Un partit entregat al model autonomista de Granada

La capitulació del PSC en termes de política territorial es va produir acceptant el document de Granada, Hacia una estructura federal del estado , aprovat al consell territorial del PSOE del juliol. Una anàlisi del model Granada certifica l'enorme allunyament en relació amb la proposta dels socialistes catalans del maig al document de la Fundació Rafael Campalans Per una reforma constitucional federal . La Campalans proposava una reforma federal a cavall entre el model alemany i el canadenc amb un reconeixement nacional explícit, un blindatge competencial, un finançament amb bilateralitat i ordinalitat, un Senat territorial de governs federats, convertir Estatuts en Constitucions... De tot això, al document del PSOE no hi trobem gairebé res. La inconcreció, fruit de la necessitat de consensos, es fa palesa en un disseny institucional de retòrica autonòmica mononacional.

Ara bé, que l'aposta territorial dels socialistes espanyols sigui decebedora en matèria plurinacional no vol dir, d'entrada, que no sigui federal. Al capdavall hi ha grans federacions que no es consideren plurinacionals (EUA, Alemanya o Austràlia). ¿Si s'és estrictament federalista (mononacional) es pot quedar satisfet amb el pactat a Granada i del que ahir presumia Pere Navarro? La resposta és que tampoc. Les motivacions del document ja apunten una clara manca de lògica federal explícita quan es diu que "l'objectiu és perfeccionar el [mateix] model de l'estat autonòmic" per defensar-lo de neocentralistes i rupturistes. És a dir, es planteja a priori com una defensa millorada de l' statu quo .

Sense retòrica federal

Si l'analitzem a fons, el model Granada és també decebedor en els dos grans eixos del federalisme -a més de la simetria-asimetria i la plurinacionalitat (Requejo, 2009)-: unitarisme-federalisme i centralització-descentralització. Si ens fixem en el grau de federalisme, a més de la manca de retòrica federal (l'ús del llenguatge autonòmic és constant) observem que en el model esbossat hi continuaria havent un sol estat (els estatuts seguirien sent lleis orgàniques), el pacte entre unitats (estats) a federar no hi apareix i tampoc queda clara la participació de les unitats federades en les reformes constitucionals. Tampoc es planteja explícitament una descentralització federal del poder judicial, i sí que es fa referència de manera genèrica a les demandes dels nous Estatuts recordant que cal "prudència". Es preveu, però, incloure la llista de comunitats a la Constitució i eliminar els articles del Títol VIII sobre desplegament autonòmic (articles 143, 144, 146, 148.2, 151).

Ara bé, si el grau de federalització no arriba a l'aprovat, el de descentralització és un suspens. Tot i la proposta d'una llista tancada de competències estatals perquè la resta siguin autonòmiques (suprimint l'article 148 de competències regionals), l'autogovern podria laminar-se invocant drets fonamentals o d'"estabilitat social" de "tots els espanyols". En el finançament no hi ha enlloc ni la bilateralitat ni el principi d'ordinalitat. El model Granada tampoc és esperançador en política exterior, ja que les comunitats seguirien limitades.

Res a veure amb la Campalans

El document del PSOE que sosté l'actual posició de Navarro no només queda a anys llum del treballat pel PSC a la Campalans i que entroncava amb la branca històrica del catalanisme federalista, sinó que en termes comparats queda lluny de qualsevol pretensió federal i encara menys plurinacional.

De Suresnes a la ciutat andalusa, on és l'autodeterminació?

Potser n'hi ha que encara es creuen que els nens vénen de París, però ningú creu que el federalisme vingui de la capital de França. El model territorial del PSOE s'ha acabat assemblant més al de l'Hexàgon, de matriu jacobina, que no pas al que dibuixava aquella resolució política feta el 1974 prop de la capital francesa, a Suresnes, per un grup de joves socialistes encapçalats per Felipe González, que s'acabaria fent seva i portant el PSOE als millors moments de la seva història. Amb el document de Granada a la mà, ara costa de creure que el partit tingués aleshores com a objectiu convertir Espanya en una "república federal de nacionalitats" que reconegués el dret a l'autodeterminació de totes. Una aposta que el PSOE va mantenir fins al 1977, quan González i Alfonso Guerra (el del ribot estatutari) van virar cap a la "moderació" per entrar al joc democràtic de la Transició i van acabar abraçant la defensa de la unitat d'Espanya.