Clínexs, 'selfies' i cintes de DVD

BarcelonaA la cua, molta gent que porta l'ARA, però també una noia amb el 'Cuore', que potser el regala algun diari. "Que passi aquesta dona, que passi", fa un senyor. Perquè la dona en qüestió duu un cotxet amb un bebè. Una voluntària –em diu que es diu Lurdes Queralt i que és cunyada d'en Sergi Pàmies– cronometra amb el mòbil quant es triga des del final de la cua fins a l'urna. "Ho faig per poder informar les persones que em pregunten quanta estona s'hi estaran", em diu. I afegeix: "Triguen uns vint minuts". Al costat del cor hi duu un paper blanc on hi diu "voluntari". Està fet a mà, amb retolador negre (lletra vigorosa), i se l'ha enganxat amb cel·lo.

D'aquestes mostres d'emprenedora precarietat me'n trobo a cada punt de votació on vaig a treure el nas. Uns senyals de trànsit de direcció obligatòria que es fan servir perquè la gent vagi cap a l'aula que li toca o la fotocòpia d'un cartell tan humil com històric a la paret: "Procés de participació sobre el futur polític de Catalunya". Les urnes, enganxades amb cinta aïllant tallada de pressa, potser amb les dents. Termos de cafè, galetes o sucre en un potet de vidre que havia estat de melmelada (amb la tapadora que imita una roba de quadrets vermells i blancs). Un pupitre verd, on s'asseuen els voluntaris, falcat amb un paperet.

"Vostè no l'ha mirat per internet, el seu cognom?", pregunta una senyora. "Ara és l'hora!", crida un noi que ja ha votat. I afegeix, murri: "Ara és l'hora d'anar a esmorzar". És dels pocs joves que veig a la cua. Els altres, si hi van, segur que ho faran més tard. Porta la samarreta de la V, però amb un jersei a sota, pel fred. Em diu que se n'anirà a fer un mos a la bodega Joan, que fa uns entrepans insuperables (un d'ells, el "britànic", amb ou ferrat a dins). Uns estudiants ens ofereixen galetes amb l'estelada, a un euro, per al viatge de final de curs. Com que tothom en compra, un pare de família fa: "Renoi, aquest any, el viatge el podran fer a Las Vegas".

"Tu! Que diu que abans diu que ha vingut la Joana Ortega", fa un home. La seva dona porta una capseta de plàstic, d'aquestes que et donen al súper per als nabius, amb un trosset de coca de cabell d'àngel. "Per als voluntaris", diu. És com si avui tothom fos 'hippie', com si tots els que fan cua volguessin demostrar una capacitat d'empatia, les ganes de compartir un moment, una mà, un somriure, una 'selfie' o un clínex (avui és un dia pelleringa, ja se sap). Tothom ha tret de dins la moral vivificant i nutritiva, que ho pot resistir tot i que és irresistible. Una iaia li ensenya dos carnets a la voluntària d'abans. Un és el seu. L'altre, el de la seva germana. "És que la meva germana està impedida i no pot venir a votar", li explica. "I jo voldria saber si puc votar per totes dues". La voluntària li diu que no, que en un procés "normal" sí que hauria pogut fer-ho per correu, però que en aquest no. "Doncs si només puc votar un cop, prefereixo votar per ella que per mi", replica la doneta. La voluntària prova de fer-li entendre que tampoc no podrà ser.

Una senyora se m'acosta amb la portada de l'ARA. "Ens podem fer una 'selfie'?", pregunta. I un cop ens hem retratat em diu: "Que sàpigues que us segueixo molt, i que tant de bo hi hagués més Amparos Moreno com tu". Ens abracem (mamelles que es matxuquen) i ens fem dos petons. Potser mai més no ens tornarem a veure. I penso en la frase del president d'Espanya: "Este proceso no va tener ningun efecto". 'Ningun efecto. Ningún efecto...'