El millor estiu de Míriam Nogueras: Somriure com abans
La candidata de Junts llança frases tallants que només permeten submissió total o oposició frontal
BarcelonaTota la fotografia ens porta cap a les dents. En un primer pla un pèl cremat pel blanc violentament angelical del vestit, el somriure de Míriam Nogueras a deu anys és com una paret blanca d’il·lusió indestructible. Veure-la ens fa un riure entranyable perquè és fàcil reconèixer-hi la candidata, que ha conservat els dos incisius protagonistes i tendeix a lluir-los molt davant les càmeres; tot i que en les riallades d’avui l’adultesa hi ha deixat una ombra de violència. Els cabells curts també et diuen alguna cosa de la desimboltura populatxera que coneixem de la política juntaire, que fa anar una retòrica esvalotada molt semblant a l’energia infantil de la imatge.
El motiu de l’alegria és el casament de la seva tieta Pili, a Illa Fantasia. Nogueras ens explica que és el primer casament que recorda i, a més a més, s’estima molt la germana de la seva mare, la branca familiar provinent de Dos Hermanas, a Andalusia. Immediatament, entenem el vestit engalanat i blanquíssim, i sap greu que la fotografia no sigui més oberta: el menjar no es pot veure bé, però la copa amb un líquid marró suggereix que ens estem perdent una taula infantil entranyable.
Que Nogueras hagi triat un casament transmet una identificació plena amb el costat expansiu i tribal de la vida, una fotografia on tot va tant cap endavant que no hi ha lloc per a un darrere de nostàlgia. Com a política, Nogueras tampoc transmet cap mena de nostàlgia: arribada a la fama arran de la campanya contra els peatges, #NoVullPagar, i consolidada com el braç del nosurrenderisme de Junts al Congrés espanyol, Nogueras llança les proclames en forma de tot o res, frases tallants que només permeten submissió total o oposició frontal, com una versió independentista d’Inés Arrimadas. “Ja n’hi ha prou”, l’eslògan d’aquesta campanya que figura que recull el “Que us bombin!” de Xavier Trias, és un tall sense dialèctica possible, tan rotund com el somriure de la Nogueras del passat.
Es pot establir un paral·lelisme entre l’evolució del matrimoni i la política en tant que rituals. El que abans es donava per fet i no requeria justificació fora de la inèrcia social i religiosa ha anat adquirint cada vegada més obligacions comunicatives envers la societat secular. En comptes de certificar un moment feliç portes endins, les bodes cada cop tenen més elements instagramejables que substitueixen l’aprovació metafísica pel nombre de visualitzacions més o menys envejoses dels altres. Hi ha hagut una cursa d’armes propagandística molt similar en la indústria política i la nupcial que fa que ara ho percebem tot molt més artificial; una sensació omnipresent d’argumentari.
La imperfecció del pujolisme
El joc de miralls entre la petita Nogueras i la gran té una mica d’això. La fotografia dels anys noranta transmet la imperfecció analògica del pujolisme, la nena amb el vestit més clàssic imaginable quan ni a les bodes ni a les campanyes calia intel·ligència artificial. La Nogueras adulta sembla haver conservat la manera frontal d’encarar les coses de la petita Nogueras de la imatge, però igual que les fotografies de casaments que inundaran les nostres xarxes socials aquest estiu, ja tot sembla una mica menys creïble i genuí del que era abans, com tot el que duu el prefix post-, com ara “postprocés”, o “espai postconvergent”.
Els estius dels candidats
