Anna Grau: "Soc tan incompatible amb els 'callos' com amb la Colau"

Anna Grau arriba al Semproniana i ens saluda com si ens coneguéssim de fa temps. S'asseu a una butaca taronja perquè li puguem gravar unes imatges i es posa a fullejar l'ARA que hi ha al restaurant. Amb aquestes que entra un noi (o senyor, una d'aquelles edats indefinides) amb un ram de flors, ella es queda mirant tan fixament el ram que ell li diu que l'hi regalaria, però que és per a la seva mare, que avui fa anys. Li explica que és artista i que viu a Sant Cugat i li dona una targeta. Una targeta que acabarà a la rentadora, i amb Anna Grau a les xarxes preguntant si algú sap qui és.

Sembla l'inici d'una rom-com. Per si no hem tingut prou dosis de romanticisme, el restaurant està a les fosques. La llum de tot l'edifici ha marxat. Tocarà menjar a la llum de les espelmes. Sort que la cuina és de gas i l'Ada Parellada, la xef, una dona de recursos. La llum torna al cap de res, i les espelmes acaben sent una anècdota més del dinar. La candidata de Cs diu que ha triat el Semproniana perquè "és un lloc que fa molt per a mi". Aquí va portar el pare de la seva filla en una de les seves primeres cites a Barcelona.

Ioga, marmitako i 'plastidecors'

El Semproniana té un bon menú de migdia, però ens decidim per la carta. Ben assessorats per l'Ada Parellada, tastem greatest hits de la casa. També ens recomana un vi que fa el seu nebot, un Montsant del 2017 que es diu Utòpic. La candidata de Ciutadans diu que "si és un Montsant serà bo". Arriba el primer plat i Anna Grau ens serveix primer als altres. És una persona bregada en aquest tipus de trobades i s'hi sent còmoda. Es nota també que li agrada el menjar que serveixen (tot menys la coliflor) i, malgrat que té una conversa molt dinàmica, no es despista i va fent. "El menjar d'aquí és boníssim i no és gens car", va dient.

No para de llançar titulars. ¿Hi ha massa bars i restaurants a Barcelona? "Els que hi hagi són pocs, n'hi ha d'haver més. Sobretot falten bars nocturns". I entrem al clàssic Barcelona vs. Madrid. Reconeix que Madrid la va esgotar i que sempre hi ha algú que et fa sentir malament per voler anar a dormir. Però que Barcelona "podria tenir més corda". Equidistància parrandera. I les terrasses què? "Jo penso que són força menys invasives de l'espai públic que segons quines carallotades de pintar falses voreres amb plastidecor". Això sí, reconeix que les terrasses de la Rambla per a ella són "una mica overwhelming".

Li encanta cuinar, que per a ella "és com fer ioga". Els que clava són el xai a la sepulvedana i el marmitako. Va aprendre tot el que sap d'un exnòvio que era hàbil als fogons. No pot amb els callos. "Soc tan incompatible amb els callos com amb la Colau", diu. El restaurant on ha pagat més diners era a Nova York i no ho valia. Ha fet altres àpats molt bons que "afortunadament" no ha hagut de pagar, com al Celler de Can Roca o el Bulli. Ha tastat molts vins que tampoc s'hauria pogut permetre gràcies al seu passat com a periodista.

Estem tips, però té un racó per a les postres. No anirem a fer copes al sortir, perquè ha de tornar al Parlament a fer una votació. Confessa que la seva beguda preferida és un còctel, el Dry Martini, però com que és molt alcohòlic, la mida justa és beure'n mig. Ja el tastarem un altre dia. Qui sap, potser amb l'artista de Sant Cugat, si el trobem.

Els altres candidats

• Ada Colau: "Crec que m'acabaré fent vegetariana"
• Xavier Trias: "Aniria a sopar amb Napoleó perquè era lleó com jo"
• Basha Changue: "La meva filla no ho entén però m'encanten els cargols a la llauna"
• Jaume Collboni: "He tornat plats perquè hi havien posat un rajolí de vinagre de Mòdena"
• Ernest Maragall: "He conspirat a Can Culleretes, al Pitarra i també a La Camarga"
• Daniel Sirera: "Pinya a la pizza? He menjat coses pitjors"