Encara queda molt
BarcelonaNo ha estat fàcil arribar a consensuar aquesta proposició de llei d’amnistia per les habituals desconfiances entre grups polítics i per la por que els jutges puguin intentar desvirtuar la voluntat del legislador. Tanmateix, finalment tenim un text que, tot i tenir defectes i redactats a millorar, en el seu conjunt no és en absolut una norma mal redactada ni que contingui errades greus. A priori podria passar sense problemes un examen de constitucionalitat, i en això se centra sobretot la seva exposició de motius, malgrat que en el meu parer hauria d’haver estat molt més breu en aquest sentit. No cal avançar els arguments de discussions jurídiques futures que sortiran tant sí com no. Era més procedent centrar-se en les finalitats restauratives i conciliatòries de la llei, de les quals també es fa esment, malgrat que més breument. És una llàstima, perquè aquestes raons són l’autèntic pal de paller de l’amnistia. Encara som a temps d'estendre aquestes explicacions, bàsiques no només per a la seva constitucionalitat, sinó per al conjunt de la ciutadania.
La raó és que aquesta llei es veu des d’una part molt important de la societat espanyola, de qualsevol bàndol ideològic, com un vulgar intercanvi de favors polítics per obtenir una investidura. Cal incidir, per això, en la intenció de resolució d’una situació política molt complexa que es fa encara més difícil si els tribunals continuen endavant amb processos derivats de fets que la majoria vol oblidar, amb independència dels seus objectius polítics. Potser en l’únic que està d’acord l’enorme majoria és en el fet que els fets de 2017 es podrien haver evitat, i que hi ha molt d’aquell període que cal oblidar perquè no ha servit absolutament per a res, a ningú.
D’aquí traiem que sigui procedent fer desaparèixer, tal com fa la llei, els processos directament o indirectament relacionats amb les consultes de 2014 i 2017 o amb la voluntat de provocar la secessió. En aquest sentit, la llei incorre en una excessiva concreció d’alguna d’aquestes conductes que respon directament a la voluntat dels seus protagonistes de veure’s inclosos en l’àmbit de la llei, però que també pot provocar que els tribunals posin problemes a l’hora d’entendre-les encabides. Vist el que va passar amb les darreres reformes del Codi Penal, pagaria la pena no posar-ho tan fàcil en aquest sentit. Volent dificultar les interpretacions judicials contràries a la voluntat del legislador, és possible que s’estiguin afavorint.
En queden fora les responsabilitats civils que els ciutadans podran reclamar per les càrregues policials, que no podien ser objecte de la llei per respecte al dret fonamental a la defensa. I s’insta els tribunals a aplicar la llei de manera urgent i preferent. No serà així, però. Alguns tribunals clau plantejaran qüestions d’inconstitucionalitat que evitaran que entrin en vigor de manera plena els seus efectes. No podran adoptar mesures cautelars basant-se en fets que ja no seran delictius, però. Per tant, els polítics a l’estranger podran tornar. Ni tan sols una imputació per terrorisme els ha d’inquietar, atès que cap dels actes succeïts durant les protestes, pel que se sap després de molt de temps, té l’entitat suficient per quedar al marge d’aquesta llei.