Pagues més de lloguer que al poble del costat? Consulta el mapa interactiu de l’ARA
Els preus s’han disparat més del 40% en l’última dècada sense que la renda de les famílies els hagi acompanyat
BarcelonaEn els últims dies hem reflexionat amb dades sobre el paper de les energies renovables i també sobre el turisme com a grans debats de país. Però si hi ha un tema d'urgència màxima és l'habitatge. Fa quinze anys, l'explosió de la bombolla immobiliària va provocar una crisi com no s'havia vist mai abans, amb el fenomen dels desnonaments com a principal drama social (més de 60.000 a Catalunya en la darrera dècada, segons dades de l'INE). Les conseqüències de tot allò encara es poden veure avui dia, si bé el problema ha mutat: ara el focus de preocupació no només són els habitatges de propietat sinó, sobretot, els lloguers.
Al mapa podeu consultar, entre d'altres, el preu mitjà dels nous lloguers que es van fer el 2022 als municipis catalans, gràcies al registre que fa l'Incasòl de les fiances que hi dipositen els propietaris. Fa anys que les administracions treballen per incidir a la baixa sobre els preus, especialment en les zones més tensionades del país: és a dir, les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes. La de Barcelona és la que concentra els principals problemes en aquest sentit i, malgrat l'entusiasme amb què l'Ajuntament ha entomat la nova llei d'habitatge impulsada pel govern espanyol, les dades amb què s'arriba fins aquí són molt preocupants.
Des del 2013, el preu mitjà del lloguer a Catalunya s'ha encarit un 43%, amb l'àmbit metropolità de Barcelona enfilant-se gairebé al 50%. Les Terres de l'Ebre i les comarques de Ponent són les que han moderat més aquest creixement, però fins i tot en aquests casos parlem d'un 30%, quan la renda familiar bruta disponible només havia crescut un 11% de mitjana fins al 2020, l'últim any del qual es tenen dades oficials (aleshores el preu del lloguer ja s'havia incrementat un 35%).
"Es pot arribar a dues conclusions. La primera, que falta oferta i per això pugen els preus. La segona, que els grans tenidors controlen els preus i el mercat", diu José Garcia Montalvo, professor d'economia a la UPF i expert en matèria d'habitatge. Segons ell, les administracions han arribat a la primera conclusió i d'aquí la llei –de la qual la Generalitat ja va ser precursora–, tot i que el que caldria seria actuar sobre la base de la segona. "S'han d'obrir mil canals per tenir més oferta. El tracte i retracte per comprar blocs d’habitatges per sota del preu de mercat, la cessió de terrenys en propietat dels militars i, evidentment, la construcció d'habitatge de lloguer", assenyala.
La llei estatal vol rebaixar l'increment dels preus i assenyala als grans tenidors per controlar-los. El problema, opina Montalvo, és que es consideri gran tenidor un propietari de 5 immobles: "És un disbarat". I així, doncs, per què falta oferta a Catalunya (o a l'Estat)? Perquè el model català sempre ha estat el de compra i no pas el del lloguer, per la qual cosa el nombre de pisos que s'hi destinen era insuficient per cobrir la demanda en el moment en què la població va deixar de poder accedir amb facilitat a l'habitatge de compra.
El cas de Barcelona
Un lloguer a la capital catalana costa avui 1.026 euros al mes de mitjana quan fa 10 anys el preu era de 681 euros. S'ha incrementat, doncs, un 50% però, en canvi, la renda dels barcelonins no ha crescut ni un 10% en aquest període. Tot plegat, sense tenir en compte el gap generacional: la població més gran és la que o bé ja ha pagat la hipoteca o li queda poc temps per fer-ho, i la més jove, la que majoritàriament viu de lloguer.
Els preus del lloguer a Barcelona oscil·len entre els 730 euros de mitjana a Nou Barris (+43% respecte el 2013) i els 1.384 del districte de Sarrià Sant-Gervasi (+48%). Ciutat Vella i Sant Martí, tots dos amb més de 1.000 euros mensuals de mitjana, són els que més han vist inflat el preu del lloguer amb pujades superiors al 50% en els darrers 10 anys.
"L'emergència habitacional existeix a Espanya, Alemanya, Grècia, els Estats Units...", recorda García Montalvo, apuntant al problema global que hi ha amb l'habitatge. La crisi, però, es concentra en un nínxol d'aquest mercat: "Ni en les persones que ja tenen l'habitatge pagat, ni els que tenen un lloguer social, ni tan sols en les hipoteques, tot i que ara hagin pujat les variables. L'únic lloc que concentra tots els problemes és el del lloguer a preu de mercat i això significa el 16% de la població". A Alemanya i Àustria, en canvi, gairebé la meitat de la població viu de lloguer i, a França, el percentatge és pròxim al 40%, segons dades d'Eurostat.
L'últim informe del Banc d'Espanya assegura que gairebé la meitat dels llogaters està en risc de pobresa i que més del 40% destina més del 40% de la seva renda a pagar l'habitatge. "El lloguer a preu de mercat a les grans ciutats. Aquí hi ha el problema", insisteix a dir García Montalvo.
El rànquing municipal
Sigui com sigui, hi ha ciutats que són més cares que Barcelona, tant en el preu del lloguer com de compra. Pel que fa al lloguer, almenys n'hi ha 16 de més cares, començant per Sant Vicenç de Montalt (1.490 euros al mes), Cabrils (1.444) i Cabrera de Mar (1.291), tots tres municipis al Maresme. Pel que fa a la compra-venda, els municipis més cars de Catalunya van ser el 2022 Cabrils (637.000 euros) i Alella (560.000), al Maresme, i Matadepera (510.000), al Vallès Occidental.
Al gràfic anterior podeu trobar també els municipis amb els lloguers més barats de Catalunya, d'entre els que hi ha dades disponibles, com Badia (282 euros), al Vallès Occidental, o els que tenen el preu de compra més baix, com la Sénia, al Montsià (51.200 euros). I quan la comparació es fa entre autonomies, Madrid, el País Valencià i Catalunya són les que en surten pitjor parades, amb increments superiors al 50% en l'índex de preus de l'habitatge de l'INE, quan la mitjana espanyola se situa al voltant del 42%.
Controlar per llei l'increment del preu dels lloguers i ampliar l'oferta disponible com a solucions fins que no es resolgui el problema principal: l'increment salarial que no acaba d'arribar mai.