Perdre és de pobres

BarcelonaHi ha molta gent que demana pizza la nit de les eleccions perquè els resultats es mostren amb forma de pizza. La ment humana és molt matemàtica. Ara s'ha posat de moda llegir el neurocientífic cognitiu Anil Seth, que és a Steven Pinker allò que el favor de les masses és a Ciutadans. Així mateix, es podrien acompanyar els resultats electorals amb una capsa de formatgets, però com que totes les porcions tenen la mateixa mida no fa tanta gràcia.

Cap hospital del món disposa de tants analistes com els programes especials de les nits electorals. Un analista polític, però, no ho és tota l'estona. Es tracta d'un treball més com el pastís del dia de la mona, que es fa molt per encàrrec. Per ser analista polític és molt recomanable anar al perruquer el mateix vespre. Amb el costum, la gent ja no es preocupa de sortir endreçada per la tele. La culpa és del turisme, ja que, com que avui tot són botigues de grans marques de roba, han desaparegut les sastreries de barri. I la gent opina sobre com es vesteix, de manera que hi ha opinions de barreja, de màniga curta, a la mida...

Un analista de les nits electorals ha de comparar el que deien les enquestes amb el que li agradaria que passés, i buscar la manera de justificar tot el que està passant. El millor d'aquests programes especials és quan surten a baix de la pantalla els noms de tots els pobles de Catalunya, amb els vots. Tothom espera que aparegui el seu, i quan el veu es posa molt content, ja que es tracta d'una de les escasses ocasions en què la tele no parla dels veïns per dir una cosa dolenta. Com que al poble d'un sempre guanyen els mateixos, s'acostuma a prestar molta atenció als resultats d'altres llocs també coneguts. Passa el mateix amb el temps meteorològic. Una nit electoral no deixa de ser un repàs del clima democràtic. Aquí, el canvi climàtic es diu canvi de paradigma, i la sequera equival a l'abstenció.

Quan els resultats ja són força definitius, arriba la connexió amb els portaveus dels partits. Tots han guanyat. Perdre és de pobres. Antigament molts famosos, sobretot de l'àmbit cultural, acudien a les seus de seguiment dels partits afins. Hi havia dues categories de visitants: els qui eren del partit i els qui hi anaven per fer-se veure. Al famós, encara que no el conegui ningú, se'l reconeix perquè només saluda els dirigents (a ser possible, molt visiblement). Avui, però, ja no hi ha cap famós que vagi a aquest tipus d'actes perquè, més aviat, té por que el reconeguin. D'ençà que tothom té mòbil, la rosca es fa còmodament a les xarxes i els favors es demanen per WhatsApp.

Fetes les declaracions oficials, els líders són reclamats pels periodistes de cada mitjà perquè diguin el mateix fora de la tarima, com si fossin el guanyador del premi Planeta. El resum també és el mateix. El més semblant a un corresponsal de guerra és l'enviat pel programa a la seu d'un partit que s'ha clavat una bona trompada. Quina angoixa, veure el periodista amb el micro a la mà somrient en un lloc on no hi ha ningú. En política sempre passa el mateix: passades les eleccions, mai no hi ha ningú.