El jugador de bàsquet que somia amb fer la cistella decisiva a l'últim segon

MadridPedro Sánchez va jugar a les categories inferiors de l’Estudiantes de jove, tot i que ell mateix reconeix que no era gaire bo. D’aquell passat esportista, li ha quedat un esperit ultracompetitiu que el converteix en un adversari temible, a qui mai es pot donar per mort. Un dirigent socialista que hi ha treballat colze a colze el retrata d’aquesta manera: “Visualitza la política com un partit de bàsquet i el seu objectiu sempre és arribar viu al darrer quart del partit. És llavors, en aquells instants decisius, quan destapa tot el seu potencial. El seu somni és fer la cistella definitiva a l’últim segon. Juga només per viure aquell moment de glòria”. 

Si es canvia el bàsquet pel futbol, llavors alguns el comparen amb el Reial Madrid. “Igual que el Bernabéu creu en la victòria encara que perdin per 3 a 0 quan falten deu minuts, ell transmet una seguretat absoluta en la remuntada, i així aconsegueix menjar la moral als competidors”, comenta un veterà periodista que el coneix des de fa anys. I és precisament aquesta èpica, la de l’au fènix que reneix de les cendres, la del secretari general del PSOE desnonat pel seu propi partit i que després hi torna per la porta gran, la del líder que arriba a la Moncloa gràcies a una moció de censura en què ningú creia, la que està explotant per intentar protagonitzar una remuntada semblant a la que va protagonitzar Felipe González el 1993.

Els seus adversaris el temen i, en secret, l’admiren per la seva capacitat de resistència, però també li critiquen una manca total d’empatia amb el seu interlocutor. “Estic segura que Sánchez no superaria el test que fan a Blade Runner per detectar els replicants”, assegura amb un mig somriure una política de l’oposició que hi va parlar sovint durant la pandèmia. “Quan enmig de la catàstrofe tots estàvem en estat de xoc, ell semblava tan tranquil, com si fos un robot. Molts ploràvem fins i tot”, continua explicant aquesta dirigent. “És molt fred, gèlid, i això explica la seva facilitat per carregar-se persones que el van ajudar a arribar a la Moncloa, com Ábalos i Calvo”, conclou.

Sánchez íntim

En efecte, Sánchez té fama de ser antipàtic. “No és l’ànima de la festa i a molta gent no li cau bé, és veritat, però el volem perquè faci de president, no?”, reconeix un col·laborador seu. Aquesta imatge de killer ha servit a la dreta mediàtica per dibuixar un perfil d’ell com una persona sense escrúpols, com un cínic disposat a tot per mantenir-se en el poder. Però com és en la intimitat?

“No és cert que sigui una persona freda i arrogant”, explica una persona amb qui manté un tracte gairebé diari: “Sempre és molt amable i afectuós. Potser no t’explicarà coses íntimes, però sempre t’ajudarà si pot”. Això sí, totes les fonts consultades coincideixen en una cosa: no descansa mai. “De vegades t’envia missatges a les dues de la matinada i quan li escrius sempre et respon de seguida. Només si és fora d’Espanya triga una mica més”, puntualitza.

Jugador d’equip

Si tornem a la seva època a l’Estudiantes veurem que aquest tret del seu caràcter ja hi era. Nascut al barri de Tetuán de Madrid el 1972, va anar a l’Institut Ramiro de Maeztu, planter del club de bàsquet. El seu entrenador al juvenil B de l’Estudiantes, Mateo Quirós, va explicar a la Cadena Cope quin perfil tenia amb 15 anys: “Era un jugador que no destacava gens, però feia pinya, era un totterreny i s'entrenava sempre al màxim”. Amb 1,90 metres d'altura i 94 quilos de pes, tal com va confessar a El hormiguero, Sánchez continua fent bicicleta i pesos a la Moncloa.

L’esforç, doncs, no es negocia, com bé saben els que treballen en el seu entorn més íntim. És sempre qui estira del carro. Qui escriu missatges al grup de WhatsApp dels ministres del PSOE per aixecar l'ànim o per donar indicacions. Qui anima la bancada socialista quan els diputats del PP i Vox s’embraveixen. Qui obliga els seus assessors a pensar mesures noves i cops d’efecte. La qüestió és no quedar-se mai quiet. És l’antítesi de Rajoy. Adora l’acció i és addicte al risc.

El pitjor error que es pot cometre amb ell és infravalorar-lo, com va fer Susana Díaz, que pretenia que Sánchez fos un secretari general de palla fins que arribés el seu moment. “El noi no serveix, però ens pot servir”, va comentar en una reunió on hi havia Felipe González. El noi semblava inofensiu en aquell moment. Havia començat com a assessor al Parlament Europeu i va ser cap de gabinet de l’Alt Representant de la UE per a Bòsnia, Carlos Westendorp (d’aquí prové la seva experiència internacional). Però després va ser un simple regidor socialista a l’Ajuntament de Madrid (2004-2009) i més tard diputat (2009-2011). Quan es van convocar les primàries del 2014 no era ni diputat. Simplement, algú va pensar en aquell paio alt i atractiu per aturar el candidat de Rubalcaba, Eduardo Madina. Mai es van imaginar que eren al davant d’una bèstia política que els enterraria a tots.