 47%-49% de suports no et legitima per a determinades decisions; que has d’acceptar les regles i els procediments legals que t’emmarquen, i que si el país es converteix en un país amb dues nacions que viuen en un mateix territori no només no serem independents, sinó que la idea de la catalanitat inclusiva pot entrar en crisi.

Si l’entenc bé, vostè el que diu és que hem d’acumular forces.

Més que acumular forces, que també, hem d’entendre que les solucions democràtiques que necessitem precisen el suport social i polític més ampli possible. L’independentisme haurà de tenir la intel·ligència política de no d’aspirar al 51% dels vots, sinó d’aspirar a construir una solució política al conflicte que superi àmpliament aquest 51% dels vots.

¿I això es fa anant al Congrés i interessant-se per la reforma laboral?

Crec que es fa sobretot governant bé a Catalunya.

I ara com anem?

Podem millorar. La situació és complicada, però ens falta ambició, creure’ns més el poder que tenim. Assumir que, tot i els límits que té el poder de la Generalitat, que en té molts, en altres èpoques hi ha hagut més ambició de construcció nacional.