Els cinturons són de luxe

BarcelonaL'altre dia anava pel carrer València i vaig veure Xavier Trias. Era una banderola, però. I ja no hi havia cap més propaganda durant una bona estona. Més tard, en un pirulí, vaig trobar Jaume Collboni. I Ada Colau en un desplegament aeri per la Meridiana. Ernest Maragall se'm va aparèixer més escampat, com quan feien Colombo de tant en tant. Per Nadal passa el mateix amb les llums. Són empreses alienes les que s'encarreguen de col·locar la propaganda. La gent no hi pinta res. Sembla de ciència-ficció. Així era el món a Farenheit 451, o a La cabina. Aleshores la gent somiava en sortir de les cabines telefòniques i entrar en les cabines electorals. Avui, amb el mòbil, ens hem convertit en cabines telefòniques ambulants. Hem tornat al confinament de López Vázquez.

José Luis López Vázquez representa el votant. Un candidat té un altre aire, no es refrega contra uns vidres demanant auxili. Un candidat fa com Trias. Es vesteix d'Obama, i es fa una foto mostrant el cinturó. Es tracta d'un missatge secret que envia als socialistes per recordar-los que ja no se'ls veu el cinturó. I mira que l'havien portat sempre ben a la vista. Hi ha una febre de l'or que porta tothom a buscar el vot per les insondables urnes del cinturó. Com a la pel·lícula ¡Aquí hay petróleo! (incapaços de la metàfora, hem cultivat sempre la paròdia), algú ha cridat "Aquí hi ha vots!" (a la fi), i els candidats han sortit disparats. Generalment, cadascú té el seu crit particular. Però també hi ha expressions com “Fem-ho” (la política no seria el mateix sense els pronoms febles), que ha valgut per a opcions força diferents.

És veritat que també surt amb camisa blanca Ada Colau. De tradició antimilitarista, el seu no és un blanc nuclear, només faltaria. Fixeu-vos en la volta del coll de la camisa, fa com la de Frederica Montseny. Aquest blanc no li puja a la camisa per osmosi, sinó per simpatia. Retratada enmig de la gent, així es mostra a la vegada com a alcaldessa i com a activista. Pertany a la multitud. Va engegar la seva campanya electoral a la sala de ball La Paloma. És una manera de donar rellevància a la cultura popular de la ciutat. Avui, però, que creiem viure un triomf de la cultura popular per tot el món i en tots els àmbits, mai no han estat tan allunyades la gent i la cultura.

Els braços creuats de Maragall

Trias va inaugurar la seva campanya al mercat dels Encants. Va ser un dijous, quan no obren. És més pràctic, però també mostra que importa més l'espai que la gent. La zona de les Glòries representa el futur de Barcelona, per aquesta raó aquí la lluita es fa tan simbòlica com al cinturó. Són dos futurs que han de confluir.

Els braços creuats d'Ernest Maragall són un clàssic quan tens una mica de panxa. Això passa per manca d'esport i d'esperit olímpic. Ernest Maragall és un polític d'acció, però la història va massa lentament per al seu neguit. Per aquesta raó sembla sempre fora d'espai, no pas d'època. El que també es veu als seus cartells és que avui els republicans porten corbata i els antics convergents ja no. Aquest són més de cinturó, ara que els cinturons són de luxe.