"Fuck 22@" i altres bandes de punk rock

BarcelonaPlou al Poblenou i la pluja cau sobre la barreja de gentrificació ferotge i història obrera que defineix el barri on es va sentir per primer cop la paraula superilla. No passa res, perquè Can Felipa, una antiga fàbrica reconvertida en centre cívic en la qual Carles Riera ens informa que va treballar Durruti, està preparada per acollir l’acte final de la campanya a Barcelona de la CUP a l’auditori del quart pis. La pèrdua d’aire lliure em fa adonar que el punt de fuga dels mítings que he vist fins ara és la vaga possibilitat d’atrapar algun passavolant políticament indecís amb l’ajuda dels altaveus. La sala és plena a vessar de gent que quan tu crides “Visca la terra!”, ells responen “Lliure!”.

No hi ha prou cadires per a la gentada i és de molt llarg l’acte en què la gent es coneixen més entre ells i l’únic en què no sento cap altra llengua que el català. El dress code majoritari, David Fernàndez sempre al cor, és la samarreta reivindicativa: “Fuck 22@“, bandes de punk rock basc amb moltes consonants, “Sota les llambordes hi ha llibres” i grups d’alliberament per a totes les coses que calgui alliberar de l’hemisferi sud. Boníssima proporció d’avis i joves, i en comptes de menjar i marxandatge s’hi reparteixen publicacions independents de grupuscles a l’esquerra de l’esquerra. Parlo amb una jove alemanya que, naturalment, pertany a un grup estudiantil internacional anomenat “Esquerra Revolucionària”, li pregunto què vota al seu país, em diu que Die Linke, li dic si no s’han tornat massa centristes últimament, em diu que tinc raó, li dic si no hi ha alternatives més radicals, i em diu que sí, però que no els votaria mai perquè no tenen possibilitats d’influir en coalicions de govern i a sobre són estalinistes, i ja no dic res més per no aixafar-li la guitarra.

Pujaran més de deu membres de la candidatura a parlar, i no seran parlaments breus, però no hi ha cap punt de comparació entre el fervor de proximitat dels militants cupaires i la resta de partits que he vist durant aquesta campanya. Fins i tot els que cobren sous de diputat sembla que s’ho creuen. La que en té menys ganes és Eulàlia Reguant, avui lluny de la seva imitació del Polònia, i el que ho fa millor és Xavier Pellicer, que parla de desnonaments i te’l pots imaginar aturant-ne un. Basha Changue és un colofó curiós: després d’animadors molt més elèctrics i punys molt més alçats, la número u és una candidata inesperadament calmada i irònica, menys moralista a la tarima que la imatge que ha construït per via de tuits i entrevistes que esperen del lector que conegui el concepte interseccionalitat.

De totes les crides, la que més em sorprèn per la proporció originalitat / aplaudiments rebuts és “No governarem per a tothom”. L’anticapitalisme encén molta més passió que l’antiracisme i l’antifeixisme. No és casualitat l’acumulació de prefixos anti-. La gràcia natural dels cupaires és indeslligable de la grisor de la resta de partits i d’un historial més definit per les coses a què han dit que no que per les coses a què han dit que sí. Adriana Llena, joveníssima número tres i, segons el seu perfil de Twitter, “optimista de la voluntat”, diu que la resta d’esquerres havien promès revolucions i ara prometen “gestió”. Pronuncia la paraula de manera anticlimàtica, després d’uns punts suspensius. Esperava moltes coses com a cronista en aquestes municipals, però sentir el públic cridant i xiulant contra el concepte de gestió ha estat de les meves preferides.