MadridPedro Sánchez torna a sobreviure. Té el PSOE molt excitat i temorós pel pacte sobre el finançament de Catalunya. Però ha aconseguit que el PSC pugui recuperar la presidència de la Generalitat en la persona de Salvador Illa, pacient teixidor de la lenta marxa cap a una nova etapa de les relacions entre les institucions catalanes i l'Estat. Tant de bo no hi hagi ensurts ni aparicions que puguin dificultar la formació de govern a Catalunya. Pedro Sánchez va dir després de les eleccions generals de fa un any, quan la seva investidura semblava difícil, "la democràcia trobarà el camí". La frase s'ha convertit per a ell en un lema. I ara la pot aplicar al cas d'Illa. La democràcia ha trobat el camí. No ho espatllem amb actuacions forçades. Cal donar una oportunitat a l'acord. Cal evitar repetir alguns dels errors del 2017. En la seva compareixença per valorar la consulta interna de divendres, la secretària general d'ERC, Marta Rovira, va apuntar bé com s'ha d'analitzar la situació sorgida de les últimes eleccions a Catalunya i el retrocés de les forces independentistes. El pas d'Esquerra és un exercici de responsabilitat. Impedir el debat d'investidura al Parlament i obligar a una repetició d'eleccions autonòmiques no seria útil per a cap interès de país.
Rovira va dir que el resultat de la consulta també havia de portar a una conducta "vigilant" sobre el compliment dels acords. Caldrà veure fins on arriba realment el reconeixement de la "sobirania fiscal" de Catalunya. Hi ha motius per a la desconfiança, pels precedents. Però no perquè existeixin raons per creure que el PSOE hagi fet un doble joc amb els pactes negociats. Sánchez creu realment que el model autonòmic té un caire federal i que aquesta és la línia més lògica per a la seva evolució. Però, com deia Felipe González durant els seus anys de presidència del govern, tot el que es faci "al final ha de sumar cent". És a dir, la política ha de tenir imaginació, però amb les xifres no es pot pretendre fer màgia. El repte per a l'executiu de Madrid és aconseguir una gestió realista i creïble dels pactes, assumible tant per part d'Esquerra, i més endavant per la Generalitat presidida per Illa, com per la resta de comunitats autònomes de l'Estat.
El pacte és bilateral, per arribar-hi no calia convèncer tercers. Però tard o d'hora els acords hauran de passar, almenys en part, pel Parlament de Madrid. Els canvis que afectin la llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes no seran mai un passeig. S'haurà de pujar una muntanya, però no hi havia un camí alternatiu. La paraula clau en aquesta matèria és solidaritat. El nou finançament per a Catalunya, la seva sobirania fiscal i la competència per a la recaptació d'impostos, passaran els obstacles que es voldran posar per impedir-ne la posada en pràctica si es pot demostrar que aquest acord no és una aposta per la desigualtat en l'accés als serveis públics entre els diferents territoris de l'Estat. Qui tindrà un primer repte amb la seva gent és Pedro Sánchez, però no crec que hagi d'afrontar problemes insalvables. El PSOE sempre ha respost hiperventilat davant dels resultats de qualsevol negociació amb Catalunya, però les aigües acaben canalitzant-se.
