Ciutadans, del bressol a la sepultura

BarcelonaHan passat gairebé disset anys des d’aquell calorós cap de setmana del 8 i el 9 de juliol del 2006, a l’Hotel Campus de Bellaterra, on una assemblea caòtica fundà Ciutadans-Partit de la Ciutadania –aquest en va ser el primer nom– i n’investí president un jove advocat de 28 anys per l’única raó que es deia Albert Rivera i que la informàtica el posà alfabèticament el primer de la llista de quinze membres de la flamant executiva. Si, en el moment final del congrés, algú hagués dit que aquell partit arribaria a tenir 4,1 milions de vots i 57 diputats al Congrés, tots els que hi érem l’hauríem pres per boig.

Malgrat el suport econòmic inicial de l’industrial de la rellotgeria Miguel Rodríguez Domínguez i l’entusiasme amb què l’acollí el periodisme espanyolista madrileny, els començaments del nou partit van ser convulsos, i les ambicions modestes. No és exacte dir que Ciutadans creà la tensió lingüística a Catalunya: Aleix Vidal-Quadras la conreava amb insídia des del 1991, i la cèlebre portada de l’Abc ("Igual que Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña") portava data del setembre del 1993. És cert que els de Rivera convertiren la qüestió de les llengües en el monotema, que l’embolcallaren amb una retòrica pseudoprogressista i “il·lustrada” impossible en boca del PP i que –sobretot– el debat del nou Estatut havia agitat unes aigües identitàries molt encalmades durant el quart de segle anterior.

Els tres diputats elegits pels pèls la tardor del 2006 acabaren barallats entre ells i l’estrafolària coalició europea del 2009 resultà un desastre. Però Albert Rivera aconseguí liquidar qualsevol oposició interna i envoltar-se només de lleials, mentre les consultes independentistes d’abast local del 2009 i la reacció massiva a la sentència contra l’Estatut de l’estiu del 2010 li feien el gros de la feina. Perquè –no ens enganyem–, des d’aquells moments, el combustible que propulsaria la progressió geomètrica de Ciutadans a Catalunya (tres diputats el 2010, nou el 2012, vint-i-cinc el 2015, trenta-sis el 2017) va ser el Procés, del qual els taronges, amb un PSC encara perplex i un PP marginal, van reeixir a erigir-se en l’adversari principal, en el valladar, en el mur de contenció.

Aleshores, l’eufòria pels èxits catalans empenyé Rivera i companyia a desafiar una llei històrica que no devien ni conèixer: mai un partit sorgit de Catalunya no ha aconseguit governar de veritat Espanya. Amb el suport dels empresaris que desitjaven “un Podem de dretes”, els taronges van iniciar una veloç expansió des de dalt, absorbint partits locals, plataformes d’independents, trànsfugues del PP i del PSOE (Antoni Asunción, Celestino Corbacho...) i gent desitjosa de notorietat; un creixement al·luvial i sense fonaments, ja no rere l’estendard de l’anti normalització lingüística, és clar, sinó amb la descolorida bandera del “liberalisme”.

És en aquest context que se situa allò que anomeno la profecia del taxi: un dia potser del 2015, circulant per Madrid amb el líder, Juan Carlos Girauta –que n’havia esdevingut l’eminència grisa–, es posà en mode bruixa de Macbeth i li digué: “Usted, don Alberto, ya sabe que será el próximo presidente del gobierno de España, ¿verdad?”

L'ambició de destronar el PP que l'ha destruït

Aquí va néixer potser l’ambició que acabaria destruint el partit: Cs no seria el partit frontissa capaç de pactar avui amb el PSOE, demà amb el PP; seria el recanvi del PP en l’hegemonia de la dreta espanyola i portaria Rivera a la Moncloa. L’error d’avaluació de les forces pròpies i alienes era colossal, com es va veure en la repetició electoral del novembre del 2019, amb la caiguda de 57 a 10 escons al Congrés, que passà per sobre a don Alberto.

Si l’ascens, sobretot en l’àmbit espanyol, havia estat ràpid, la caiguda ha resultat fulgurant, perquè aquell ascens no tenia arrels profundes, no posseïa un frame ideològic definit, se sostenia només sobre la perspectiva d’èxits i càrrecs. Des de la primavera del 2021, tots els processos electorals han dut Cs a l’extraparlamentarisme (tret d’un procurador a les Corts de Castella i Lleó), de tal manera que la líder del trienni 2020-2023, Inés Arrimadas, potser passarà a la història, més que com la Montapollos, com l’Enterradora. En tot cas, quan qui ha estat el secretari d’organització i l’arquitecte de l’expansió espanyola, el senyor Fran Hervías, abandona el partit (març del 2021), publica després un llibre demolidor (Ciudadanos. La historia jamás contada, Península, abril del 2023) i, per promocionar-lo, ofereix un titular que fa: “Pel bé d’Espanya, espero que Ciutadans desaparegui”), ja has begut oli. Perquè Hervías no expressa un desig, sinó un propòsit: ara al servei del PP, fa temps que treballa per afavorir la desbandada de quadres d’aquests darrers temps, culminada amb la diàspora de votants de diumenge passat.

En fi, el difunt deixa família, sobretot a la seva Catalunya natal. Encara que avui molts no es donin per al·ludits i fingeixin no haver-lo conegut mai, jo voldria transmetre a pares i mares, vídues, orfes, cunyats i parents en general el meu condol més sentit davant d’una tan irreparable pèrdua.