Ens fem de dretes quan comprem un pis?

BarcelonaEn les últimes setmanes, l'habitatge ha tornat a centrar bona part del debat polític, des que Junts, PP i Vox van rebutjar la regulació dels lloguers de temporada. La picabaralla sobre quina legislació és més o menys adient s'afegeix a un malestar creixent de bona part de la ciutadania, la qual veu com els preus de lloguer continuen batent rècords, l'habitatge públic es desenvolupa amb comptagotes, i les mesures que es van proposant, com el topall al preu del lloguer, no tenen un èxit garantit. Segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística de principis de setembre, ja s'acumulen 41 trimestres consecutius amb increments anuals dels preus de cases i pisos a l'Estat.

No tothom té els recursos per adquirir un habitatge i, malgrat aspirar-hi, alguns no ho aconseguiran. Els que hi accedeixen entren en el regne dels propietaris (encara que sigui amb l'ajuda del banc), un element d'"estabilitat política", segons Tocqueville, o de "reducció del conflicte i de les pulsions revolucionàries", segons Engels. Alguns estudiosos han argumentat que ser propietaris empeny la gent a posicions conservadores, atès que els torna adversos al risc o els fa independents en l'àmbit financer i, per tant, menys subjectes a certes polítiques públiques redistributives. Els treballs empírics han donat certa raó a aquesta intuïció, amb alguns matisos. A països com Alemanya, Suïssa, el Regne Unit o Dinamarca, comprar una casa ha ajudat a consolidar els "partits d'ordre", que solen ser les formacions conservadores –tot i que en algun cas el rol el juga el partit socialdemòcrata. En els últims anys, però, també s'ha detectat que els partits de dreta radical poden créixer entre els propietaris, sobretot quan l'economia va maldada.

I en el nostre entorn? Tant les dades del Panel de Desigualtats de la Fundació Bofill com de l'enquesta POLAT ens permeten seguir els mateixos individus durant un període de temps (menys d'una dècada) i veure què ha passat amb les seves actituds polítiques. L'anàlisi ens revela que els propietaris d'habitatge són, fins i tot abans d'adquirir-lo, lleugerament menys d'esquerres que els que no ho són, malgrat que les diferències siguin més aviat petites. El patró més rellevant, però, s'observa entre aquells que adquireixen una propietat. Amb el pas del temps, i gradualment, inicien un viatge cap a la dreta. Es tracta d'un viatge lent, però rellevant, atès que les actituds polítiques solen ser difícils de canviar.

Amb tot, aquest viatge cap a posicions conservadores no vol dir que canviï necessàriament el seu vot, però sí que pot preparar aquest elector per escoltar noves idees polítiques, vinguin d'on vinguin.

Un dels principals problemes

El mercat immobiliari, considerat com un actiu inversor per molta gent (fins a arribar a l'especulació), i a redós de dinàmiques financeres globals o del turisme, s'ha anat convertint a poc a poc en un dels principals problemes a ulls de la ciutadania. A banda de l'atur o el funcionament de l'economia, dos calaixos de sastre que solen encapçalar la llista, l'accés a l'habitatge ja és, en les enquestes, un dels tres primers problemes més mencionats. La preocupació no arriba, de moment, als nivells del cicle anterior a les mobilitzacions del 15-M, quan l'habitatge va ser un ingredient més del caldo de cultiu del malestar ciutadà.

L'habitatge és un problema polític de primer ordre, en què els valors i les preferències polítiques acostumen a ser àmpliament confrontades en funció de les ulleres ideològiques de cadascú. Això es veu, per exemple, quan mirem si les persones consideren que l'oferta de lloguer és insuficient: els partits polítics d'esquerres acostumen a estar-hi més d'acord que els de dretes o conservadors.

Tanmateix, el patró canvia quan parlem de propietat, un valor arrelat en la nostra societat. Som, en termes generals, una societat que aspira a ser propietària de l'habitatge. Com es veu en el gràfic, vora la meitat de simpatitzants dels partits representants al Parlament de Catalunya consideren que l'oferta d'habitatge de compra és insuficient. Els diferents electors volen prioritzar el lloguer, però aquells que volen prioritzar la compra solen ser, precisament, aquells que no són propietaris, un patró que hi entén poc d'ideologies.

Homes joves, creixentment sexistes

Es van acumulant les dades que ens indiquen que els joves (i llegiu-ho sense el genèric, perquè és sobretot una qüestió del sexe masculí) són més conservadors, tenen més tendència a votar l'extrema dreta que altres grups d'edat i tenen actituds més antipolítiques. L'enquesta POLAT inclou una bateria de preguntes sobre la qüestió i totes apunten a la mateixa direcció. Per exemple, un 25% de nois joves no estan d'acord amb la idea que la dona pateix discriminació laboral per raó de sexe, un percentatge deu punts superior al de les noies joves. Unes xifres que, de fet, han anat creixent en el temps i en molts indicadors el sexisme expressat pels joves ja supera fins i tot el de les cohorts d'edat més avançades.