El tramvia sobre la teulada de zinc calenta

BarcelonaAmb el tema del tramvia penso en Tennessee Williams. Barcelona és, però, una ciutat amb desig i sense tramvia. Què desitja Barcelona? Ni idea. Ara, que s'inaugura la campanya per a les municipals, he pensat que podria sentir dir alguna cosa sobre això. Però fa dies que han començat a manifestar-se els candidats, i tots parlen igual. No és que diguin el mateix, ni pensin de la mateixa manera, i encara menys que vulguin fer les mateixes coses, és que fan servir el mateix llenguatge. Ja fa anys que cada cop que hi ha un debat he de llegir després els diaris per assabentar-me del que han dit. Sembla que els polítics tinguin por d'expressar-se amb paraules que no siguin de consens, de manera que no es diferencia el que diu cadascú. Fan servir paraules marca blanca. La gent, però, és el que diu. La manera de parlar fa autèntica la gent. No es pot dir la veritat si no es parla amb paraules de veritat. Hi ha un Ikea verbal que estandarditza els discursos.

Igual que en Un tramvia anomenat Desig, a l'edifici de l'Ajuntament (un casalot decadent d'una ciutat que va ser esplendorosa; parlo de Nova Orleans), conviu una parella, dos partits. Els agradaria fer creure que ho porten bé, però sobreviuen amb desencís i necessitat mutus, i mana la rutina. Sobreviure és viure a mitges. Diguem-li a aquesta parella Stella i Kowalski, com a l'obra de teatre. La Stella accepta el Kowalski (compartir votants és com compartir llit), encara que viuria millor sense ell. Fins i tot, li agradaria que marxés. La Stella és una versió refinada del que el Kowalski representa. Té més genealogia la Stella. Prové d'una família més bona. El Kowalski ha vingut del carrer. Té unes altres regles de joc, una altra manera de fer, i fa una mica de por.

De sobte hi arriba la Blanche, que vol exercir de germana gran de la traumatitzada Stella. La Blanche pretén viure en aquesta casa; més que res, perquè ja no té casa enlloc. Així que la Stella ha d'escollir entre la Blanche i el Kowalski. La Blanche té un passat fosc; hi ha una corrupció de família. Això ho sap el Kowalski i l'hi refrega a la Stella. El nostre Kowalski no sent res per la Blanche, però mai ha sabut plantar cara a les seves pretensions. Sembla respecte democràtic, però ¿els aires de superioritat de les velles dames del sud s'ho mereixen?

És ara quan el corpulent Mitch entra en acció. El Mitch és el veritable germà gran de la Stella, però va deixar la família i ha conviscut molts anys amb la superba Blanche en una casa més gran. Sap, tot i això, que en aquesta ocasió no es pot permetre viure amb la Blanche. Si ho fa, mai no podria fer res més sense ella. Així, fa veure que a la vida no li cal ningú. Tots quatre van plorant per les cantonades dient que troben molt a faltar Tennessee Williams, encara que ell ja no s'enrecorda de res, perquè s'ha convertit en un mite, igual que la seva creació, Barcelona.

Avui, però, Barcelona viu a mitges. El tramvia n'és un símbol. Sembla que en tingui dos, l'un cap al nord i l'altre cap al sud, però el resum és que no en té cap. Si més no, a l'obra de teatre hi havia un tramvia que passava.