L’esquerra superillitzada

BarcelonaLa mandra d’inici de campanya endormisca l’entusiasme i no queda clar si plou o fa sol: és l’hora del vermut i els comuns juguen a casa per començar a greixar la maquinària. La Plaça Major de Nou Barris és un lloc contradictori: l’antic manicomi de la Santa Creu que avui acull la seu del districte i la biblioteca és un equipament preciós del segle XIX que et promet que la modernitat anirà bé, mentre que els blocs de pisos impersonals que envolten el Parc Central sense ordre ni concert són una distopia desarollista resumida en el verd infame dels tendals. Nou Barris és un espai més lluitat que planificat, cosa que, naturalment, és l’orgull de classe del veïnat.

És un dualisme que rima amb el dels comuns en tant que partit i que es podrà veure en tots els seus actes electorals. A les primeres files, desenes de jubilats amb moreno arrugat d’haver treballat de sol a sol esperen asseguts amb disciplina, mentre que, a mesura que t’allunyes de l’escenari, les vambes Quechua es tornen Nike i les gorres deixen d’obeir criteris funcionals per esdevenir inconfusiblement estètiques. Una juxtaposició entre sindicalistes i graduats en coses culturals es repeteix entre el públic i entre els voluntaris per oferir uns contrastos de vestuari impensables en un míting de dretes. Una militant que busca apoderats s’acosta a tres joves i els pregunta si són dels comuns i ells riuen pel fet que se’ls vegi la ideologia d’una hora lluny. Dit això, el fil musical (Bad Gyal, Metronomy, Daft Punk) em fa sospitar que el sector modernet s’imposa entre els quadres del partit, i les samarretes i totebags amb “La culpa de todo la tiene Ada Colau”, sense versió en català, m’ho acaben de confirmar. Els comuns han aconseguit que l’esquerra guai i la veterana s’uneixin sota un mateix amor a l’alcaldessa.

Encara que hagi vingut Yolanda Díaz, les enquestes van bé i ningú té ganes d’impostar les emocions. Això ho fa tot més calmat i genuí, i ajuda a prendre la temperatura de les coses, que és més constructiva que a la contra. Constructiva en un sentit literal: la primera aclamació que m’agafa per sorpresa i que de seguida veig que no és casualitat és la que rep Janet Sanz quan es presenta com a “regidora”, pausa dramàtica, “d’urbanisme”, aplaudiments. Els comuns estan orgullosos de les obres que han fet a la ciutat i els seus votants s’han identificat amb els canvis urbanístics amb una militància proporcional a l’odi dels detractors. Potser no només els votants: a les paradetes reparteixen etiquetes “Jo / símbol del cor / superilles”, i m’adono que me n’havia endut un parell sense tenir clar el grau d’ironia periodística.

Díaz i Colau repetiran diverses vegades que cal parar els peus a la dreta tant a Espanya com a Barcelona, però la gent ni està enfadada ni té por. No hi ha mal humor, urgència, ni punys enlaire. No hi ha “tic-tac”. Els pics de l’aplaudímetre arriben quan s'esmenten les obres de la Meridiana o la cobertura de la ronda. La reforma laboral arrossega menys crits que la reforma de la Plaça Sóller, a cinc minuts d’on ens trobem, que, sota el mandat de Colau, s’ha maquillat amb la barreja de zones verdes hípergeomètriques i mobiliari urbà minimalista característica dels comuns. És una campanya amable, indolora i postrevolucionària, com una superilla.