Elsa Artadi: “No considerem que Puigdemont sigui, en cap cas, un president simbòlic”

Elsa Artadi (Barcelona, 1976) és economista. Després d’una carrera iniciada amb un doctorat a Harvard i uns anys de professora a la Universitat Bocconi de Milà, va tornar a Catalunya, on va treballar amb Andreu Mas-Colell a la conselleria d’Economia. Col·laboradora de Puigdemont els últims dos anys, Junts per Catalunya (JxCat) i la situació política l’han posat al centre de l’escenari polític.

¿Vostè serà el 131è president de la Generalitat de Catalunya?

El 131è serà el 130è. El nostre candidat és Puigdemont. Però no només és el nostre candidat, és el candidat del Parlament. Fins on nosaltres sabem, el candidat del Parlament té 68 vots. Fins que no se’ns digui que no els tenim, l’únic candidat per ser el 131è formalment serà el mateix que el 130è. És l’únic president.

¿M’està dient que tem que no tinguin aquests vots?

No. Explícitament no se’ns ha dit que no tinguem aquests 68 vots. Haurien de ser 70, però són 68. No entenem que s’estigui parlant de plans B o d’alternatives quan hi ha un únic candidat i és el del Parlament.

Les negociacions sembla que estan encallades.

Han fructificat en algunes coses. Hi havia un acord per a la mesa que anava lligat a un acord d’investidura. Tenim una mesa que és independentista i tenim un acord que està a mitges en la seva aplicació. És el suport al candidat de JxCat, que no pot ser cap més que Puigdemont.

JxCat ha presentat una proposició per modificar la llei de presidència i del Govern. ¿Així podrien investir Puigdemont des de Brussel·les?

El que anàvem a fer el dia 30 de gener ja es podia fer sense modificar la llei ni el reglament. El que estem fent ara és posar per escrit i de manera explícita el que ni el reglament ni la llei prohibien. Se’ns diu que no hi havia prou garanties i que contravenia el TC. Nosaltres no ho compartíem i ara tirem endavant buscant totes les garanties. Com? Modificant la llei de presidència i posant per escrit el que nosaltres ja preteníem fer. També hem demanat que s’activi la comissió del reglament del Parlament, per si també cal fer iniciatives en aquest camí.

Saben que toparan amb el TC?

El Constitucional ens ha dit, en un exercici bastant particular de les seves responsabilitats, com hem d’aplicar el nostre reglament. Ens ha dit que amb la normativa actual no podem fer el que volem fer. Doncs nosaltres canviem la normativa. ¿El govern espanyol ens fa trampes i s’interposa en la manera de poder fer la investidura? Doncs fem la llei.

Diu “ens fa trampes”, però han d’admetre que el govern espanyol i els tribunals tenen un poder. El president del Parlament diu que el seu límit és la vulneració de la llei. En quin moment ens trobem?

Precisament l’ajornament del ple és un concepte que no existeix al reglament. Per tant, ens dona la raó que el que no està prohibit, està permès. Però Torrent decideix ajornar el ple perquè se’ns diu que el que volem fer no està recollit explícitament. Què fem? Recollir-ho explícitament.

¿I en el moment que els diguin explícitament que no es pot fer?

Ens semblaria extraordinari que passés això. El TC estaria dient que el Parlament no pot legislar. Ho haurem d’afrontar, però seria una vulneració més. Seria un trencament de l’estat de dret encara molt més fort del que estem vivint ara. Veurem si són capaços de dir això.

L’estratègia és posar en evidència la debilitat de l’estat de dret.

L’estratègia és investir Puigdemont, perquè té la legitimitat i seria el reflex de les urnes. És veritat que això obliga l’Estat a vulnerar la seva pròpia normativa i rebenta l’estat de dret des de dins. Però això és una contradicció d’ells mateixos, nosaltres no els estem obligant.

Això ens pot portar a un 155 durant molt de temps.

Esperem que no. Enteníem que el dia 30 es podia fer la investidura. Si l’haguéssim fet, ara ja tindríem govern. En cap cas la voluntat de JxCat és allargar el 155, igual que entenc que no és la voluntat de ningú que s’estimi les institucions catalanes.

Marta Rovira ha demanat “rigor i lleialtat”. No n’hi ha?

De rigor i lleialtat n’hi ha d’haver sempre. El conflicte no el tenim entre JxCat i ERC, JxCat i la CUP, o ERC i la CUP. El conflicte gran, l’únic que tenim, és amb l’estat espanyol. Els problemes no són a casa, són a fora.

Rovira també ha dit que ERC no acceptarà acords que generin falses expectatives.

Hauria d’explicar què vol dir.

¿Si es referís a la idea que investir Puigdemont des de Brussel·les podria ser una falsa expectativa?

Ja hem explicat que no ho és. Ja no ho era amb l’actual normativa, i en cap cas ho serà si ho posem per escrit. És evident que s’ha de dir la veritat, que no es poden crear falses expectatives, però la pregunta és si el Parlament té legitimitat per actuar. Sí o no? ¿El Parlament de Catalunya és sobirà? Sí o no?

¿Podríem definir la diversitat estratègica actual com una divisió entre pragmàtics i legitimistes?

Entenc que no. Tothom vol treballar per restituir en plenitud les institucions catalanes. En plenitud no vol dir només el president. Vol dir el Govern legítim, però sobretot la sobirania del Parlament, que ara està intervingut pel 155. No se’ns deixa fer una cosa tan autonomista i tan constitucionalista com escollir qui és el president de la Generalitat.

Si no es pot elegir el president, ¿la prioritat seria restituir el president o les institucions?

És que el president és institució. No és Carles Puigdemont, és el president de la Generalitat. Nosaltres entenem que sí que es pot fer. Per això fem tota la feina legislativa que se’ns exigeix, que se’ns demana.

Avui [ahir per al lector] fa 100 dies que Oriol Junqueras i Joaquim Forn són a la presó. ¿Anar a Brussel·les va ser un encert o un error?

Crec que és un encert des del punt de vista del president. Però tothom va prendre una decisió individual del que creia que era millor, i s’hi barregen situacions personals, familiars, polítiques. Cadascú va ser lliure, excepte Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, que van anar a declarar amb l’esperança de tornar i no va ser així.

La campanya del 21-D es va fer amb la idea de poder tornar.

Investit president és molt més fàcil que torni que no pas abans.

Ernest Maragall es preguntava quants presos val un no president.

Amb la investidura no estem fent res que impliqui empresonaments. Em sembla que això no té sentit. Voldria dir que estaríem fent coses il·legals, i no les estem fent.

Si les reformes parlamentàries topen amb la justícia espanyola s’haurà d’aplicar un pla B.

Quan arribi aquest moment, veurem la reacció de l’Estat. Ens costa de predir. Per a nosaltres la reacció de l’Estat no sempre ha sigut previsible. El que no farem és autocensurar-nos per una amenaça de l’Estat per la seva obsessió que el president no continuï sent president. De fet, la determinació del govern espanyol amb la idea que no ho continuï sent ens reforça en la legitimitat del que estem fent.

¿Veu una possibilitat real d’anar a unes eleccions?

Crec que ningú ho vol, entre les forces independentistes. És evident que no es pot descartar res, però no tindria sentit i tampoc estem tan allunyats per acabar en unes eleccions.

¿Creu que el president podria ser restituït des d’un punt de vista més simbòlic que executiu?

No considerem en cap cas que el president Puigdemont hagi de ser un president simbòlic.

Serà executiu.

Ha de ser executiu, legitimat i el president que ha de manar. En cap cas ha de ser una cosa simbòlica.

¿Es pot fer una legislatura des de Brussel·les?

La voluntat no és que sigui des de Brussel·les. Veurem com anem actuant pas a pas. Es pot fer tot des de tot arreu. Ara mateix estem en una legislatura des de Madrid.

¿Manté que la declaració unilateral va ser útil?

Jo no vaig intervenir en aquesta decisió. El que es va fer és agafar el resultat de l’1-O i portar-lo en seu parlamentària. Això ha tingut unes conseqüències devastadores i profundament injustes, tant per a les persones que són a la presó, com per a les que estan pendents de judici o a l’exili. Em sembla il·legítim, il·legal. No té cap raó de ser.

No té cap raó de ser, però és.

És, és. Estem en una deriva autoritària que s’ha de denunciar des de tot arreu. És una espiral de retrocés de drets civils molt bàsics. Amb ERC treballem una proposta de resolució per denunciar-ho.

Aquesta deriva autoritària potser en algun moment seria reconeguda per la justícia a Brussel·les, però trigaria...

Està sent reconeguda per diferents estaments, també des de dins de l’estat espanyol, com Jutges per la Democràcia. És que el que està passant és gravíssim! No és només el Govern. Hi ha centenars de persones que estan perseguides, encausades o investigades per fets que haurien de ser normals el 2018.

¿Espera un canvi de posicionament del govern espanyol?

Això no continuarà sent així durant 20 anys. No sabem si d’aquí tres mesos, un any o dos, però això acabarà implosionant des de dins mateix de l’estat espanyol.

Ha arribat a la política des de l’acadèmia. ¿Es veia en la situació de respondre si podria ser presidenta de la Generalitat?

Gens. Jo venia d’un entorn poc polititzat, però em va semblar una gran oportunitat poder treballar amb Andreu Mas-Colell, a qui intel·lectualment i moralment admiro moltíssim. Era una oportunitat que no podia deixar passar. Arran d’aquesta experiència hi ha hagut una evolució i he tingut quatre càrrecs diferents durant aquests anys a la Generalitat.

Vostè diu que ve d’un entorn poc polititzat. ¿Això és un avantatge o un desavantatge?

JxCat és una mica això. No és important d’on vens sinó que el grup sigui equilibrat. Venim d’entorns diferents, i això és un avantatge.

Se sent sota la lupa?

Aquesta setmana una mica.

Comença a llegir els comentaris habituals quan una dona s’apropa al poder. La sorprenen?

Una mica: et trobes que hi ha gent que pensa com si estiguéssim a mitjans del segle XX i amb una actitud masclista, però també hi ha un munt de gent que diu que no volem ser així. Això és el més important. Ja va passar amb les diputades de la CUP, que van estar sota la lupa d’una manera molt injusta, i passa cada cop que una dona té protagonisme. És així, i és una constatació molt trista.

El masclisme no és qüestió de gènere, probablement.

No. Trencar amb la cultura masclista no és un tema de dones, és un tema de la societat. És una cosa que hem de fer entre tots.

Per què va trencar el carnet del PDECat?

Va ser una decisió personal en un moment puntual. Jo no havia militat mai en un partit polític.

Es va sentir asfixiada?

Crec que la paraula no és asfixiada. Distanciada. No té res a veure amb el que ha passat després de l’octubre ni amb persones en concret.