Santiago Abascal: el net de l'alcalde franquista que va trencar amb el PP per liderar l'extrema dreta
El líder de Vox ha fet tota la seva carrera dins la política
Vitòria“El Santi sempre ha pensat el mateix”. Així opinen algunes persones que coneixen des de fa gairebé tres dècades el líder de Vox, Santiago Abascal (Bilbao, 1976). Per a aquestes persones, la ideologia d'Abascal amb prou feines ha variat des que es va afiliar de molt jove a Noves Generacions, de què va arribar a ser president al País Basc. En tot cas, ha aflorat amb contundència la seva vis ultra. Sobretot, les formes. És net d'un alcalde franquista d'Amurrio. Té ADN. Ni a Euskadi ni a fora se li coneix un treball remunerat a l'empresa privada. Sempre sota el paraigua dels càrrecs institucionals: Ajuntament de Laudio (1999-2007), encara que ell és d'Amurrio; procurador a les Juntes Generals d'Àlaba (2003-2004) i membre del Parlament basc (2004-2009). La major part de les vegades invisible.
A partir del 2010, quan s'instal·la a Madrid per qüestions personals, continua fins al 2013 vivint d'això que anomena ara despectivament chiringuitos. En aquesta darrera època, en què aprofita la seva condició de víctima per posicionar-se, està sota el mantell protector d'Esperanza Aguirre, que, juntament amb José María Aznar i la seva família paterna, han estat els seus grans referents polítics. No li agrada que l'hi diguin, però ell sempre ha viscut de la política.
Moltes vegades s'ha fet una comparació entre Borja Sémper i Santiago Abascal: tots dos van començar des de molt joves en política al PP; el primer com a regidor a l'Ajuntament d'Irun i el segon, com dèiem, a Laudio, on va compartir penúries amb Carlos Urquijo, exdelegat del govern espanyol a Euskadi. Sémper i Abascal estan marcats per la violència d'ETA: el primer per l'assassinat de Goyo Ordóñez i Abascal per les amenaces al seu pare, també dirigent del PP a la Vall d'Aiara. “Tenia un esperit guerrer, vocació i molt ímpetu. Semblava la persona idònia per continuar aquesta trajectòria de Noves Generacions, que era molt combativa”, així recordava Sémper el seu company en aquella època en una entrevista a ETB. Ja se li entreveien maneres de líder. Els va unir l'època contra ETA i els va separar l'època sense ETA. Qüestió d'ideologia.
Vers lliure dins del PP
Tots dos van ser una mena de vers lliure dins del PP basc que dominava la figura omnipresent de Jaime Mayor Oreja, però les seves trajectòries paral·leles arriba un moment que divergeixen. Mentre Sémper transita cap al centre del camp, Abascal se'n va decididament al córner dret a compartir espai amb la ultradreta europea i el populisme de dreta. I aquí espera el seu moment, que comença a forjar quan el 2013 trenca amb el PP. Al·lega diferències irreconciliables respecte a l'excarceració de presos d'ETA i acusa el seu expartit de traïció, però en el fons hi ha la seva decisió de crear una nova formació. Un partit a la seva imatge i semblança: essencialista i negador de la pluralitat. El tempo és molt important en política i ell ha demostrat que el domina.
Mai no ha estat un gran ideòleg ni posseïdor d'una gran formació teòrica, però sí que partint d'una base simple –la defensa de la pàtria espanyola davant de la secessió– i d'una manera èpica i nostàlgica de confrontar políticament –parla de no rendir-se, de la dreta covarda– ha anat envernissant una opció ultra que venia a cobrir un espai que a l'estat espanyol estava buit, però que ja estava avançant a la resta d'Europa. Si repassem els seus assajos, escrits en solitari o amb gent com Gustavo Bueno Sánchez, Gonzalo Altozano o Kiko Méndez-Monasterio, veurem que tot va del mateix. Secesión y exclusión en el País Vasco; La farsa de la autodeterminación; En defensa de España. Razones para el patriotismo; No me rindo: sin miedo contra ETA y frente a la cobardía política. Un monotema. El seu monòleg.
Dins dels dos grans corrents de la ultradreta del segle XX a l'estat espanyol, la falange i el carlisme, Abascal se situa més a la primera. L'actual líder de Vox fuig del reconeixement de la singularitat del País Basc, o de Catalunya, encara que sigui mínima, quan altres dirigents del PP basc com Ramón Rabanera, Alfonso Alonso i, fins i tot, Mayor Oreja han defensat el furisme i el foralisme. Des de la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES) ha anat construint un relat que beu, en gran part, del filòsof negacionista Gustavo Bueno Martínez i la seva teoria més arrelada: substituir el concepte poble espanyol pel de nació espanyola. Aquesta és la seva essència.
Fins aquí la seva teoria. Ara la praxi. El que ha après aquests darrers anys és a no qüestionar les regles del joc, perquè de la seva assumpció en depèn el suport mediàtic i econòmic que rep. L'Abascal del 2023 continua embolicant-se amb la bandera espanyola i mostrant-se contumaçment radical, però en el fons, tot i estar al córner dret, sap que la seva aposta passa per transitar per l'actual statu quo. Almenys de moment. Sempre ha pensat el mateix. Abans al PP i ara a Vox.
