Endavant

Catedràtic de la Universitat de PrincetonDesprés de la jornada històrica d’aquest diumenge, Catalunya ha deixat de ser el que era per ser molt més, per ser ella mateixa. Malgrat la campanya de la por, malgrat el control dels grans mitjans de comunicació, malgrat la negació constant des de fora, aquestes eleccions han confirmat l’anhel de transformació política de la gran majoria.

És cert que el sí no ha fet el 50% del vot emès. Però el no, sobretot el No en majúscules, el que es nega a consultar el país i el que rebutja qualsevol negociació i qualsevol canvi, és una minoria que no pot pretendre bloquejar la voluntat de la resta. Entre uns i altres, al bell mig, hi ha un segment, CSQP, una part de la Unió oficial i alguns votants del PSC, compromesos amb la celebració d’un referèndum i probablement disposats a votar sí en una consulta “pactada”.

Per reforçar el sí, els parlamentaris de Junts pel Sí i les CUP, que han rebut un mandat per començar el camí cap a la sobirania, han de convidar aquesta massa intermèdia a definir-se sobre l’estatus polític futur de Catalunya -d’acord amb el full de ruta que proposava el CATN-. Aquesta invitació haurà de fer-se a través d’una declaració parlamentària -que servirà per comptar qui és sí i qui és no amb claredat, sense les ambigüitats de la campanya.

Aquesta declaració podria incloure una reiteració de la petició de referèndum. En aquest cas, però, la proposta de celebració de referèndum haurà de tenir data de caducitat. Si el govern d’Espanya s’hi nega en un període de sis mesos (que inclou les generals espanyoles), l’única via que ens quedarà és la de la sobirania completa. En aquell moment vull creure que els partits o parlamentaris intermedis, que han declarat que són sobiranistes, no es passaran al bloc del no amb el PP i Ciutadans. Fer-ho voldria dir firmar la seva desaparició en un futur no gaire llunyà. (I si s’abstenen, el seu vot compta com a blanc i el sí passa a ser la majoria absoluta.)

El camí cap a la sobirania és davant nostre, tot i que a un ritme més lent del que hauria tingut amb una majoria superior al 50% dels vots. Espanya ha obtingut un petitíssim espai per recuperar la iniciativa i oferir una consulta. Però es troba en temps de descompte i aquest espai s’encongirà ràpidament. Europa ho veu i ho sap i hauria d’estar interessada a empènyer Madrid a apostar per la via britànica, reconèixer la personalitat nacional de Catalunya, i crear les condicions per posar punt final a la inestabilitat i la incertesa d’aquests darrers anys.