475.000 delictes a Catalunya l'últim any. Són molts o pocs?

BarcelonaA Catalunya els diferents cossos policials van comptabilitzar el 2022 475.019 delictes i faltes. La xifra impacta en veure-la, però, a la vida, tot acostuma a ser relatiu. Per això les comparacions són bones, malgrat que, de vegades, siguin odioses. ¿Són molts o són pocs els delictes que es cometen a Catalunya cada any?

Per començar a comparar, són més dels que es cometen a la resta de comunitats autònomes de l'Estat. Però això no és gaire difícil que passi, tenint en compte que és la segona més poblada només per darrere d'Andalusia, on se'n van cometre 379.540. Traduint-ho a delictes per cada 1.000 habitants, la xifra s'estandarditza independentment de la població. I aquí la situació comença a ser més preocupant: només les Balears (64,5) supera Catalunya (61,3), per sobre de Madrid (59,7) i lluny de la mitjana espanyola (49).

Això ha estat tradicionalment si fa no fa de la mateixa manera. Ara fa tres anys la xifra era fins i tot superior a l'actual (64 delictes per cada 1.000 habitants), però amb la pandèmia va caure en picat i l'any passat, ja sense restriccions pel covid-19, els delictes a Catalunya havien baixat respecte al 2019. Relativament, doncs, el país està millor que llavors, tot i que continua encapçalant les estadístiques de criminalitat, especialment a conseqüència del nombre de furts. Malgrat que els titulars se'ls emporten –per la gravetat dels delictes– els homicidis (62 l'any passat) i les agressions sexuals (3.500 durant el 2022, un 24% més que el 2019), el principal problema d'inseguretat al país en nombres absoluts són els furts (162.000), que tenen el focus neuràlgic en les grans ciutats. Això vol dir inevitablement Barcelona, que concentra la meitat dels furts totals, i també la seva àrea metropolitana, però no només. El Prat de Llobregat (127,5 delictes per cada 1.000 habitants), Salou (123) i Sant Adrià de Besòs (103) lideren el rànquing català.

Els turistes són les víctimes preferides dels lladres, i les grans ciutats, l'amagatall perfecte. Barcelona reuneix els dos requisits i les xifres, en comparació amb la resta de grans ciutats de l'Estat, parlen per si soles. Excloent del càlcul la cibercriminalitat –que s'ha disparat en els darrers anys–, a la capital catalana es van cometre l'any passat 92,5 delictes per cada 1.000 habitants. Comparant-ho amb les altres quatre ciutats més poblades de l'Estat, les diferències són evidents: gairebé 30 punts per sobre de València, Madrid i Sevilla i 60 punts més que Saragossa.

La comparació amb Europa i el món es fa més complicada, perquè no hi ha un rànquing que compari les ciutats i perquè cada estat compta els delictes a la seva manera. Tot i això, des de l'oficina d'estadística de la Unió Europea s'ha elaborat de vegades una comparativa entre els estats membres, en la qual l'estat espanyol no ocupa les primeres posicions en nombre de delictes. Més enllà dels organismes oficials, la manera més habitual de comparar l'índex de criminalitat de les ciutats al món és mirant bàsicament el nombre d'homicidis. Ciutats mexicanes, veneçolanes i brasileres comparteixen les primeres posicions seguides de les dels Estats Units i, a molta distància, les europees.

Més agents de policia

La resposta a la pregunta inicial (¿són molts o pocs els delictes a Catalunya?) només es pot respondre en termes relatius. Són pocs i menys greus que en moltes altres grans ciutats del món, però són més que en regions del seu entorn. A Barcelona i en altres ciutats metropolitanes el debat de la inseguretat s'ha convertit en un dels temes principals de campanya. De fet, tothom venia avisat, perquè és la principal preocupació dels barcelonins, segons el baròmetre de la ciutat. Ara bé, resulta que el nombre de delictes ha baixat respecte al 2019 –és una de les ciutats catalanes que més els ha reduït.

Si la taxa de criminalitat és inferior, per exemple, a la que hi havia el 2013 (98,5 delictes per cada 1.000 habitants), per què ara la preocupació és més gran? "Hem de tenir en compte en quin escenari ens trobem. Quan hi ha eleccions, la seguretat és una de les grans preocupacions, perquè se sobreexposa per part de partits i mitjans", assegura Montserrat Iglesias, directora de l'Escola de Prevenció i Seguretat Integral, associada a la UAB. Segons ella, es genera "un discurs de la por" que pot afectar el comportament de les persones. En la darrera Enquesta de Seguretat Pública del departament d'Interior, publicada l'any 2000, el 32,3% dels catalans reconeixia haver deixat de fer coses que li agraden (passejar, sortir de nit, etc.) per por de ser objecte d’alguna agressió o delicte.

Les percepcions són importants, malgrat que, de vegades, vinguin promogudes per campanyes polítiques, com la que busca sobrerepresentar el problema de convivència que provoquen els okupes. En tot cas, hi ha d'haver algunes dades per sustentar-les i, en el cas de Barcelona, els delictes no van parar de créixer entre el 2017 i el 2019. I què s'ha de fer per combatre el crim? Les propostes dels partits passen bàsicament per incrementar el nombre d'agents de policia. Promeses recurrents en el temps, però que no tenen translació a la realitat. El nombre total d'agents de policia local de Catalunya –incloent-hi la Guàrdia Urbana de Barcelona– s'ha incrementat en 500, fins a poc més d'11.000 en la darrera dècada, i el creixement dels Mossos no arriba ni als 1.000 agents durant aquest període, fins als 17.900 actuals.

"La presència policial té un doble efecte: fer que un delinqüent tingui un obstacle més i augmentar la sensació de seguretat", explica Iglesias. Ara bé, ja fa temps que els experts en seguretat van deixar de confiar als agents de policia tota la responsabilitat en matèria de seguretat. "No només la policia s’encarrega d’esbrinar l’autor dels fets, des de la política pública s’ha d'estudiar per què ha augmentat un tipus concret de delinqüència i dissenyar polítiques preventives, i l'educació també és fonamental", afirma. Per això, avui dia els models preventius són els que s'imposen i les realitats locals els adapten a les seves necessitats. Especialment, quan no hi ha campanyes electorals pel mig.