Eleccions municipals

Els debats televisius

Els candidats vistos a través de la pantalla al debat de Betevé.
2 min

BarcelonaLa culpa la tenen els americans, concretament John Fitzgerald Kennedy i Richard Nixon. Ja no hi són, però els debats electorals televisats no tan sols es mantenen, sinó que cada any n'hi ha més. I amb més participants. Són corals, però no polifònics. Ara per ara, no hi ha cap cadena de televisió que no vulgui emetre el seu debat amb candidats. La rellevància que tenen varia en funció de la importància de la cadena. La democràcia també té el seu classisme.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Fa molt temps que, a la televisió, van deixar de fer entrevistes llargues (d'una hora, com es feien abans), amb artistes, escriptors, savis... Els directius de les cadenes consideren que actualment no hi ha espectadors que aguantin mirant tanta estona el mateix. Caldria aclarir què s'entén pel mateix. Perquè una persona que sap parlar no diu el mateix cada cinc minuts encara que tingui la mateixa cara, si fa no fa, tota l'estona. Hi ha gent que canvia molt d'aspecte, també és cert, però això no passa en una hora sense ajuda de cirurgia plàstica. Abans canviar-se les faccions era una cosa de delinqüents, ho va provar fins i tot el Dioni; avui ho fan sobretot els famosos i molts afeccionats. En aquest tema, el més típic del polític és un empelt capil·lar.

Als debats televisius, els candidats electorals acostumen a parlar drets. No és que tinguin pressa per anar-se'n, sinó que han canviat la taula per la tribuna. El debat pel discurs. A més, tanta gent al voltant d'una taula feia la impressió de trobar-se al Sant Sopar. La política catalana és un lloc on, de tant en tant, sempre hi ha algú que s'enrecorda de les trenta monedes.

Un polític dret resulta més proactiu, fins i tot sembla que vagi per feina. De seguida, però, constatem que el més notable que fa és treure un foli pintat amb un gràfic o unes dades que no es distingeixen. Un polític que participa en un debat no és ningú si no treu una fotocòpia del que sigui. Vol donar a entendre que ho fa per reforçar el que diu. Però els arguments i les idees es demostren parlant. Avui ningú creu en el valor de la paraula, en la capacitat de la paraula per manifestar una convicció, una visió autèntica del món. I per això ens volen convèncer que una imatge (una fulla davant la càmera) val més que mil paraules. S'ha oblidat que la persuasió és una virtut verbal. Al contrari, s'imposa el verb sense virtut.

Els polítics populistes

Això obre camí als polítics populistes, els quals fan veure que parlen amb conviccions, que es dirigeixen directament al cor de la gent. A diferència d'un polític populista, un polític que creu en la política parla des de dintre de si mateix. Més que parlar, pensa en veu alta. El populista parla cap enfora, només vol que el sentin, però no escolta allò que diu. Tampoc té gaire importància, perquè podria haver dit tot el contrari sense cap problema.

Molt més llargs que els programes culturals, els debats polítics duren tant com els concursos musicals, ja que, en última instància, tenen la mateixa funció: designar el guanyador de la nit. Però un debat d'idees no es fa per guanyar-lo, sinó per explicar-se cadascú.

stats