L'empat entre Trias i Collboni és l'arma secreta de Colau

BarcelonaEn política és molt difícil que hi hagi una batalla a tres o quatre, com es plantejava a Barcelona a principis d'any, perquè el més habitual és que la cosa es vagi decantant fins que només quedin dos candidats amb possibilitats. És el que va passar per exemple el 2019, quan Collboni es va despenjar a l'últim moment i el duel va ser Colau-Maragall, i també el 2015, quan qui es va quedar enrere va ser Alfred Bosch i la photo finish va ser entre Colau i Trias. Ara és cert que Maragall ha quedat despenjat, però tant Trias com Collboni no, de manera que les eleccions no són un cara a cara, sinó un triangle. I és precisament aquest equilibri entre l'exalcalde (Trias) i l'extinent d'alcaldia (Collboni) l'arma secreta amb què compta Colau per imposar-se i donar la campanada.

Com és possible que amb el rebuig que genera l'alcaldessa i (en menor mesura) les seves polítiques, estigui en condicions de guanyar? Una primera resposta òbvia és que cap dels candidats que es postulen com a alternativa ha aconseguit congregar al seu voltant el consens necessari per concentrar el vot útil anti-Colau. I això és així perquè quan s'aprofundeix una mica en la lectura de les dades de l'enquesta es veu que aquest anticolauisme, tot i ser majoritari, és també molt divers. Per exemple, en el cas dels votants de Trias l'aversió és tant a la figura de l'alcaldessa com a les seves polítiques. Aquí no hi ha matisos. Els votants de Junts estan en contra de gairebé tot el que ha fet el govern Colau-Collboni, de manera que reclamen una esmena a la totalitat. En aquest aspecte s'assemblen molt als de la quàdruple dreta barcelonina que representa el PP, Vox, Valents i Cs. Només hi ha una distinció. Els electors taronges són els únics que detesten més Maragall que la mateixa Colau.

En canvi, entre els votants socialistes l'aversió no és tant a les polítiques com a la figura mateixa de Colau. Seria interessant indagar quin és l'origen d'aquest rebuig personal, de pell, entre un electorat que possiblement en algun moment havia fet costat als comuns, per exemple a les generals del 2015 i 2016. Per tant, aquests votants el que reclamen és un canvi de lideratge a l'Ajuntament, i no tant de polítiques. Volen veure algú dels seus com a alcalde, però no els importaria tornar a pactar amb els comuns (amb el benentès que Colau ja no hi seria, això sí).

El problema de Maragall

És aquesta polarització al voltant de la figura de Colau el que explica en part la fuita de vots que Maragall ha patit des que Trias va remoure el taulell. Els electors d'ERC estan molt dividits: n'hi ha que són molt anticolauistes i n'hi ha a qui no els importaria governar amb l'actual alcaldessa. Els primers han protagonitzat una autèntica estampida cap a Trias (un 21% dels que van votar Maragall el 2019 optaran per la papereta de Junts segons l'enquesta). La notícia positiva per a ERC és que no es detecta una fuita de vots important cap a Colau, de manera que encara estan en disposició de situar-se com la força clau per decantar la balança.

En realitat, Colau no està creixent ni baixant respecte al 2019, està igual, i aquest és el seu mèrit principal. De fet, si mirem les dades de l'enquesta del gener, on tenia una fidelització baixa, veiem com està recuperant votants que li havien marxat cap al PSC i ERC, cosa que explica la pujada del 16,3% de llavors al 20,5% actual. Ara imaginem que els comuns haguessin arribat a la conclusió fa temps que aquest 20,5% és el seu sostre, i que, per tant, qualsevol estratègia electoral passava per impedir que cap altre contrincant arribés a aquest resultat. I en alguna reunió un spin doctor hagués dit: "Necessitem crear un fort corrent anti-Colau però que es reparteixi en diferents candidatures i no en una de sola. Aquesta és l'única manera que tenim de guanyar. Li hem de buscar un contrincant a Collboni que sigui més anti-Colau que ell". Evidentment, això no va anar així perquè la política sempre és més prosaica. Però ¿oi quedaria bé en una sèrie?