Les eleccions municipals posen a prova els lideratges a Catalunya

BarcelonaLes eleccions municipals del 28 de maig no decidiran només els alcaldes de pobles i ciutats sinó que impactaran en els diferents lideratges i projectes polítics que es disputen l’hegemonia. El cas més clar és el d’Ada Colau, que si perd l’alcaldia de Barcelona deixarà els comuns sense la seva principal bandera. Però també se la juguen, en major o menor mesura, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, que afronta la seva primera prova a les urnes, el cap de l’oposició, Salvador Illa, i també Jordi Turull, que han apostat fort per Barcelona.

El 21 de maig, en plena campanya electoral, el president Pere Aragonès bufarà les espelmes dels seus dos primers anys en el càrrec. Dos anys durant els quals Catalunya no ha tingut cap cita amb les urnes i, per tant, les eleccions municipals seran el primer examen seriós a la feina del Govern. Si ERC en surt reforçada, Aragonès serà qui en podrà recollir més fruits i tornar a exhibir un dels discursos que més li agrada: que ell és un president sòlid que esgotarà el seu mandat. L’últim que va aconseguir-ho queda ja lluny: José Montilla (2006-2010). Si Esquerra surt debilitada del 28-M, se li complicarà una mica més una legislatura que ja no està sent gens fàcil, sobretot des que va trencar amb Junts i governa amb el suport de només 33 dels 135 diputats del Parlament. Ara mateix el president ja ha d’escoltar sovint que el seu és un govern dèbil sense majoria. Però Aragonès no només tindrà un examen de portes enfora de cara a la ciutadania, sinó que també s’examinarà de portes endins de cara els militants d’ERC. Les municipals seran les primeres eleccions des que va entregar el poder orgànic del partit a Oriol Junqueras per poder centrar-se en la presidència de la Generalitat. Una bicefàlia de poder que ha funcionat, però que no ha estat exempta de tensions. Per exemple quan Aragonès va decidir pactar els pressupostos amb el PSC, un pacte que no tothom veia clar. Si ERC venç, ningú voldrà revisar les decisions del passat. Si no ho fa, potser hi ha qui tingui la temptació de voler-ho fer.

La bona estrella de Salvador Illa es tornarà a posar a prova en aquestes municipals. ¿La trajectòria ascendent que el va empènyer a la primera posició al Parlament serà prou per fer-li guanyar Barcelona? ¿Aconseguirà l’objectiu que s’ha marcat de convertir el PSC en la primera força de Catalunya en nombre de vots, encara que ERC pugui tenir més regidors? Després de la victòria insuficient que va obtenir el 14-F, fa dos anys que es prepara per fer el salt definitiu a la Generalitat. Els ànims a les files socialistes estan alts i es respira l’optimisme. ¿Amb l’estratègia que ha traçat des del Parlament, el seu primer secretari va pel bon camí? Aquests comicis seran la prova del nou. Illa considera les municipals un primer pas per a les autonòmiques i la clau de volta d’un “canvi de cicle” polític. Ha treballat per polir la marca –el PSC– amb una estratègia que entronca, segons diverses fonts, directament amb la seva personalitat. La combinació d’una oposició dura al Parlament amb la mà estesa als pactes: ha acordat els pressupostos amb el Govern i recentment ha consensuat amb Junts i ERC la llei de la sequera. “Té un perfil molt institucional”, assenyala una veu. Una aposta fins ara indiscutida internament, igual que el seu ascendent al partit. Les municipals el posaran a prova a les urnes.  Barcelona és una plaça primordial per al PSC: implica recuperar l’alcaldia que van perdre el 2011 i que abans havien ocupat 32 anys. Illa va avalar directament Jaume Collboni: tots dos noten en aquest repte l’atenta mirada del president Pedro Sánchez. El primer secretari acompanyarà fins a la darrera milla un candidat la tria del qual porta la seva signatura.

Ada Colau afronta per segona vegada el match ball de la reelecció després que el 2019 salvés la pilota a l’últim segon gràcies a una pirueta que la nit electoral, quan va plorar al veure’s superada per Ernest Maragall per només 5.000 vots, semblava impossible: gràcies al suport de Manuel Valls. Quatre anys després aquella maniobra no sembla haver-li passat factura i està en disposició de disputar la victòria. Passi el que passi, però, ningú li podrà discutir a Colau el seu lideratge en l’àmbit dels comuns després de vuit anys a l’alcaldia. Ara bé, si és desbancada del càrrec, els comuns perdran la seva principal bandera política i palanca de poder, de manera que el projecte en si quedarà tocat. Llavors caldrà veure com s’afronta la nova etapa. És difícil que Colau es quedi a fer oposició, per tant, una possibilitat real seria que fes el pas per presentar-se a les generals del desembre amb la perspectiva de poder ser una de les peces importants d’un eventual govern d’esquerres. S’hauria de veure llavors si Colau pot mantenir el lideratge de l’espai des de Madrid i si s’obre el debat sobre qui hauria de ser el pròxim candidat a l’alcaldia de Barcelona, que continua sent la base del projecte polític dels comuns. En cas de victòria, i encara més de revalidar l’alcaldia, el lideratge de Colau als comuns continuaria tan inqüestionable com fins ara. De tota manera, sí que s’obriria el debat sobre si fa el pas a Madrid igualment deixant un relleu a Barcelona o si esgota el mandat. En tot cas, més que el seu lideratge, el 28-M el que està en joc és el seu futur personal.

Encara no fa un any que Jordi Turull va assumir la secretaria general de Junts, però des de llavors ha plogut molt a la formació. La militància va decidir sortir del Govern l’octubre del 2022 pel desacord amb ERC, i la presidenta del partit, Laura Borràs, ha estat condemnada per prevaricació i falsedat documental per la causa de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). En aquest context, l’obsessió de Jordi Turull ha estat centrar-se en les municipals i intentar guanyar poder institucional un cop JxCat ja no governa la Generalitat. És per això que no ha volgut “soroll” ni debats interns abans del 28-M per evitar interferències en la campanya dels alcaldables, bona part dels quals no estaven d’acord en abandonar l’executiu. De fet, després de la condemna de Borràs, Turull va demanar als detractors de la presidenta del Parlament suspesa que mantinguessin la pau interna, almenys fins després de les municipals. És per això que amb el 28-M Turull s’hi juga també el seu lideratge: en funció de com vagi, en sortirà reforçat o quedarà tocat, ja que el seu entorn de confiança és qui ha portat la responsabilitat municipal. En aquest punt, Barcelona jugarà un paper simbòlic: si Xavier Trias guanyés l’alcaldia seria un revulsiu per a Junts, i més si també mantingués Girona amb Gemma Geis i bona part dels municipis que ara governa. El balanç també tindrà efectes interns: si és positiu, el sector més institucional del partit se sentirà fort per forçar Borràs a fer un pas al costat també al partit; ara bé, si és negatiu, serà el borrassisme –que és crític amb el discurs de Trias i no ha tingut la responsabilitat directa de les municipals– qui ho aprofitarà per recuperar terreny dins la formació després de la retirada de l’escó a la seva líder.

Després de la patacada de fa quatre anys, els anticapitalistes confien arrabassar als republicans els vots que els van prendre el 2019 atraient els desencantats per la paràlisi del Procés i l’etapa de diàleg amb l’Estat. El gran objectiu és tornar a obtenir regidors a Barcelona, amb la diputada Basha Changue com a candidata, i, sobretot, disputar l’alcaldia de Girona a Gemma Geis. També confien recuperar la Paeria. A Tarragona, una altra de les places prioritàries on els cupaires arrenquen la campanya, volen capitalitzar l’oposició al Hard Rock per augmentar els dos regidors. Retenir l’alcaldia a Berga, on tanquen la campanya, és l’altre objectiu.

Aprofitant que Cs perd un llençol a cada bugada, el PP confia redreçar el rumb després de tocar fons fa quatre anys, quan es va quedar amb només 67 regidors dels 214 i 473 que tenia el 2015 i el 2011. Els populars tenen les esperances posades a Badalona i Castelldefels, on esperen que els pactes postelectorals no els deixin un cop més sense l’alcaldia. A Barcelona, amb un home ja de partit com Daniel Sirera al capdavant, els conservadors esperen concentrar el vot espanyolista i passar de la irrellevància a ser determinants en la tria de l’alcalde. També volen fer créixer els dos regidors de Tarragona i Lleida i tornar a Girona.

El partit: en descomposició a tot l’Estat. El grup municipal: del tot esmicolat. La candidata: Anna Grau, l’última esperança de Ciutadans a Barcelona. El risc de desaparició no dona treva al partit taronja, sumit en una caiguda lliure sense gaires matisos. Fa quatre anys, amb el fitxatge estrella de Manuel Valls, competien per l’alcaldia, encara que aquest objectiu es va anar desfent fins i tot abans de la campanya. Ara aspiren a mantenir un peu a la institució i es conformarien amb alguns regidors a Catalunya. Fonts taronges esperen aconseguir-ho en llocs com l’Hospitalet, amb Miguel García, i Santa Coloma de Gramenet, amb Dimas Gragera.

Vox no disposa de caps de llista destacats en aquestes municipals. Ni tan sols a Barcelona, on compten amb un candidat el nom del qual es vistós, però desconegut: Gonzalo de Oro-Pulido, empresari i banquer. Tal com ja van fer a les catalanes, el principal valor del partit d’extrema dreta a les urnes és la seva marca. El terreny local, on sovint tenen problemes per omplir les llistes, no és el seu fort, i a les eleccions del 2019 només van aconseguir entrar amb tres regidors a Salt. Per tant, el punt de partida és baix. Si aconsegueixen tenir representació en algunes ciutats importants significarà per la formació un bon preludi de cara a les generals.