L’emancipació D’Esquerra
SubdirectorUna de les coses que van passar ahir és que, en certa manera, ERC vafer el pas històric d’emancipar-se del món postconvergent. Encara s’ha de veure si l’emancipació és definitiva o si el linxament del núvol digital la farà tornar a la cleda, però de moment ahir vam veure la segona part d’un procés que va començar el 30 de gener, quan el president del Parlament, Roger Torrent, va decidir suspendre el ple d’investidura de Carles Puigdemont perquè la mesa no hagués d’afrontar represàlies de la justícia.
Des que el 1980 Jordi Pujol va trencar els pronòstics i va afermar la seva hegemonia política, ERC sempre ha viscut acomplexada al costat del germà gran. De fet, a dins de la formació hi havia qui pensava, com a ICV respecte al PSC, que calia assumir que el seu paper històric era tibar dels convergents cap al sobiranisme. Però fins i tot quan es va superar aquesta etapa, representada a la perfecció per Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, no van deixar mai de mirar de reüll cap a l’espai convergent. Tal com algun d’ells ha confessat després, un dels objectius dels tripartits era fer implosionar aquest espai polític (¿qui era Artur Mas?) i repartir-se’l entre el PSC (el sector moderat) i ERC (el sobiranista).
L’operació no va reeixir perquè ERC no va ser capaç mai de resistir la pressió ni de construir un discurs hegemònic alternatiu, i els que van implosionar van ser ells, seguint una curiosa tradició. Precisament, molts dels protagonistes d’aquelles escissions són ara a l’espai de JxCat, com Pilar Rahola o Josep Costa (PI), o al de l’ANC, com Elisenda Paluzie (Esquerra Independentista, corrent crític d'ERC) o Uriel Bertran (Solidaritat), fent pinya contra Esquerra. Per cert, Quim Torra només ha militat a un partit, i va ser Reagrupament.
Matar el pare
El cas és que Oriol Junqueras, un líder carismàtic elegit per exorcitzar el fantasma dels tripartits, tampoc va poder resistir la pressió quan Mas el va obligar a anar en una llista conjunta el 2015, ni tampoc va saber contrarestar el discurs legitimista el 21-D. És justament ara, amb Junqueras a la presó, quan ERC sembla que està disposada a matar definitivament el pare, a bastir un discurs alternatiu, superar els complexos i assumir totes les conseqüències, entre les quals les acusacions de traïdoria tan habituals en la història del nacionalisme català. La novetat és que per primera vegada ERC sembla disposada a aguantar.
Encara és aviat per saber quines conseqüències tindrà aquest fet, però és evident que canvia radicalment el tauler polític. De la mateixa manera que Mas no va tenir cap complex per pactar el 2010 amb el mateix PP que havia portat l’Estatut al TC, ara ERC vol desempallegar-se del mantra de la unitat independentista i aspira a ser un actor central amb capacitat de pactar amb la dreta independentista, però també amb l’esquerra federalista. Els nous dirigents creuen que aquest és el seu paper històric, el d’estendre la mà a aquells que, sense renunciar a la seva identitat espanyola, sí que poden fer el pas cap a la República. Un objectiu molt més difícil que arrossegar CiU al sobiranisme.
