El millor estiu d'Aina Vidal: política de les fotos boniques
La candidata de Sumar En Comú Podem ens explica els seus estius al Montseny
BarcelonaMés que una fotografia, sembla el fotograma congelat d’una pel·lícula. Sense mirar a l'objectiu i amb el somriure a mitges, la imatge de la criatura t’impacta com un tros acabat de robar a la vida pura. Però si continues mirant, la resolució tan elevada, l’equilibri de la composició i la riquesa de tots els elements fan evident un punt d’intervenció artística: el progenitor que feia anar la càmera ha de tenir una sensibilitat per la fotografia que et fan pensar que Aina Vidal va pujar en una casa on la cultura era important.
La fotografia que la candidata dels comuns ha triat per cedir a l’ARA podria pertànyer a Estiu 1993, de Carla Simón. Els rínxols despentinats de la petita Vidal recorden els de la Frida, la protagonista de l’opera prima de la directora, avui més coneguda per Alcarràs. Encara ho emparenta més l’estètica de documental familiar estilitzat, el punt mitjà entre realitat i ficció en què no saps on acaba la bellesa natural i on comença la que hi afegeix el retratista. A més, l’associació entre el cinema de Simón i la foto de l’estiu al Montseny de Vidal permet una anècdota política: el dia que Simón va dir que aniria a la llista del candidat de Junts per Catalunya del seu poble per donar-li suport, la graderia colauera de Twitter Catalunya va implosionar. Abans de morir de foc amic, Simón es va fer enrere.
La confusió entre dogmes ideològics i defensa de les realitats locals il·lustra molt bé les preguntes que més li fan a Vidal en aquesta campanya quan la volen enxampar, que sempre són pel referèndum. La candidata voldria parlar tota l’estona de desigualtats, de canvi climàtic i d'aturar la dreta, però els periodistes vinga a treure la incomodíssima qüestió nacional. Després d’anys de flirteig amb un agermanament de les causes, els comuns han anat perdent un llençol sobiranista a cada bugada, i ja els és prou igual per dur la madrilenya Lilith Verstrynge de número quatre a la llista per Barcelona. La fórmula oficial de Yolanda Díaz que Vidal sempre repeteix, “votar un nou acord polític” que surti d’una suposada mesa de diàleg el 2024, et recorda que quan es repeteix que aquestes eleccions van d’avançar o de retrocedir, potser hi ha coses en què ja s’ha retrocedit tant d’entrada que la diferència és imperceptible.
Arribats a aquest punt, en tornar a mirar la foto em plantejo les connexions entre estètica i política. Aneu a YouTube i veureu que Vidal és la candidata que llueix més moderna: vestits d’una neutralitat amable sacsejats per un complement contundent, un tatuatge de colors al braç, els cabells rinxolats com a bandera. Ben bé com una cineasta independent. De la mateixa manera que un dels sentits polítics de cinema com el que fa Simón és dignificar la vida quotidiana elevant-la a obra d’art, àlbums familiars com el de Vidal fan pensar que la democratització de la consciència estètica és un triomf igualitari.
El problema arriba quan una estetització deixa de ser radical i s’escarxofa. Igual que cineastes de la corda de Simón sempre defensen posicions políticament correctes que fan que les seves pel·lícules siguin belles i admirables, però no tan trencadores com podrien ser, els comuns defensen polítiques benintencionades, però han anat perdent ambició a còpia de fer mitjana amb l’statu quo. La llei del pèndol entre el centre i els marges funciona tant en la política com en l’art, i a Catalunya tan aviat com deslligues la qüestió social de la nacional perds l’energia dels marges que a tot li dona una punxa fonamental.
