Unes eleccions ‘hipster’
MONTSERRAT NEBRERA
Sigui perquè ni el Brexit ni les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso han tingut l’efecte que suposàvem, sigui perquè malgrat l’efecte que hagin tingut ja estava tot el peix venut, el cas és que menys gent que el 20-D s’ha cregut que votar una cosa o una altra aquest 26-J li canviaria la vida, i el gran canvi s’ha produït mentre ells estaven o cansats de la pel·lícula dels partits o senzillament fent la migdiada. Sense un Cameron que entomi responsabilitats, no veurem cap dimissió fulminant. Però ja tenim algunes certeses.
Les barbes han guanyat, això segur. Rajoy, Rufián, Iglesias i Domènech tenen, cadascú al seu nivell i d’acord amb la corresponent expectativa, dret a dir que han guanyat en aquestes eleccions. Només un dels candidats amb barba no ho podrà dir. Pel que fa a la resta, són perdedors tots els que no la duen, excepte l’única dona que ha fet campanya per a escarni sostingut del tema de la paritat, perquè ella, com en el seu moment Iceta, podrà ben dir que a Catalunya ha salvat algun moble per al PSC, aquell partit que va arrasar quan era el temps de la por que altres vinguessin. I s’ha produït una novetat dràstica en el panorama polític general: el PP guanya molts escons, mentre que el líder de l’oposició, que, per poc, continua sent el PSOE, en perd, i el vot català majoritari és per a l’altre partit d’esquerres que a Madrid s’ha d’enfrontar al PP. La novetat és crucial, perquè el líder de l’esquerra socialdemòcrata haurà de decidir si dóna suport a l’esquerra comunista antisistema (hagi dit el que hagi dit ens els darrers dies de campanya per disfressar la realitat estructural de la complexitat morada) o al PP. Amb els números a la mà té més fàcil això segon, però podrà?
I també hi ha una novetat relativa, però que sumada a l’anterior esdevé explosiva: a Catalunya ERC i CDC es queden al mateix lloc que al desembre, però de nou per darrere d’En Comú Podem, considerant el vot cupaire, que serà tot el que es vulgui menys poc compromès, però que aquest cop sembla identificar-se amb els cansats, amb els abstencionistes militants i amb els de la migdiada estival sense repartir el seu vot entre els podemites i els republicans.
A tot això s’hi ha d’afegir que el vot majoritari a Catalunya i al País Basc no és el vot majoritari a la resta de l’Estat, fins a arribar a l’extrem que a Catalunya el partit guanyador mai ha ocupat el primer lloc de la classificació, ni ara amb Fernández ni amb cap altre dirigent. I això corrobora que es manté irresolt el problema més important d’Espanya des de la Transició i secularment tan important com la machadiana idea de les dues Espanyes: la tensió territorial, la solució per conjuminar la unió amb la llibertat, la singularitat i el respecte.
La polarització (molt hipster ) no ha donat el seu fruit. Ara només queda saber si el PSOE morirà per absorció (pactant amb Podem), per fragmentació (entre els que volen pacte i els que no) o per irrellevància (donant sustentació al pacte d’estabilitat que legítimament reclamarà el PP com a guanyador tècnic de les eleccions). Qui volia fer fora Rajoy no podrà dir res des de la seva irrellevància... Cada cop queda més clar que no hi haurà terceres eleccions.
