Quan al PP li era igual governar havent perdut les eleccions

MadridAlberto Núñez Feijóo es va passar la campanya del 23-J defensant que només tenia legitimitat per governar el partit que guanyés els comicis. "No mereixo ser president si perdo les eleccions". Fins i tot va oferir firmar un pacte al candidat socialista, Pedro Sánchez, perquè es comprometessin mútuament a deixar presidir el govern al partit que guanyés les eleccions. "És el que ha passat sempre, tots els candidats més votats a Espanya han governat: Adolfo Suárez, Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i fins i tot Pedro Sánchez. Tots han governat després de guanyar les eleccions. No hi ha cap president del govern que hagi governat després d'haver perdut les eleccions", va tornar-hi la nit del 23-J. Feijóo, però, s'oblidava de dues coses fent aquestes afirmacions: que barons populars com Isabel Díaz Ayuso havien arribat al poder sense haver guanyat les eleccions i que en un sistema proporcional, com el que regna a l'estat espanyol, és president qui reuneix més suports, independentment de qui hagi guanyat les eleccions.

De fet, el mateix Juanma Moreno Bonilla, president d'Andalusia i persona molt propera a Alberto Núñez Feijóo, ho va posar en pràctica l'any 2018, quan va perdre les eleccions però va firmar un pacte de govern amb Ciutadans i amb el suport des de fora de Vox. "Els andalusos han votat diàleg", deia en aquell moment. Un any després el pacte el replicaven a Madrid Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez-Almeida, així com Alfonso Fernández Mañueco a Castella i Lleó. Tots tres van perdre les eleccions, però van firmar una coalició de govern amb Ciutadans després de les eleccions municipals i autonòmiques del 2019.

Mañueco defensava el "diàleg i l'acord" com una "nova forma de governar", mentre Almeida apostava obertament per fer fora de l'alcaldia Manuela Carmena, que s'havia imposat en les eleccions municipals. "Les urnes ens van dir que era el moment d'un govern de coalició, d'entendre'ns entre forces [...]. El que buscava l'electorat era que no governés l'esquerra", deia, al seu torn, Isabel Díaz Ayuso fa quatre anys. "El PP és qui ha guanyat les eleccions i el que pretenen els perdedors és fer-nos fora de les institucions", afirmava, en canvi, fa una setmana per defensar que Feijóo havia de governar. De fet, ho comparava –com fan habitualment els dirigents del PP– amb el pacte del Tinell, el preludi del primer tripartit a la Generalitat.

Una segona volta o escons extres?

Precisament, per evitar que ara el PSOE firmi un acord amb Sumar i partits sobiranistes catalans i bascos, Ayuso havia insinuat ja fa uns mesos la possibilitat d'establir una segona volta entre els dos partits més votats. És a dir, com passa en països com França. Ara bé, la presidenta madrilenya no té en compte que a França hi ha un sistema majoritari i presidencialista. "A Espanya hi ha un sistema proporcional, no té sentit una segona volta", subratlla el professor de Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Marc Guinjoan, que afegeix que, en tot cas, només serviria per elegir el president, però es pregunta: "Amb quins suports governaria?"

L'opció per la qual han optat alguns països que tenen un sistema electoral molt similar al d'Espanya és el dels escons extres, és a dir, donar un plus d'escons al partit que guanyi les eleccions per facilitar governs en solitari en detriment de les coalicions. És el que aplica Grècia, per exemple, on el partit que guanya les eleccions rep 50 escons més. Guinjoan, en aquest sentit, recorda que l'article 68 de la Constitució estableix que el Congrés dels Diputats pot estar format per entre 300 i 400 diputats –actualment en té 350– i que, per tant, aquest canvi es podria aplicar. "Això generaria una pulsió majoritària", admet, perquè la competició se centraria sobretot en els dos partits majoritaris. Els principals perjudicats serien els partits nacionalistes, i també Sumar i Vox. "S'altera la transformació de vots en escons, es trenca la proporcionalitat, perquè es donen unes primes d'escons que no s'han guanyat", afegeix el professor de Ciència Política de la UOC Ivan Serrano. Les úniques administracions a l'Estat on es preveu l'elecció directa, això sí, en segona volta, són els ajuntaments: en cas que no hi hagi cap pacte amb majoria absoluta, l'alcalde és el representant de la força més votada.

Més fragmentació

Ara bé, Guinjoan apunta que hi hauria altres alternatives si el que es vol és afavorir els partits majoritaris i evitar el risc d'una repetició de les eleccions, com és la d'apujar el llindar electoral, que ara és del 3%. Recorda, per exemple, que en països com Israel o Holanda aquest percentatge encara és inferior i és un dels factors que propicien la fragmentació. En altres estats, com Bèlgica, és obligatori que el govern el conformin els partits de la part flamenca i francòfona del país, però això tampoc ha evitat històricament la inestabilitat política. De fet, el país va arribar a estar més d'un any sense govern.

La societat espanyola tendeix a una "major fragmentació", que s'ha accentuat amb el pas dels anys, recorda Guinjoan, cosa que comporta "més governs de coalició i acords postelectorals". Una cultura de pactes a la qual els partits s'han d'anar acostumant. Serrano afegeix que respectar la llista més votada és un "principi polític" del qual els partits normalment es recorden quan han guanyat. Ara bé, en un sistema parlamentari, és igual de legítim, defensa, que un partit aconsegueixi suports per presidir el govern encara que no hagi guanyat les eleccions.