Elionor opta pel blanc per redimir la monarquia
BarcelonaLa princesa Elionor ha arribat a la majoria d’edat amb una vestimenta conservadora, austera i poc juvenil... però altament simbòlica, que d’això es tracta. I és que aquest aniversari està indefectiblement empeltat del sobrepès d’una institució que, davant de no trobar l’encaix en ple segle XXI, ha de recórrer a la litúrgia i la performativitat. La maquinària per a la supervivència monàrquica està funcionant a tot gas i avui s’ha de reconèixer que ha demostrat estar en plena forma. Elionor se’ns mostra com un àngel redemptor, amb la missió de redimir la monarquia espanyola del seu pecat original. Primer, a través del color blanc que l’allibera de la màcula dels seus ancestres i representa puresa, pulcritud i transparència. El maquillatge sobri, el pentinat senzill que deixa al descobert la cara i l’absència gairebé total de joieria destil·len innocència i l’allunyen del pecat de la cobdícia.
Però, alhora, el vestit sastre –amb unes espatlles semiquadrades i unes solapes contundents– representa la fermesa i la determinació necessàries per renovar la monarquia. La imatge de la princesa està mesurada fins al darrer detall, ja que d’ella depèn el futur de la institució. De fet, el què hem vist avui és la repetició d’una pràctica que totes les monarquies han emprat des d’antany: l’ús de la moda com a eina imprescindible per legitimar i desplegar el poder.
L’armari habitual de la princesa Elionor està poblat de vestits insípids i amb aires cursis. Però no ens enganyem, aquesta vestimenta té una raó de ser: acontentar el destinatari final, que no és altre que el sector conservador i d’edat avançada integrat pels partidaris de la institució. Per això, unida a la seva joventut com a símbol de renovació i continuïtat institucional, hi ha una clara voluntat d’atorgar un aire madur, obedient i assenyat a una noia a la qual, per edat i procés maduratiu, no li correspon. D’aquí provenen els vestits pensats per a dones d’edats més avançades que sol dur, com vestits sastre i espardenyes amb tacons, sovint de marques allunyades de l’escena juvenil.
Pantalons per masculinitzar
De vegades també s’escarrassen per fer-nos saber que algunes peces provenen de marques de confecció o que repeteixen estilisme, per construir la fal·làcia de la monarquia “campechana”, propera i amb cultura de l’estalvi. Amb les sabates de tacó, que porta des dels 15 anys com a ritu de pas a l’adultesa, sembla que la mare de la princesa hagi oblidat el neuroma de Morton que li han causat a ella. Però tot s’hi val per fer créixer Elionor, tant en edat com en alçada, i que a les fotografies familiars mai quedi sobrepassada visualment per la seva germana, com ha succeït avui també. Tot i els aires d’obertura que ens volen transmetre, la cabellera, els vestits amb tall a la cintura i l’absència de pantalons als actes oficials deixen clar que la seva visió de la feminitat està lluny de ser moderna. Avui, però, ha estat l’excepció que confirma la regla i els pantalons encarnen la vella pràctica de masculinitzar les dones per tal que les prenguin seriosament en els entorns professionals.
Malgrat que un sector de la premsa amb to cortesà parli d'“Elionormania” i repeteixi tossudament frases com “la princesa Elionor ha arriscat, encertat i impressionat” o “ambaixadora perfecta de la moda espanyola”, val a dir que la seva moda ni trenca, ni lidera, i difícilment incrementa feligresos entre la joventut, que és a qui vertaderament han de seduir per assegurar-se el futur. Simplement encarna una manera de vestir sense estridències, per allò que la monarquia no es faci notar –qui dia passa any empeny–, i conservadora, ja que, en el fons, tot el que volen és això: conservar la institució.
