Ernest Maragall i Yoko Ono un dilluns qualsevol al Poble-sec
BarcelonaEl meu primer contacte amb la campanya d’ERC per Barcelona va ser a la sortida del Mercat del Ninot: em van regalar una tote bag de la qual no recordo l’eslògan sencer, però segur que incloïa les paraules barri i mercat. I quan Ernest Maragall arriba a la plaça de Navas del Poble-sec, la paradeta del partit desprèn molta energia de mercat de barri: la majoria de militants passen la seixantena i darrere el taulell es veuen carros de la compra d’aquell polièster lletjot i llampant que han transportat el berenar que s’ofereix als passavolants amb l’esperança d’influir en el vot per via de l’estómac. És un berenar insuperable en termes de proximitat: pa de pessic, coca de fruita confitada i preses de xocolata. Asseguts a les primeres files i xerrant amb els càrrecs del partit hi ha força pakistanesos, la comunitat de nouvinguts més nombrosa del barri, i de cop em posseeix l’esperit de Quim Monzó i inverteixo un minut especulant sobre si els croissants salats que completen l’oferta són halal i quines derivades electorals i religioses podria tenir un malentès alimentari.
El mercat de barri és la metàfora que millor resumeix la campanya d’Esquerra a Barcelona, una síntesi entre esperit comerciant, rutines assossegades i catalanor de baixa intensitat. Hi ha partits que llancen proclames per abolir el capitalisme, aturar el canvi climàtic o parar els peus al comunisme, i fa uns anys n’hi havia que cridaven "Tots a l’aeroport". De l’acte d’avui, la proposta més concreta que puc recordar és “incrementar l’enllumenat”, i la més ambiciosa “posar les persones al centre”. Més que una visió de ciutat, els republicans volen transmetre que s’hi esforçaran una mica més que els altres i que són una mica més bones persones.
La fórmula de Maragall és “Seré un alcalde amb vosaltres”, i se l’aplaudeix quan diu que, si es fa amb la vara, es compromet a assistir a un ple del districte al mes. Suposo que l’implícit és que Colau, Trias i Collboni formen part d’una elit pèrfidament distanciada de la gent normal, no com Maragall, que, segons informa un fullet de propaganda: “El seu plat preferit és la truita a la francesa amb pa amb tomàquet”.
És dilluns al vespre i no es pot culpar ningú de la sensació de tràmit. Desfilen Pere Aragonès, Carles Campuzano i Dolors Bassa, però em sento incapaç de trobar cap proposta prou estimulant per prendre’n nota. Critiquen Colau i la sociovergència, però tampoc gaire. Es diu que cal un canvi, però mai es diu què canviarà. Dolors Bassa recorda que “després de 1.221 dies a la presó puc dir el que em sembli”, però no acaba de dir res especialment incendiari. Els temes de proximitat del Poble-sec no encenen passions, i Maragall vol parlar del passeig de la Zona Franca, que segons Google Maps és a 41 minuts caminant.
Una altra samarreta
La persona amb més empenta és Rosa Suriñach, número set a la llista, que duu una samarreta que respon a la dels comuns: “La culpa de todo la tiene Yoko Ono,” amb el “Yoko Ono” guixat i substituït per “Ada Colau”; i que la gent d’Esquerra ha versionat tatxant “Ada Colau” i rematant amb “La Gene”. Podríem discutir si hi ha una campanya contra la Generalitat tan agressiva com la que hi ha contra Colau, però costa molt explicar què hi pinta Ernest Maragall en l’equació de segon grau que proposa la samarreta del seu propi partit.