Encarna Roca, de la sociovergència a la dreta dura

BarcelonaEl Parlament de Catalunya va proposar el 2008 dos noms com a candidats a entrar al Tribunal Constitucional: Encarna Roca i Trias (Barcelona, 1944) i Antoni Rovira (Barcelona, 1952). La proposta va tenir el suport de CiU, PSC i PP i l’objectiu era molt clar: assegurar que en el nou TC que estaven negociant PP i PSOE hi hagués almenys una veu catalana, ja que Eugeni Gay abandonava la institució. Aquella vegada, però, PP i PSOE van obviar el Parlament i van optar per uns altres noms. Quatre anys més tard, però, Alfredo Pérez Rubalcaba va voler recuperar el nom de Roca, proposat pel PSC i amb el suport tàcit de Duran i Lleida. La seva elecció va ser saludada com una gran victòria del catalanisme pel llavors secretari d’organització del PSC, Daniel Fernández. La sociovergència pensava que havia col·locat un dels seus al TC, algú sensible a la realitat plurinacional de l’Estat, sobretot després del fracàs de l’Estatut, i als postulats progressistes en matèries socials.

El que ningú s’esperava, però, és la deriva de Roca, que sentència a sentència s’ha anat alineant cada vegada més amb el sector conservador del TC fins al punt de ser la que ha decantat, amb el seu vot, la decisió sobre l’estat d’alarma.

Si ahir la sensació entre les files del PSOE era d’estupefacció, entre el PSC era d’abatiment, ja que van ser ells els que van impulsar el seu nomenament. A diferència de l’altre català del TC, Juan Antonio Xiol, Roca ha validat totes les decisions del TC contra el Procés català, com ara la sentència condemnatòria. Així, mentre Xiol, juntament amb l’andalusa María Luisa Balaguer, han qüestionat les condemnes per sedició per “desproporcionades”, Roca s’ha mantingut al costat de la majoria.

Corrides de toros

Però no només això. Roca va ser, a més, la ponent de la sentència que va aixecar la prohibició de la celebració de toros a Catalunya amb l’argument que es tracta d’una “manifestació d’arrelada tradició cultural”. I el mes de març passat va emetre un vot particular contra una sentència que avalava l’ús de l’asturià al Parlament d’Astúries.

Però qui és Encarna Roca? Els seus mèrits com a jurista són incontestables. Com a dona va ser pionera i la primera en moltes fites, com ara ocupar la càtedra de dret civil Duran i Bas de la Universitat de Barcelona entre el 1979 i el 1998. Se la considera una de les màximes expertes a Espanya en dret de família, que ella va ajudar a posar al dia després de l’aprovació de la Constitució. Els seus estudis sobre la legítima i el dret civil català són canònics.

Però més enllà de la seva feina com a jurista, a la universitat va entrar en l’equip rectoral de Josep Maria Bricall, i el 1993 es va presentar a les eleccions amb l’objectiu de ser la primera dona rectora. Ella representava l’aposta continuista i se l’associava a CiU. La sorpresa va ser que l’aragonès Antoni Caparrós, d’ideologia progressista i considerat pròxim al PSC, va aconseguir el suport dels claustrals del Bloc d’Estudiants Independentistes per ser rector.

Aquell fracàs “polític” (que potser va marcar l’inici de la seva animadversió a l’independentisme) seria determinant en la carrera de Roca, que se’n va anar a Oxford a estudiar, cosa que li obriria a la llarga les portes de la carrera judicial. El 2005, dos anys després de rebre la Creu de Sant Jordi, es va convertir en la primera dona membre de la sala civil del Suprem, on va crear jurisprudència a favor de la igualtat de gènere en l’àmbit familiar. De manera que el 2012, quan va ser elegida pel Congrés per al TC, el sector progressista la considerava dels seus.

Però l’evolució de Roca cap a posicions ultraconservadores (ella prefereix parlar de “prudència”) la va allunyar cada cop més dels seus companys progressistes, fins al punt que es van negar a votar-la com a vicepresidenta del TC el març del 2017. Si avui el TC està controlat per la dreta, i en concret pel binomi PP-Vox, és gràcies en part al canvi de files de Roca. Ella ho nega i reafirma la seva independència de criteri, però els fets són els que són.

Un cas similar li va passar al PSOE amb l’exmembre del TC Manuel Aragón, considerat progressista i que va ser el cervell de la mutilació de l’Estatut. Per algun motiu, sembla que aquest tipus d’evolució és habitual a Madrid.