"Em dic Jenn Díaz i fa 10 anys vaig patir violència masclista. No ho explico com a víctima, sinó com a supervivent"

BarcelonaHola. Em dic Jenn Díaz i fa 10 anys vaig patir violència masclista, física i psicològica. No ho explico com a víctima, sinó com a supervivent”. Amb aquestes paraules, l’escriptora i diputada d’ERC Jenn Díaz va fer un pas gairebé inèdit al fer públic ahir des del faristol del Parlament que va patir violència masclista quan tenia 17 anys. “Feia molt de temps que sabia que tard o d’hora ho havia d’explicar”, afirma en una conversa a l’ARA. Però el procés és lent: digerir el que ha passat, reconèixer-se com a víctima, reunir el coratge per denunciar-ho i, finalment, posar-hi paraules. Un camí feixuc però que no ha volgut defugir per la “responsabilitat afegida” que té ara que és diputada al Parlament: “Soc aquí per representar el país i al país també passa això”.

Díaz és conscient de la repercussió que pot tenir el seu testimoni i, precisament per això, creu que és “una obligació” aprofitar l’altaveu per “donar visibilitat” a aquesta plaga, que no entén de classes socials, orígens o professions. “Molt sovint sembla que les escriptores o les diputades som d’un altre planeta, però si fa deu anys hagués vist una diputada dient el que jo he dit al faristol, potser m’hauria pogut reconèixer com a víctima”, assegura.

De fet, Díaz reconeix que un dels grans esculls a l’hora d’explicar (en públic o en privat) casos de maltractaments és que ni les mateixes víctimes són conscients que ho són. “No m’autoreconeixia com a víctima perquè pensava que no tenia el perfil per ser-ho”, admet. Ella sempre havia vinculat el concepte de ser una dona maltractada a la violència física i a les pallisses. “Jo em considerava una víctima de violència psicològica, però no em sentia maltractada. El món em deia que això ho patien dones de classe baixa amb marits borratxos que les peguen quan arriben a casa”, diu. Però la violència masclista neix amb formes més subtils, a vegades imperceptibles.

“Quan arriben al pic més alt de violència és perquè saben que ho poden fer, que tenen la impunitat per fer-ho”, explica. Així, ella mateixa va arribar a “normalitzar” la violència verbal, els insults, l’aïllament, la gelosia. Unes actituds que confiava que acabessin i que gairebé no va explicar a ningú. “Després has de donar moltes explicacions quan el perdones”, lamenta, i critica la pressió que fa “l’amor romàntic”. Aquesta violència psicològica va ser “constant” durant els deu mesos de relació. La física, “dos moments puntuals”, un dels quals una bufetada. El detonant per trencar amb ell va ser adonar-se que tot allò que l’havia sotmès fins aleshores es convertia en “desencant”. “I a ell ja no li funcionava”, diu.

Díaz vol que el seu testimoni serveixi per evidenciar que “no hi ha un sol perfil de víctima” i que “el fet que el maltractament no sigui continuat no vol dir que no se sigui víctima”. “Si ho faig públic és per això: sempre hem vinculat les agressions sexuals a una violació vaginal, i el maltractament a la violència física. Però hi ha moltes formes d’agressió i moltes formes de maltractament”, alerta.

La seva història ja la va deixar escrita en el llibre Vida familiar, però ara admet per primera vegada que aquells relats no eren ficció. Un pas valent i necessari perquè ajudi més noies i dones a explicar els seus casos i a posar llum a una autèntica plaga social, que a Catalunya van patir 12.877 dones el 2018, segons els Mossos: “Tenim una arma contra el masclisme que ens fa més fortes: el nostre testimoni”.