Edició
Idioma
Política Eleccions Generals 2023
Camí del 23-J

El millor estiu de Nacho Martín Blanco: After sun polític

El candidat del PP per Barcelona rememora els estius amb la seva família a Vilanova i la Geltrú

Nacho Martín Blanco amb el seu germà a Vilanova i la Geltrú
Nacho Martín Blanco amb el seu germà a Vilanova i la Geltrú. Cedida
Joan Burdeus
21/07/2023
3 min

BarcelonaEl que més crida l’atenció del retrat és el color difús: podrien ser els estralls del pas del temps o una entrada de llum al negatiu en el moment en què es va disparar la foto. El que ens atrau de les instantànies amb aquesta mena d’imperfeccions és que la vulnerabilitat de la imatge reflecteix una mica la vulnerabilitat del temps retratat. Els estius estan envoltats d’una boirina de somni molt fràgil: som conscients que l’excepcionalitat durarà poc, que aviat arribaran les primeres nits fredes de setembre. La gràcia dels nens és que no ho saben. Però, a mesura que et fas gran, cada cop ets més conscient que estàs vivint una beatitud fugissera, i aleshores ja no pots viure del tot, perquè vius com si fossis a dins d’una foto.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Nacho Martín Blanco és amb el seu germà Pascual, quan la família vivia a Vilanova i la Geltrú. El gest és universal: el gran agafa el petit amb el braç, en part per protegir-lo, en part també per espavilar-lo. Martín Blanco ens ha dit que l’activitat preferida d’aquell estiu va ser putejar el gos de la família, un santbernat immens, perquè els perseguís per tota la casa. Diu que eren dos gamberrillos. Els estius són èpoques en què es creuen llindars: l’amic o el germà gran t’estira, i en retrospectiva recordes perfectament l’instant precís en què vas perdre una innocència.

Quan l’ARA em va proposar aquest format d’articles, vaig demanar titular la secció Aftersun en honor a la cosa, la crema hidratant, però sobretot a la pel·lícula de Charlotte Wells que es va estrenar el desembre passat i que va ser un fenomen entre els mil·lennials sensibles, etiqueta que servidor acceptaria més o menys a contracor. El film narra una estada d’estiu en un resort mediterrani d’una nena de dotze anys, la Sophie, amb el seu joveníssim pare, en Calum, amb qui es veu poc arran del divorci. La Sophie ho grava tot amb una càmera de vídeo típica dels noranta, de manera que tot plegat està filtrat per la vulnerabilitat que dèiem al principi. Hi ha un moment en què ella encén la càmera i pregunta: “Quan tenies onze anys, què creies que series de gran?” Més tard, a la nit, veiem el pare plorant desconsoladament i la criatura de gran recordant-ho, i s’estableix un joc de fantasmes. L’estiu de la Sophie la perseguirà com tants estius que ella ignorava perseguien son pare.

Els nens no volen ser polítics, però de Nacho Martín Blanco t’ho esperaries. Arribat al Parlament gràcies a les tertúlies, el secret del seu ascens va ser la pulcritud desesperant i el somriure robòtic amb què formulava arguments que destruïen els consensos bàsics de Catalunya, des de la immersió fins al dret a decidir. En uns anys en què els que defensaven aquestes idees eren friquis en fons i forma, gent com Martín Blanco van ser capaços de vestir de normalitat i bonhomia els extrems.

Una de les gràcies d’aquesta sèrie és que, quan un polític mostra el seu costat humà, aconsegueix aquest efecte de suavitzar la discrepància que puguem tenir amb les seves idees. Potser la utilitat final d’Aftersun, la crema, la pel·lícula i espero que aquests articles, no és tant deixar-se embriagar per la nostàlgia dels estius dels altres, sinó recordar que tots tenim una foto d’estiu feliç previ a la pèrdua d’innocència que segur que no aguanta bé el contrast amb el que avui fem i pensem. Des d’aquí es pot reflexionar sobre la quantitat d’after sun que necessitem per alleugerir les cremades que ens ha fet la vida, que també tenen totes un costat polític.

Els estius dels candidats

Més informació del 23-J

stats