L’enèsima oportunitat de la comissió bilateral
L’Estat i el Govern intentaran canalitzar el diàleg amb l’ens que va deixar a mitges el desplegament de l’Estatut
Barcelona“No soc capaç d’aguantar la presidència d’un ens que no fa res”. Aquesta va ser la sentència de Josep Antoni Duran i Lleida quan el gener del 2014 va deixar d’encapçalar la delegació catalana a la comissió bilateral Generalitat-Estat. El llavors portaveu de CiU al Congrés va passar el relleu a la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, dos anys i mig després que l’òrgan en què la Moncloa i la Generalitat discutien el desplegament de l’Estatut es reunís per últim cop. Des del 19 de juliol del 2011, de fet, no s’ha tornat a convocar, i ara Pedro Sánchez vol recuperar aquest espai per canalitzar la nova operació diàleg amb Catalunya. Tot i que el Govern ho veu com un gest “en la bona direcció” -dimarts passat el conseller Ernest Maragall va ser nomenat president de la part catalana-, l’escàs recorregut de l’ens i el veto estatal al dret a l’autodeterminació no dibuixen un camí fàcil cap a l’entesa.
L’Estatut defineix la comissió bilateral Generalitat-Estat com un “marc general i permanent de relació” entre els governs català i espanyol, els objectius principals del qual són la negociació de traspassos i la resolució de conflictes competencials. Amb sis representants de cada executiu, els acords polítics als quals arriba l’òrgan es deriven als tres ens bilaterals restants: la comissió mixta de transferències, la d’afers econòmics i fiscals i la d’infraestructures. Tant l’Estatut com el reglament intern de la comissió estableixen que l’òrgan es reunirà un mínim de dues vegades l’any i sempre que ho demani una de les parts, però des que va començar a caminar, el 26 de febrer del 2007, només s’ha convocat vuit vegades.
En conversa amb l’ARA, el conseller de Relacions Institucionals dels governs Maragall i Montilla, Joan Saura, admet que la Generalitat topava amb “moltes dificultats” a la comissió a l’hora de concretar els traspassos de competències previstos a l’Estatut, que sovint trigaven a materialitzar-se o estaven “mal dotats econòmicament”. Com a primer president de la delegació catalana a l’òrgan, Saura va plantejar al govern de José Luis Rodríguez Zapatero una llista de 40 transferències, però només se’n van arribar a tirar endavant una desena -la quantitat que el conseller s’havia proposat aconseguir cada any-. “Hi havia coses que s’acordaven i després no es feien”, explica Saura, convençut que “el PSOE no tenia la determinació que l’Estatut signifiqués una reestructuració de poder o diners”.
Així i tot, la comissió va impulsar traspassos de competències en la gestió de l’Hospital Clínic (2007); en l’àmbit de costes i ordenació del litoral (2007); en l’homologació i la convalidació de títols i d’estudis estrangers en ensenyaments no universitaris (2008); en la concessió dels permisos inicials de treball dels immigrants (2009), i en la inspecció de treball i Seguretat Social (2010). També va acordar el llargament reivindicat traspàs de Rodalies i Regionals (2009 i 2010). No obstant això, com en altres casos, es va fer de manera parcial: la Generalitat va passar a assumir la gestió però no la titularitat de la infraestructura, i l’empresa operadora va continuar sent Renfe. Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial i Obres Públiques durant els dos tripartits, coincideix amb Saura en el balanç de l’òrgan. Tot i defensar que “s’avançava”, reconeix que “era un estira-i-arronsa molt intermitent, amb moltes reticències”. I afegeix: “La inèrcia defensiva i frenadora hipotecava molt el funcionament de la comissió”. Nadal il·lustra aquesta inèrcia amb la imatge d’una reunió del “més alt nivell” a la Moncloa, amb Zapatero, Montilla i diversos ministres, per desencallar traspassos concrets que s’estaven negociant a la comissió bilateral. “Aquella trobada va estar a punt de traduir-se en el traspàs de la gestió dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell, però de cop un ministre va dir: « José Luis, no lo hagas, que estás perd iendo soberanía» ”.
Els aeroports continuen actualment en mans de l’Estat, i la Generalitat tampoc ha aconseguit una posició determinant en la gestió del Prat. Aquest últim tema va ser, precisament, un dels que es van tractar en l’última reunió de la bilateral, segons recorda l’exvicepresidenta Ortega. Tot i que la part catalana encara estava presidida per Duran i Lleida, va assistir a aquella trobada i va constatar que la “voluntat” d’avançar de la Moncloa “no es traduïa del tot en acords”. Posa com a exemple el “compromís” que va assumir llavors l’Estat de pagar a Catalunya el deute de 759 milions d’euros en infraestructures de la disposició addicional tercera de l’Estatut. “Finalment no ho van incloure als pressupostos”, recorda.
Ortega deixa clar que les reticències van augmentar quan Mariano Rajoy va arribar al poder, a finals del 2011: “Aleshores va començar la conflictivitat forta”, afirma. La comissió no es va tornar a reunir perquè el PP no tenia “cap interès” a arribar a acords. “Era una paret automàtica i contínua, i l’única voluntat era aixafar-nos”, assegura.
Si amb la tornada del PSOE -i la distensió del conflicte- la comissió es reactiva, el Govern deixa clar que una de les primeres reclamacions que farà serà la retirada dels recursos al Tribunal Constitucional sobre lleis catalanes, així com els 6.000 milions d’euros que sumen els deutes pendents de l’Estat amb Catalunya. En els 46 punts que Carles Puigdemont va plantejar a Rajoy -i que els socialistes estan disposats a abordar- també hi havia damunt la taula alguns dels traspassos de competències pendents, com les de formació sanitària especialitzada i el salvament marítim.
Saura creu que la Generalitat hauria d’aprofitar l’ocasió per portar a la comissió “tots els aspectes que pensi que s’han de parlar a Madrid”, fins i tot una eventual proposta de referèndum pactat. Però aquest és, ara mateix, el principal escull en el diàleg entre els dos governs. La unitat d’Espanya és una línia vermella per als socialistes, mentre que la Generalitat garanteix que no deixarà morir l’esperit de l’1-O. Amb la incògnita de quin paper pot tenir en tot això la comissió bilateral, Ortega avisa que ja no som al 2011: “En aquell moment dèiem que no acceptaríem un traspàs que no s’acompanyés d’una dotació pressupostària adequada, però ara tot ha canviat. Tenim el nostre camí i volem avançar”. El temps dirà si la comissió satisfà aquest propòsit o si Maragall, com Duran i Lleida, veu que els seus esforços són en va.