El 20-D empeny l’esquerra a una aliança estable
BarcelonaLa nit del 24 de maig van canviar moltes coses. I l’arrencada d’aquest canvi té una escena concreta: el moment en què Ada Colau, neguitosa per un escrutini ajustat que no havia conclòs, va comprovar que li estava trucant Xavier Trias. Aquell instant, viscut amb uns segons de silenci expectant al recinte fabril de Fabra i Coats, quarter general de Barcelona en Comú, va confirmar el tomb electoral a la capital catalana, unes turbulències vingudes des de l’esquerra alternativa que també es van percebre a Badalona, València, Saragossa, Madrid, la Corunya, Santiago de Compostel·la i Cadis. Colau va rebre la felicitació, elegant i concisa, del candidat de CiU, una conversa breu amb l’alcalde sortint que va disparar l’eufòria al nucli dur de la candidatura. De Fabra i Coats en va sortir la futura alcaldessa de Barcelona, però aquella nit no tan sols es va certificar l’èxit d’un instrument electoral. També es va evidenciar que la confluència bastida podia tenir recorregut com a subjecte polític. Hi havia un espai orfe de votants a l’esquerra del PSC.
Els actors implicats en la construcció de Barcelona en Comú feia temps que havien madurat la conveniència d’una coalició -que articulés una resposta al fenomen del 15-M i acollís una generació polititzada que reclamava pas-, però els resultats de les municipals van donar solidesa a aquella projecció teòrica. La patacada que va patir Catalunya Sí que es Pot el 27-S, explicada per un context condicionat pel plebiscit sobiranista, l’intrusisme del nucli dur de Podem i l’absència de Colau, es va interpretar com un accident. A Barcelona i Madrid se’n va treure una lliçó, aplicada en la construcció d’una altra eina electoral, En Comú Podem, que aspira al triomf a les generals a Catalunya. I l’esquerra alternativa vol aprofitar l’impuls dels comicis del 20-D per edificar una aliança estable. Com apunta un alt dirigent de les formacions implicades en el debat -la confecció de la llista de les generals ha servit per orientar un nou horitzó de treball-, el 2016 serà l’any de “governar la transició”, després de la triple cita amb les urnes dels últims set mesos, un calendari que ha obligat a prendre decisions de manera atropellada.
L’hora de pair el cicle electoral
La transició de les sigles de partit al projecte compartit no resultarà senzilla, pels debats interns pendents, els equilibris amb els socis estatals i la decisió sobre qui ha de liderar el nou subjecte polític, un paper ostentat fins ara per Colau. Tanmateix, els actors integrats a En Comú Podem no veuen cap camí més vàlid que el de confluència, complicat com s’endevina tornar a propostes bastides en solitari. Barcelona en Comú, que ja ha promocionat la xarxa dels anomenats alcaldes del canvi, ha entès que no es pot aïllar en l’esfera municipal si vol donar recorregut al projecte de transformació que pregona. Fonts consultades puntualitzen, però, que és indispensable “mesurar les forces” i “no fer cap pas en fals”. Podem, sense executiva a Catalunya per la implosió que va provocar el mal resultat del 27-S -amb dimissió inclosa de Gemma Ubasart-, ha comprès que les aliances territorials tenen més recorregut que la seva marca a la perifèria de la Península. Pablo Iglesias ha de refer la direcció catalana del partit després del 20-D, però està disposat a cedir per crear un actor sòlid, que aspiri a ser una alternativa real i no una proposta que només esgarrapi el 9% dels vots, com va passar el 27-S. I sap que això passa per facilitar un projecte d’obediència catalana, com el d’En Comú Podem, que desperta simpaties fins i tot a l’esquerra independentista, tal com verbalitza l’exdiputat de la CUP Quim Arrufat a l’ARA [vegeu la pàgina 16].
ICV i EUiA també han d’obrir un debat intern, no exempt de dificultats. Els ecosocialistes tenen a l’horitzó l’assemblea del març, en què Joan Herrera i Dolors Camats posaran el càrrec a disposició del partit per formalitzar el seu relleu. També serà el moment de plantejar la bifurcació en què es troba la formació, una discussió oberta en l’assemblea de Viladecans del 2013, quan ja es va entonar el missatge de fer pinya per conformar un pol d’esquerres. “Necessitem un projecte d’esquerres que sigui guanyador”, exposa la mateixa Camats, que insta a pair el cicle electoral amb un debat serè l’any que ve, en què tinguin veu totes les sensibilitats de l’organització, també els que no van apadrinar la confluència del 20-D. Adverteix, però, que la recerca d’un “subjecte més útil” és una “aposta política” que no implica la “dissolució d’ICV”. Els ecosocialistes insten a reflectir en la confluència totes les cultures polítiques, incòmoda com ha resultat la cessió de lideratges. Un requeriment que també formula EUiA, amb la complexitat afegida de definir en quin estat queda la relació amb IU.
El referèndum i el sobiranisme
Les forces que integren En Comú Podem defensen el retorn a la pantalla del referèndum, i exhibeixen la complicitat d’Iglesias per fer-ho possible, l’únic líder dels quatre grans partits estatals que accepta la via del dret a decidir. “Em semblaria un enorme error no abordar una qüestió d’aquest abast i actualitat en el període més breu possible”, va afirmar el líder de Podem aquesta setmana a Barcelona per argumentar el seu compromís de convocar-lo en el termini d’un any. L’independentisme d’esquerres observa amb simpatia l’aparició de nous socis del referèndum a Espanya -fins ara només era IU-, però aventura un recorregut curt al propòsit si Iglesias és quarta força al Congrés. ERC ja ha verbalitzat en campanya que, a diferència del Parlament, a l’Estat no hi haurà una majoria pel canvi per tirar endavant la consulta ni una reforma constitucional ambiciosa. El sobiranisme entén que, quan es confirmi que Iglesias no té prou força per impulsar una transformació profunda a Espanya, aquesta esquerra alternativa que representa se sumarà al procés constituent català. I ho farà en forma de nou actor polític de confecció coral.
Cordó sanitari contra Podem pel referèndum
La proposta del referèndum vinculant ha mobilitzat el PSOE i Ciutadans contra Podem. Mentre els socialistes miren d’aturar el drenatge de vots cap a la formació morada atiant l’espantall del suport de Pablo Iglesias al sobiranisme català, Albert Rivera ja ha tancat la porta a un acord entre les forces emergents que s’enfronten al bipartidisme. Un dels torpedes de les últimes hores el va llançar l’exsecretari general dels socialistes espanyols, Alfredo Pérez Rubalcaba: “Iglesias proposa el dret a l’autodeterminació, que vol dir que una comunitat autònoma pot decidir lliurement si es queda a Espanya, i això és un disbarat que posa en risc l’estabilitat del país. Això no ho pot dir algú que vol ser president del govern d’Espanya”. El líder de Ciutadans també s’hi va sumar dijous. “Mai, mai, mai governaré amb un partit que vol trencar Espanya o fer un referèndum”, va dir Rivera, que es presenta com un mur davant el sobiranisme.