Entreacte

PolitòlegAmb la dissolució d’ETA desapareix una altra peça fonamental del sistema polític definit el 1978, i que ha estat en vigor a Espanya des d’aleshores i fins avui. De mica en mica els protagonistes d’aquest temps van abandonant l’escena.

L’estiu del 2014 l’abdicació de Joan Carles I i l’aparició de Podem van donar el tret de sortida a aquest llarg interregne, que podria acabar el 2020, quan pugi al govern per primer cop un partit nascut després del 1978, tal com sembla que apunten les enquestes. És probable que estiguem en terra de ningú, en aquell espai que definia la famosa frase de Gramsci sobre el vell que mor i el nou que encara no neix. Però sí que neix, o va naixent. En aquest impàs es van configurant els elements que definiran el perfil del nou sistema que vingui a substituir el que està desapareixent. El que passa ara està cridat a perdurar, o com a mínim a condicionar les possibilitats del que passarà més endavant, del que acabarà consolidant-se i perdurarà... ¿durant quant? Trenta anys? Quaranta? Qualsevol sistema polític es fonamenta en uns acords de base que el sostenen. Però aquests acords no es prenen lliurement, en el buit. Són fruit d’una determinada concepció de la realitat, del que és possible i del que no ho és, i d’una mirada sobre el passat recent, d’un diagnòstic sobre el que ha anat bé (i cal preservar) i el que no ha acabat de funcionar (i cal modificar, o eliminar d’arrel). El control del relat, en diran els moderns, és a dir, la correlació de forces dels antics (la “vella dama” de López Bulla).

Els contorns del que serà el nou sistema polític espanyol s’estan decidint ara mateix, mentre els protagonistes del vell sistema van desfilant l’un rere l’altre. És ara precisament que se’n fa la dissecció i se selecciona el que quedarà i el que es llençarà definitivament a la brossa. És avui, per exemple, que es decideix si el model autonòmic ha sigut positiu o ha anat massa enllà i cal “reconduir-lo”. Malgrat que pugui semblar el contrari, són aquests dos anys que ens queden fins a les eleccions generals de l’estiu del 2020 (tret que una ensulsiada total del PP a les municipals de l’any que ve l’obligui a avançar-les) el temps clau per perfilar el relat i fer les llistes del que cal millorar, del que cal mantenir i del que s’eliminarà.

El temps d’impàs, doncs, és molt més important del que sembla. Al teatre l’entreacte pot semblar un temps buit, d’esbarjo. I és així per als espectadors, que l’aprofiten per estirar les cames i prendre alguna cosa al bar. Però rere el teló l’entreacte és un moment de feina frenètica, perquè cal deixar enllestida l’escenografia per a l’acte que està a punt de començar. L’espectador no n’és conscient, però durant l’entreacte es canvien decorats, s’abaixen cametes, s’entren i es treuen mobles, attrezzo, els actors i les actrius es canvien de vestit... Tot perquè, quan s’alci novament el teló, l’espectador descobreixi amb sorpresa un escenari completament nou.

D’aquí que aquest temps nostre, que va començar l’estiu del 2014 i pot ser que acabi sis anys més tard, sigui crucial. Perquè no està escrit enlloc (i aquests anys terribles que han seguit la crisi econòmica global ens n’han fet adonar) que les conquestes que un dia es van assolir perdurin per sempre. Al contrari. L’experiència recent ens diu que tot se’ns pot escolar d’entre els dits si no premem el puny ben fort.

Esquerra dividida

El relat que s’està fent en aquest entreacte allargassat sembla perfilar un nou sistema inclinat a la dreta recentralitzadora, que a hores d’ara és el pol polític (i mediàtic) que sembla que ha entès millor el que cal fer. L’esquerra està dividida i li falta un soci essencial per poder equilibrar la balança de forces: els perifèrics, sobretot els catalans. Sense el seu concurs, sense un nou pacte de Sant Sebastià, el nou sistema polític espanyol el definirà en solitari la dreta centralista, de manera que quan es torni a alçar el teló, l’esquerra i els independentistes descobriran que no els han deixat res. I és que a la taula del Bernat...