Filla de Pedralbes, no!

BarcelonaHores abans de l’acte central de Barcelona en Comú a la plaça de Catalunya, passejo entre coloms, turistes, arreplegats (preciosa paraula) i passavolants. Com que vaig amb la motxilla d’anar d’excursió i bado, un home se m’acosta i em dona una targeta. Hi diu: “Compro tu móvil gama alta. Pago en mano al mejor precio del mercado”. I un número, el 657518632, per si per aquelles casualitats tens un mòbil de gamma alta, o dos, o sis.

A la carpa, de color vermell, comencen a provar el so i un estol de coloms aixeca el vol. “Filla del Guinardó, alcaldessa de Barcelona”, fa la rumba. Totes les rumbes dels diversos candidats parlen de barris, però, esclar, de segons quins. “Filla de Pedralbes” no quedaria de la mateixa manera (excepte, potser, si la rumba la fes l’Eva Parera). “Ei, sí, ei, sí, un, dos, tres!”, diu un noi, en català, des de l’escenari. I penso que, de tots els mítings que he anat a sentir, que són diversos, aquest potser és el que sona més net. Consignem-ho. L’empresa sonoritzadora és Black Audio. Però hi ha més gent que treballa. Els generadors, per exemple, són de Kiloenergia.com, i els “serveis especialitzats”, sigui el que sigui això, són de “Noroeste”. Se m’acosta un xicot. “Estàs fent una inspecció tècnica?”, em pregunta. “No, no. Vinc en acte de servei”, contesto jo. I riu, perquè ja ho sabia. Era una broma. “Avui vindran molts companys”, em diu. “I avui entreguem els apoderats a tothom”. Els apoderats són els papers, entenc, per fer d’apoderat.

“Puta Colau”, mastega un senyor que passava per allà. I al darrere, dos senyors més, retransmeten: “Està dient que puta Colau”.  Al recinte, tot de gent treballa posant plàstic d’aquest de perimetrar, que es fa servir per als rodatges de pel·lícules i per als assassinats. “Te lo tenso?”, pregunta una noia. “Pues esta columna va a ser solo para activistas, no? Pues sacas y pones sillas”, diu una altra.

“Puc passar?”, li pregunto a una de les noies que ho organitzen. Tot i que l’espai no està tancat, hi ha cadires. “No ho sé. He de demanar permís”, em contesta. En realitat si no ho hagués preguntat no m’hauria dit res. Se’n va, consulta, torna. “Què volies?”, em demana. “Veure els rumbers”, dic jo. “És que encara és d’hora i la de premsa no ha vingut, no pots passar”. Ve al rescat una altra organitzadora, que comprèn, potser, que no han estat, per excés de zel, massa inclusius i tolerants amb la meva persona. “Et puc ajudar?” Des de l’escenari, el cantant li diu al tècnic: “Pots treure’m el bum-bum?”. L’altra organitzadora m’explica que és el seu primer dia com a voluntària. “Vinc de l’esquerra de l’Eixample. Vols un díptic?”, em diu. Un noi que és amb ella em diu, amb accent cubà: “¡El domingo todos a votar!”

Em miro el paper que m’ha donat. A un cantó hi diu que Barcelona “impulsa serveis pioners com dentista, psicòleg i òptica públics”. Escrit així sembla com si el dentista i el psicòleg fossin homes i l’òptica una dona. “Per primera vegada la pensió mitjana de les dones supera els 1.000 euros”, i això em fa pensar si vol dir que la dels homes no puja, si ja havia pujat o si apugen pensions selectivament per raó de sexe. Giro el full i m’ho trobo. “Vota una Barcelona progresista”, hi diu. Amb una sola essa. Progresista. Costa de dir. Potser després del dentista i del psicòleg cal reforçar el servei d’òptica i afegir-hi el de lingüista. Em quedo una estona al míting, que m’han dit que hi haurà el Nacho Vegas, a qui no puc admirar més.