El millor estiu de Gabriel Rufián: ¿els ocells volen fer la independència?
El candidat d'Esquerra recorda l'estiu que un ocell va arribar a casa seva i s'hi va quedar vuit anys
BarcelonaGabriel Rufián té deu anys i no li cap el somriure a la cara: l’ocell acabat d’arribar a casa s’ha posat sobre la seva mà amb prou confiança per disparar la foto. Era l’estiu del 1992, i el candidat d’Esquerra ens explica que van trobar aquest ocell i va viure vuit anys amb la família, i que en té un record molt especial. Ara que tots sabem que els ocells són els cosins evolutius dels dinosaures, és més fàcil reconèixer la llunyania inhumana que els separa de nosaltres, aquella altivesa alienígena, uns nobles plomats amb qui cal trobar el codi de bones maneres si no vols acabar amb el bec a l’ull. Guanyar-se l’afecte d’un ocell és saltar l’abisme d’una alteritat considerable.
La foto m’ha fet pensar que el CEO acabat de sortir relaciona tenir mascotes i ideologia. Per als nostres interessos hermenèutics és una de freda i una de calenta: d’una banda, els electors que no tenen cap mascota acostumen a ser més de dretes (el 64%); però, si garbellem per tipus d’animal, resulta que tenir gat és més d’esquerres que tenir gos. Si els gats es mengen els ocells, ¿és perquè els veuen més a la dreta o més a l’esquerra? La interpretació senzilla suggeriria que, com més difícil d’estimar és l’ésser que has triat, més d’esquerres ets. També us diré que un cop vaig conèixer una noia molt de dretes amb dos gats.
L’ocell pel qual Rufián és més conegut és el de Twitter. Servidor recorda perfectament l’efervescència del principi del Procés, l’adrenalina que desbocaven les piulades de Rufian unint un argument irrefutable a favor de la independència, una agressivitat excitant als antípodes del mongil "Ni un paper a terra", i les credencials de defensar-ho des de SantaCo en un castellà sense rastre d’eles velaritzades. Rufián va arribar al cim de la política perquè piulava més fort que ningú; es van fer molts retuits il·lusos i imprudents.
Al deliciós Viure com els ocells (Arcàdia), la filòsofa de la ciència i antropòloga Vinciane Despret diu que ens cal descolonitzar el vocabulari amb què ens relacionem amb la natura, deixar de projectar metàfores imperialistes i capitalistes sobre els animals. En el cas dels ocells, una mica de curiositat ornitològica faria que ens adonéssim que hi ha molta menys lluita descarnada pel territori “en tant que propietat exclusiva de la qual algú s’apodera”, i molt més mutualisme i formes de cooperació. Despret vol fer-nos veure que la natura no és necessàriament de dretes.
Mestres del subterfugi diplomàtic
La gran pregunta política sobre Rufian és similar al misteri dels ocells: ¿cal fer cants tan estridents i elaborats? Des de la perspectiva tradicional, els mascles que fan els refilets més complexos demostren ser els més forts perquè s’ho poden permetre, és a dir que la fatxenderia retòrica de Rufian seria una arma per assenyalar aptituds per al conflicte real. Però, segons Despret, els ocells són els mestres del subterfugi diplomàtic: “El fet de viure plegats i d’haver tingut conflictes, i conflictes repetits, ha portat progressivament cada actor d’aquestes interaccions veïnals a establir relacions en les quals cadascú sap qui és l’altre, el que pot desitjar, la manera com es comporta i el que posseeix. Però ¿encara hem de parlar de «conflictes»? ¿No hauríem de preferir, més aviat, un terme com ara «tempteig espectacularment impressionant»?”
L’estiu més especial, Gabriel Rufián potser va descobrir les esquerres estimant un ocell. També potser, de l’ocell en va aprendre la importància de piular. Ara bé, si fem cas a Despret, el cant dels ocells va de dir una cosa i fer la contrària: piular molt fort, i després tothom al niu. La campanya de Rufián depèn de tornar a fer creïble el conflicte per via de la retòrica i, al mateix temps, que quedi clar que a l’hora de la veritat hi haurà pactes constructius i moderats. Ara que hi penso, d’allò dels dos cotxes que van cap a l’abisme i perd el que frena primer que es va dir molt durant el Procés se’n diu el joc del gallina.