I qui em pagarà la jubilació?

MIQUEL PUIG: SÍ

Les pensions, una mica més segures a fora

Que les pensions dels catalans estarien amenaçades en cas d’independència és la segona part del discurs de la por. Fa poc, vaig ensopegar amb una piulada de Societat Civil Catalana que deia el següent: “En caso de una hipotética secesión tus años cotizados a la Seguridad Social pasarían a cero. Que no te engañen”.

Per demostrar la falsedat d’aquesta afirmació bastarà imaginar tres persones que han passat una colla d’anys treballant en una mateixa empresa a Vigo. Totes tres arriben a l’edat de jubilació a la vegada i totes tres marxen al seu poble d’origen a gaudir de la pensió. La primera, que és andalusa, cobra de la Seguretat Social espanyola, que és a la qual ha estat cotitzant, des de la seva nova residència a Motril. La segona, que és marroquina, gaudeix de la pensió, també de la Seguretat Social espanyola, a Agadir. La tercera, que és catalana, la cobra des de Marçà, un entranyable poble del Priorat, que forma part, per tant, de l’estat espanyol. Tanmateix, un any després de la jubilació, Catalunya s’independitza. Marçà, que, com Motril, formava part de l’estat espanyol, passa a formar part, com Agadir, d’un altre estat. Ara bé, aquest fet no altera la relació entre el jubilat català i la Seguretat Social espanyola, ja que és en aquesta i no en cap altra que ell va cotitzar. Dit d’una altra manera, ¿em pots dir per quins set sous la Seguretat Social espanyola continuaria obligada a pagar la pensió del marroquí i no la del català?

Ara bé, una cosa és que la Seguretat Social espanyola estigui obligada a pagar les pensions tant dels que continuen sent espanyols com dels que han deixat de ser-ho, i una altra que pugui fer-ho. Com saps, les pensions no es paguen d’una guardiola, sinó de les cotitzacions que, el mes anterior, han fet els treballadors en actiu, i els treballadors espanyols, un cop independitzada Catalunya, seran bastants menys.

Per tant, igual com en el cas del deute, l’estat espanyol haurà d’acordar amb l’eventual nou estat català que aquest el compensi per les pensions dels jubilats catalans. ¿Podrà fer-ho el nou estat català? Sí, perquè la relació entre cotitzacions i pensions és una mica millor a Catalunya que a la resta d’Espanya. No és metafísica: fonamentalment es deu al fet que la taxa d’atur és més baixa a Catalunya que a la resta de l’Estat.

En conclusió, la seguretat de les pensions no és un element que hagi de pesar gaire en la decisió sobre si ens convé o no assolir la independència; i, en tot cas, si ho fa, ha de ser a favor.

XAVIER FINA: SÍ/NO

El discurs de la por i el discurs de l’amenaça

La por no és dolenta. És una emoció que actua com a mecanisme de defensa per evitar perills. Definir una opinió com a pròpia del “discurs de la por” és un dels mantres desqualificadors d’aquest llarg procés. Contestar a un argument o un dubte amb un “Ja estàs amb el discurs de la por” (tu, Miquel, no ho has fet) està sent, en molts casos, la més habitual de les (no) respostes. Algunes de les meves cartes expressen i expressaran aquesta por. I no crec que sigui el que Freud diagnosticava com a “por neuròtica”, la que no té cap fonament real. Tampoc és -m’avanço a la resposta via Fromm- una por a la llibertat. Una altra cosa és el discurs de l’amenaça. El que prové del govern espanyol i el d’alguns partits del no. Ells volen que tinguem por i ens amenacen. Anuncien accions. Jo, com a ciutadà català, temo ser-ne víctima.

El de les pensions és un territori especialment propici per a la por i per a les amenaces. Amb les pensions no s’hi juga. La por a perdre uns drets guanyats al llarg de la vida és molt comprensible. Per això l’explicació habitual no és suficient. La que diu -amb un to didàctic- que les pensions d’avui es paguen amb les contribucions d’avui. I que enlloc hi ha una caixa amb les contribucions de tota una vida que se’t van retornant amb la jubilació. Ho sé. Com sé que un estat -la hipotètica Catalunya independent- amb menys atur i salaris més alts permetria unes pensions més altes. Tornem a un argument repetit: la viabilitat d’un estat català és tècnicament inqüestionable. El problema és el mentrestant, la transició. També (fins i tot, especialment) amb les pensions.

L’informe que el CATN dedica al tema em dóna la raó. El gruix no és sobre la “transició” sinó sobre l’arquitectura. I en tractar pròpiament la transició que dóna nom al consell, planteja dos escenaris. L’improbable (el qualificatiu és meu) de col·laboració de l’estat espanyol i el de no col·laboració. El primer, esclar, no presenta problemes. Però en el segon es plantegen unes hipotètiques solucions que semblen escrites amb la boca petita. La possibilitat que els ciutadans del nou estat cobressin les pensions de la Seguretat Social espanyola (sense acord no ho veig possible) o la intervenció d’organismes internacionals (dec ser un home de poca fe, però tampoc ho veig). Recomano la lectura de l’informe. No és tranquil·litzadora (i això és un elogi). En llenguatge procés podria ser discurs de la por. Tanmateix, recordem que el valent no és qui no té por sinó qui, tenint-ne, actua.