Com s'organitzaria l'aparell del nou estat?: Un entramat institucional per edificar

No hi ha dos estats iguals. Aquesta evidència demostra també la gran quantitat de qüestions que hauria de resoldre un hipotètic nou estat català per dotar-se d'un entramat institucional propi homologable al món però adaptat a la realitat nacional. És evident que l'estructura autonòmica actual queda molt lluny del que necessita un país sobirà. Igualment, aquest mateix procés permetria idear pràcticament de zero i sense gaires lligams del passat l'organització que hauria de regir el nou estat, i obriria les portes a edificar de bell nou -si les forces polítiques així ho decidissin- una democràcia de les més avançades del món, lliure de cadenes heretades. L'estat català naixeria sent pràcticament un full en blanc per omplir durant el procés de transició. Això seria una oportunitat per fer salts qualitatius en molts àmbits, però també un repte immens. Catalunya és, encara ara, l'única comunitat autònoma incapaç d'aprovar una llei electoral pròpia, tot i tenir plenes competències per fer-ho. ¿Seria capaç d'acordar tot l'entramat institucional propi d'un estat?

Joan Carles I, rei de Catalunya?

Aquesta qüestió és la que genera més consens entre els experts consultats. "Les monarquies són hereditàries i, per tant, com qualsevol estat de nova creació, ens constituiríem com una república", defensa el politòleg Marc Guinjoan. El catedràtic de ciència política Ferran Requejo argumenta en la mateixa línia que "la monarquia només tindria sentit si a través d'un pacte amb l'Estat hi hagués una confederació", però "tal com van les coses i la història dels Borbons amb Catalunya", dubta que fos així. El doctor en ciència política Raimundo Viejo afegeix que el càrrec de president podria ser "rotatiu entre els membres del Govern -com a Suïssa- i consensual", que estigués forçat a buscar l'acord en prendre decisions i que "estigués controlat per les minories".

Com seria una Constitució catalana?

Hi ha també un ampli acord que caldria una Constitució, però marcant distàncies amb el que ara coneixem. La professora de ciències polítiques Mariona Ferrer creu que hauria de ser "més flexible que l'espanyola". Els experts preferirien un model similar a l'anglosaxó, amb textos curts i més marge per interpretar i evolucionar, però ho veuen com una possibilitat remota. "Per tradició seria difícil, segurament s'optaria per un model tancat, a l'estil franco-alemany, ja que els tècnics que l'haurien de redactar s'han format així", explica Requejo. Viejo tampoc voldria una "barbaritat com l'Estatut, tan llarg", sinó una "llista de drets fonamentals i esmenes", com als EUA i la Gran Bretanya. Reclama també que el Tribunal Constitucional hauria de ser més independent i poderós i que els drets reconeguts "es complissin, perquè, si no, es perd legitimitat". Seria un mal exemple la Constitució espanyola, que preveu uns drets a l'habitatge i al treball que després queden en bones paraules.

El Tribunal Suprem, a Lleida?

Bona part dels grans estats opten per dividir el poder legislatiu en dues cambres, en què la segona -el Senat, en el cas espanyol- té la funció de representació territorial, malgrat que no sempre és eficient en aquesta tasca. Tanmateix, en el cas d'un estat relativament petit i uninacional, com seria el català, això no caldria. "Només calen dues cambres si hi ha una organització territorial interna de caràcter federal i, per la realitat política i la demografia catalana, això no seria necessari", argumenta Requejo. Ferrer creu que "no caldria sobrecarregar el sistema legislatiu amb més càrrecs" i Guinjoan tan sols reclamaria que es garantís el "principi de territorialitat", com amb el sistema electoral vigent. En aquest sentit, Viejo apostaria per una forta descentralització i un "municipalisme fort amb un govern intermedi" mitjançant les vegueries. A més del poder legislatiu, Viejo proposaria descentralitzar els altres, "com a Holanda i Alemanya". "Per què no situar el Tribunal Suprem a Lleida i la Hisenda catalana a Girona?"

Més diputats per a Ciutadans?

La majoria d'estats occidentals articulen el debat polític bàsicament en l'eix social i és només en cas de conflicte nacional que el cribratge es duplica. Tanmateix, el procés d'independència no simplificaria automàticament aquesta qüestió a curt termini i, segons com, tampoc faria desaparèixer el doble eix polític ni a mitjà ni a llarg termini ni reduiria el mapa de partits, segons els experts. La llei electoral seria un element clau per determinar la pluralitat del Parlament, evidentment, i "és probable que el debat principal passés a articular-se basant-se en l'eix esquerra-dreta, mentre que el debat nacional tendiria a desaparèixer pràcticament o del tot", segons Guinjoan, però això dependria de si "els contraris a la independència són capaços d'articular-se políticament en un moviment a favor de la reunificació amb Espanya i, sobretot, de fins a quin punt la qüestió lingüística es podria erigir com a motiu de pugna entre partits", cosa que podria donar més força a formacions com Ciutadans. En un primer moment, Ferrer creu, de fet, que "el nacionalisme espanyolista podria activar-se més", però posteriorment s'aniria desinflant. Viejo preveu que llavors les aliances entre els partits actuals podrien variar i, per exemple, "ICV i ERC es podrien fusionar i CDC i Unió separar-se".

Eleccions amb dues urnes?

Un cop proclamat l'estat català, la llei electoral no es podria ajornar més, després de 30 anys sense acord. I les possibilitats serien enormes -d'aquí la dificultat de l'entesa-. Requejo, per exemple, apostaria per un model que preveiés un doble vot: un per a un districte nacional i un altre per a la llista de la vegueria, per combinar proporcionalitat i territorialitat. Optaria, de la mateixa manera, per llistes no bloquejades i no obertes -és a dir, que l'elector pogués canviar l'ordre dels candidats en la llista d'un partit però no barrejar-ne de diferents formacions-. La resta d'experts, per contra, sí que les volen obertes, tot i que són conscients dels riscos que tindrien, com el d'obrir la porta al lobisme. Ferrer, però, creu que fomentaria "la competència intrapartidista" i Viejo aposta per un "vot dual, com a Alemanya", on la meitat de diputats s'escullen en llistes a partits i, l'altra, en llistes obertes, cosa que els "obliga a retre comptes en oficines".

Poder per revocar els governants?

"Amb la situació de desafecció ciutadana existent, si no es millorés el funcionament de la democràcia el nou estat tindria poca legitimitat", reflexiona Ferrer. A això s'hi uneix la demanda històrica del dret a decidir dels catalans, com recorda Guinjoan, que no s'hauria de limitar a la relació amb Espanya. "El model és el de democràcia liberal i representativa", fixa Requejo, però els mecanismes de participació ciutadana que podria preveure són molt més amplis que els actuals: facilitats per impulsar iniciatives legislatives populars, promoure els referèndums a escala local i nacional, fomentar la democràcia participativa municipal. "S'hauria d'aprofitar més el fort teixit associatiu existent com a actor en les polítiques públiques", afegeix Ferrer. Viejo va més enllà i reclama "eines directes per retre comptes a escala vertical", com la moció de censura ciutadana per revocar càrrecs públics, que ja existeix als EUA, o que el Síndic de Greuges tingués més atribucions en l'àmbit judicial -ara en mans de la fiscalia- o relatives a la Junta Electoral Central.

Doble nacionalitat amb Espanya?

Després de tres segles de convivència i més enllà de les tensions que originés un procés de secessió, els vincles històrics entre els estats català i espanyol que es mantindrien són clars. "El nou estat hauria de tenir unes relacions preferents amb Espanya, no només perquè una bona part de la població n'és descendent, sinó perquè econòmicament també és un mercat important", defensa Guinjoan. La manera d'integrar la població que -en part o en exclusiva- se seguís sentint espanyola i dels castellanoparlants seria "un dels àmbits més complexos i complicats" per Ferrer, que creu que, per exemple, s'hauria de facilitar la doble nacionalitat amb Espanya. Així mateix, Guinjoan creu que el castellà "hauria de gaudir d'algun estatus i evidentment hauria de ser llengua d'aprenentatge a les escoles".

Annexió dels Països Catalans?

Els vincles entre els Països Catalans és un element controvertit, sobretot fora de Catalunya. Més enllà de l'àmbit cultural, però, quina relació hauria de regular el nou estat? Viejo defensa que caldria preveure constitucionalment la unió, si en un futur el País Valencià i les Illes Balears -entre d'altres- ho decidissin. Creu que una fórmula com l'alemanya, que reconeix la frontera vigent amb Polònia però no renuncia a la futura annexió si el territori ho desitja, seria òptima. Guinjoan coincideix amb menys entusiasme en la possibilitat d'incloure "una clàusula d'annexió a la Constitució" similar a la que preveu la República d'Irlanda amb Irlanda del Nord, però dubta si això "afavoriria gaire el moviment a la resta dels Països Catalans". L'escriptor mallorquí i professor de literatura de la Universitat de les Illes Balears Damià Pons tampoc és "partidari de fer volar coloms" i creu que una clàusula com aquesta "pot generar anticossos que ja són abundants al País Valencià i les Illes Balears". "S'hauria de propiciar el seu desvetllament cultural, polític i lingüístic, però amb mà esquerra", ja que, després de la independència catalana, tem que Espanya "intensificaria" les polítiques de secessisonisme lingüístic i cultural. En tot cas, Pons suggereix invocar la Unió Europea, que és "partidària de facilitar al màxim la col·laboració entre territoris".

Dret a decidir per a la Vall d'Aran?

"Cal donar lliçons respecte al que hem patit", diu Viejo, que reclama "garantir els drets lingüístics dels aranesos, fer-ne polítiques de reconeixement i reservar-los cadires al Parlament". Guinjoan fins i tot els reconeixeria el dret a l'autodeterminació, faria l'aranès llengua oficial de l'estat català i dotaria la Vall d'Aran d'institucions pròpies.